Històries al voltant d'un cafè.

M’agrada asseure’m als cafès de qualsevol ciutat, sempre m’ha agradat. M’he perdut en ells d’ençà que tinc disset anys. Cafè i cigarreta en mà, en la més absoluta solitud, observo, per uns instants, la vida d’aquelles persones, que, en aquell mateix lapsus de temps, comparteixen temps i espai juntament amb mi. Un moment fugaç en la vida de cadascú, pot esdevindre desapercebut, absurd o irrellevant per a molts, però que a mi, no deixa de fascinar-me.

Una solitud, la meva, compartida a mitjes per la sensació de sentir-se acotxada per la gentada anónima: els seus riures, les seves converses animades, banals o tristes. És l’escenari de la vida que passa front els ulls d’un mateix en la més autèntica espontaneïtat d’aquell que no se sent observat, d’aquell que es creu estar sol.

Res més lluny de la realitat, allà, al fons, uns ulls inquiets i curiosos observen l’esdevenir de la vida més autèntica, sense trampes ni decorats de cartró pedra. Ho miro tot des de la meva posició de fidel espectadora:

La parella de nuvis que discuteixen; potser será el seu últim dia i ja no es tornaran a veure mai més. Ella sembla tenir un posat trist, ell es creix davant l’aparent debilitat d’ella. Sembla un tipus avorrit, un xic egocèntric potser, massa centrat en el seu treball com per dedicar-li el temps necessari que ella tant necessita.


A la taula del costat, trobo la parella d’amics que, com ja és un costum, acudeixen a la seva cita setmanal, a l’hora de sempre, en el lloc de sempre. És el moment per relatar-se les aventures i desventures, més o menys inflades que han passat en aquella semana que no s’han vist. Hem pregunto si moltes d’aquestes històries no són inventades, per demostrar a l’altre lo interessant que resulta la seva vida. No és ben vist avocar la merda que tots carreguem!

La parelleta de iaios, unes taules més enllà, que com totes les tardes, pero no perdre l’hàbit i la rutina, tant important a aquestes edats, van a prendre cafè i xerren sobre el que veuen, doncs ja no queda més a dir, en cinquanta anys que porten plegats, ja s’ho han dit tot.El carinyo que encara es guarden però, encara el puc llegir en les seves mirades. L’home vell tracte a la seva dona amb una tendresa delicada, de vegades li agafa la mà quan parlen. Encara puc veure un bri d’amor adolescent en els seus gestos i les seves paraules. Segur que han estat capaços de restar feliços el temps que han compartit. Ell, com cavaller d’una època ja pasada, li ajuda a possar-se la jaqueta al marxar mentres li subjecta el bolso pesant, potser ple de pastilles que ha de prendre per les seves incontables dolències.


El personatge solitari, resta al fons del café, llibre en mà, llegeix una novel.la fascinant, tant, que no he pogut endevinar en tot aquests temps el color dels seus ulls, ara això si, he estat capaç de memoritzar tots els camins que dibuixen el seu cabell. Potser només llegeix aparentment i en el fons, està pensant en qualsevol cosa, la cosa més banal del món, com per exemple què prepararà aquella nit per sopar; llegint i llegint el mateix rengló decenes i decenes de vegades. Al final es decideix per una pizza precuinada, com sempre.

El grup d’estudiants que riuen i riuen sense parar, el soroll que sento venir de la taula, hem recorda a les gallines de corral, cigarreta en mà totes elles i amb la taula plena de papers. Una excusa per a fer veure que estudien i un motiu que aprofiten per explicar-se, amb pèls i senyals, les últimes xafarderies amoroses que aconteixen a la facultat. Les observo amb atenció per a veure si puc endevinar qui d’elles apunta com a líder del grup. Normalment, acostuma a ser qui més crida i la que més necessita ser el centre d’atenció. Efectivament és aquella que monopolitza la conversa, mentres les altres, la miren amb certa enveja, una enveja disfressada d’amistat. Quan aquesta marxa, segur que la critiquen dient “qué malament li queda aquest nou pentinat!”.

Una mare novícia seu amb la seva mare, amb al cotxet al costat. S’expliquen la cruesa de la vida, la dificultat de compaginar la cura dels nens amb les hores de feina i els problemes d’arribar a fi de mes. També comenten on marxaran aquest estiu de vacances. Segurament aniran a un destí de costa ple de gent amb els mateixos problemas i preocupacions. La filla sembla tenir un gest de cert cansament, les seves ulleres fosques li tenyeixen de pena el rostre, potser fruit d’una vida que no li convenç perque no va escollir, però que ja es massa tard per tornar enrere. Ella ho sap, i és per això que es trova atrapada en les seves contradiccions. La seva mare també n’és conscient, amb ella li va pasar el mateix; tot torna a repetir-se i potser es repetirà en generacions futures fins a l’eternitat, fins que una de les filles sigui capaç de trencar aquest cercle maleït.

El grup d’executius, tots molt ben vestits, prenen canyes, amb les seves camises i mocasins impecables, parlen de negocis i nous projectes. Com sempre, quan l’alcohol entra una mica en els seus cors, es relaxen i opten per la tríada infalible: política, futbol i dones.

Jo continuo prenent el meu café, a glops lents, per a fer-lo durar i justificar el meu temps, la meva llarga estada en aquell espai que no vull abandonar, mentres simulo escriure qualsevol cosa en la meva llibreta, coses banals que no tenen importancia. Qui sap, si, en algún recó d’aquell bar, hi ha algú que, com jo, juga a endevinar que hi ha darrere de la vida d’aquelles persones anònimes. Per mi, tot esdevé un joc, una mena d’intromissió fictícia en la vida irreal de persones reals, pura especulació d’estats vitals, que lluny de saber si són certes o no, em disparen la imaginació davant la meravellosa desfilada del quotidià.