Huracà inconcebible

L'altre dia m'explicava un amic meu que estant a casa seva va sentir com un soroll llunyà, una mena de brunzit, que trencava el silenci de les primeres hores del matí. De mica en mica es va començar a aixecar un vent estrany que feia volar els paperots abandonats pel carrer a l'alçada de la seva finestra. Em deia que com la nit abans havia vist un documental sobre fenòmens meteorològics, de seguida va pensar que es tractava d'un huracà. Aquest devia ser molt fort, perquè el soroll era ja insuportable i en mirar a fora va veure que les cases veïnes començaven a esclatar, omplint l'aire de pols. Això és un huracà de força 5, un huracà inconcebible, això va dir a la seva família, la seva mare, el seu pare, el seu germà gran i l'avi, que havien pujat a veure si estava bé.

Després d'això, em seguia explicant, només recordava que s'havien abraçat tots ben junts i que va ser com si s'adormís, perquè el següent que recordava és haver despertat. I alguna cosa greu els degué passar doncs estava tot sol i no hi havia rastre de la seva família. No sabia on era, però una cosa el va estranyar moltíssim: tot estava net. De fet, jeia en un prat verd envoltat d'arbres plens de fulles verdes sota un cel serè i blau. Això no és casa meva, això no és la meva ciutat, va pensar. Em deia que també va pensar que era un somni però no podia ser perquè recordava perfectament haver despertat. Després, m'explicava, tot va començar a ser més i més estrany. Deia el meu amic que hi havia una noia una mica més enllà d'on era ell, que també jeia a terra com caiguda del cel. Duia un vestit blanc i semblava molt bonica. Però quan s'hi va apropar es va quedar esmaperdut: tenia la mateixa cara que la seva mare! No s'ho podia creure. Un sentiment barrejat entre incredulitat i alegria el dominava per complet i només va poder dir "mama..."

Es veu que la noia li va contestar que ella no era la seva mare, però que la podia acompanyar. Algú li havia dit a la noia que resseguint un camí de rajoles grogues tornaria a casa seva. El meu amic va pensar llavors que no tenia gaires més alternatives i va decidir que acompanyaria la jove bonica, que, a més, s'assemblava a la seva mare. A partir d'aquí els records del meu amic es tornaven confusos i em deia que tot passava molt ràpid. Després de trobar el camí de rajoles grogues van trobar un espantaocells que tenia la cara del seu pare. Va tenir la mateixa sensació de quan va trobar la noia. L'home de palla li va dir que s'hi assemblava, però que no era el seu pare.

Més tard, em seguia explicant, ja una mica cansat per l'esforç d'haver de rememorar tota la història, més tard, deia, van trobar un lleó tímid amb la cara del seu germà gran. Un altre cop la mateixa sensació i un altre cop la mateixa resposta: no sóc el teu germà. Per acabar-ho d'adobar, més endavant van trobar un homé de llautó, i sí, tenia la cara del seu avi, i no, no ho era pas.

M'anava dient que mentre caminava cantaven cançons alegres. També m'explicava que malgrat trobar-se molt a gust es començava a marejar i notava com perdia els sentits. Abans però, que caigués desmaiat, va poder veure el final del camí de rajoles grogues i això li donà ànims per continuar una mica més. Allà on acabava el camí hi havia tot de cases grans i precioses, tot de gent pels carrers, que semblaven viure feliços i en pau, doncs, cosa rara, no hi havia cap soldat ni policia, ni tant sols senyals de prohibició. Amb la veu cansada i afeblida em continuava narrant el que va veure allà. Deia que un home destacava entre tots els altres: era un doctor que vestia una bata amb els colors de l'arc de Sant Martí, distribuits per la roba de tal manera que, quan feia una volta sobre si mateix, semblava una bata blanca qualsevol. La funció d'aquest doctor era serparar tothom en dos grups. I quina va ser la pena del meu amic quan el metge el va separar dels seus companys, que tenien les cares com la seva mare, el seu pare, el seu germà gran i el seu avi.

Encara que el doctor el va fer passar a la fila "bona", aquella on estaven els qui tornarien a casa, el meu amic m'explicava que en aquells moments va sentir una tristesa infinita i no podia deixar de pensar que no volia tornar a casa seva, que preferia quedar-se allà, on semblava haver-hi pau i felicitat. Va ser llavors quan algú de la fila, darrere seu, el va empènyer perquè va veure que la gent del davant ja es movia. I de l'empenta va despertar.

Però aquest cop va despertar de debò. I ja no calia que m'expliqués com seguia la història perquè jo era allà amb ell, al costat del llit de l'hospital. Malgrat el seu estat, va tenir prou esma per explicar-me el seu somni amb tot detall. Al final només li quedà un fil de veu per dir-me, molt fluixet: "Vull tornar a Oz. Sé que existeix. Jo hi he estat."

I aquesta història és tot el que quedà realment d'ell. Espero que la seva ànima hagi pogut retrobar Oz, ja que tota la resta, la seva casa, la seva mare, el seu pare, el seu germà gran, el seu avi i la seva vida, es van perdre entre les runes després que un míssil israelià o palestí (mai no ho sabrem) esclatà a la seva habitació un dia d'estiu. Era un míssil de força 5: inconcebible.