,,, I ACCIÓ!

Tret del verd del vidre
de les ulleres d’aviador
calçades a mitja nàpia,
tot ell és monocromàtic;
recorda un actor escapat
d’una pel·lícula antiga.

Sempre al racó del final de la barra
habita el solitari caçador de mirades,
mentre al seu voltant la gent celebra la nit.
Sembla una falta d’ortografia
enmig de neons de colors.

Filiprim de dalt a baix,
es mou amb lentitud teatral.
Exagera els gestos fatxendes,
assajats als aparadors
que li tornen la mirada,
i els exhibeix
com si fos una col·lecció de portades
de la revista Man dels 80’s

Amagat darrere les ulleres
busca uns ulls ametllats
i del color del ciment
que amb una aclucada
el convidin a entrar
al joc de la seducció.

De sobte, d’entre la clientela animada,
irromp la Gilda,
com una cantant de boleros
trepitjant l’escenari.
Una dona que de jove
tenia un aire a l’actriu
o així ella es veia.
El món al voltant s’atura.

Llueix un vestit negre cremat pel sol,
de quan encara dibuixava corbes
que avui ja no aconsegueix omplir,
i un parell de guants llargs
per sobre dels colzes amb els dits mig descosits.
Adorna el coll un delicat mocador color malva
lligat amb un nus parisenc.
Va vestida de nit.






La mira com s’acosta
amb el somriure torçat,
contornejant-se com salze ploraner
bressolat pel vent del nord.
L’acompanya un clac-clac
que li neix del maluc i es
fon amb la música del local.
Tot passa a càmera lenta.

Ell es recol·loca les ulleres lentament,
amb la punta de l’índex,
mentre esgota el cul de la copa.
S’aixeca amb un moviment ensucrat,
amb un lleu toc del cap
li ofereix un lloc al seu costat,
i li atansa un tron reial
amb la forma d’un tamboret de barra.
Ara s’empassa la gola.

Ella demana un Bloody Mary
adornat amb api, llimona i dues canyes.
Com un il·lusionista amb jaqueta blanca,
el cambrer se’l treu de la màniga
i el deixa reposar a la barra.
Es miren els ulls.

Es rosen les mans quan agafen les canyes,
mentre un calfred els passeja per l’espatlla.
Des de l’escenari, un pianista albí
convençut que té l’ànima negra
i que es fa anomenar Sam,
arrenca les primeres notes
del “As Time Goes By”, de Casablanca.

Els nassos es besen mentre xuclen la canya
assaboreixen cada glop, cada instant;
llavors, unes pessigolles els juguen per la panxa
i esclaten com una bombolla de sabó,
deixant un núvol de pols brillant
que s’esvaeix sense rastre.

Ningú ha vist l’escena; només un cercador de poemes,
el pianista albí i un cambrer que fa màgia mentre
recull de la barra mig Bloody Mary amb dues canyes.