I ara em toca dir-te adéu malgrat no vulgui

Un relat de: Nefertitis
Per més que faig l’esforç no m’imagino la vida sense tu. Has estat i ets una de les persones més importants de la meva vida. He passat tants moments màgics al teu costat... I sí, he estat molt feliç. És cert que no ets perfecte, que tens les teves coses, però saps? Jo t’estimo tal com ets, amb les teves virtuts i els teus defectes.
Mai m’hagués imaginat que aquell noi, xicot llavors de la meva amiga, guapo, simpàtic, alegre... Es fixés amb mi. Era com pensar que el propi Johnny Depp es fixaria amb mi... Em semblava quelcom impossible i fins i tot vaig fer-me la idea que mai podríem estar junts, que era impossible, però que sí que podies ser el meu amor platònic. Però ens vàrem conèixer i vas aconseguir que m’enamorés de tu. Encara sento pessigolles a la panxa quan recordo quan em vas agafar la mà per primera vegada, quan em vas tocar el rostre, quan em vas abraçar... Recordo el nostre primer petó, la primera vegada que vàrem fer l’amor i els nostres cossos es trobaren l’un amb l’altre...
T’he estimat i t’estimo amb tanta força i intensitat que crec que mai trobaré les suficients paraules per descriure tot allò que sento i flueix dins meu.
I suposo que és per aquest motiu, pel fet que t’estimo amb totes les meves forces, malgrat no vulgui, t’haig de deixar escapar, marxar i deixar-te volar pel teu compte. Per mi el més important és que tu siguis feliç i no puc obligar-te a quedar-te al meu costat, no puc, perquè llavors no series feliç.
Se’m fa terrible imaginar que les nits que m’esperen a partir d’ara seran com les d’aquesta passada nit: tristes, buides, amb la companyia de la soledat... Sense totes les teves coses el pis perdrà vida, color i jo hauré d’acceptar que això és el que hi ha, que no hi puc fer més.
També comentar-te que sí, m’agradaria canviar algunes coses de mi, les mateixes que a tu et molesten i et fan sentir trist, deprimit... M’esforçaré per ser més positiva, a aprendre a acceptar les coses tal com són i a buscar alternatives possibles... Però no sé quan de temps trigaré. Potser mesos, potser anys, no ho sé... I comprenc que mentre no et puc fer esclau dels meus problemes, dels meus temors... Tu has de viure i ser feliç, perquè és el que et mereixes.
Gràcies per regalar-me aquest any i aquests cinc mesos al teu costat. No els oblidaré mai, però suposo que aprendré a conviure-hi i a acceptar que ja formen part del passat.
T’estimo i t’estimaré sempre.
Et desitjo el millor i especialment que et trobis a tu mateix i que siguis feliç.

Comentaris

  • Fabulós[Ofensiu]
    TMR . | 26-01-2013

    Llegir aquest relat m'ha fet recordar una història pròpia molt pareguda a aquesta. M'agradat llegir-lo i sentir-me tan identificada. És com si parlessis de mi, d'ell, de la nostra història... Espere llegir un nou relat més endavant completament diferent, ple d'alegries i d'il·lusions renovades!

    un somriure i endavant! :)

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Nefertitis

Nefertitis

105 Relats

126 Comentaris

82411 Lectures

Valoració de l'autor: 9.84

Biografia:
Nascuda en un vell paratge de muntanyes he buscat afligida un món on cercar la calma, la llibertat... Però en el fons, sempre he estat una persona híbrida, distinta a tot i a tothom. I davant d'aquesta nostàlgia, únicament he vessat llàgrimes amargues i m'he autoavdicat una condemna per ésser invisible davant d'un món perfecte, per la meva manera de concebre aquest. Però he perdut milers de trens, he viatjat al més enllà; però algú m'ha donat una embranzida... No sé qui sóc, on vaig... Únicament escric, perquè és en la poesia, en cada mot on puc ser tot allò que sempre he anhelat. L'únic port que aporta calma al meu cor.