Herències

Erem “tal para cual”. Tu dels anys 30. Jo dels 70. Tu sense pare i un quart de mala mare. Jo amb tu i una mare, de les dels anys 80.

Tenia 8 anys quan el teu mal dolent et va apartar de mi, de la mare i del món “real”.

Tothom, tots varem fer el que vam poder i com vam poder. Tu i jo varem fer el que ens va sortir…instintivament. Tu per inconscient, jo per innocent.

El teu cap anava i venia. Avui hi eres i demà no. Jo no podia esperar de tu. Feia el que podia, comptant amb tu i descomptant.

Però avui he recordat com en la teva compte enrera t’aferraves al que t’aportava vida. Vida... eres pura vida … quan sabies que la mort era a tocar…

Tenia 11, dotze anys potser. En l’ahir el cap no et deixava viure més que somnis i a l’endemà, mig somniolent, eres pura realitat. Et deia: papa, he escrit quelcom. I em deies: vine, seu aquí, al meu costat.

L’habitació no tenia més llum que aquella petita bombeta sobre el teu escriptori on passaves hores mirant papers que et semblaven estar en blanc. Em feies seure al peu del llit dels meus germans. Recolzaves el teu cap entre les mans i em deies: llegeix.

No es sentia res. Algú, al cel obert. A la cuina, la mare, amb els fogons. No es sentia res. I et llegia. Et llegia el que m’havia sortit, genèticament, naturalment, espontàniament d’escriure. Potser no era normal amb 11 o dotze anys. Però per tu i per mi era natural. Parlar de nimietats intenses, vives, d’esclats, d’impactes subliminals i sublims alhora. Del que pels altres eren petites coses i que per tu i per mi es feien tan enormament grans.

“Buit, com el ventre d’una dona desitjosa de ser mare”….recordes???? jo, no ho podré oblidar...

Papa…pensava que no vaig tenir massa temps d’aprendre de tu.

Avui sóc conscient que vaig aprendre d’esgarrapar cada minut de vida. Eres a punt de marxar i et recordo agafat a la cadira del menjador “fent gimnàs”. Recordo els desplants de la mare i com tot i així te l’estimaves, entenedor de la seva manera de ser i del que li tocava viure. La perdonaves i la comprenies. Recordo com fugies en bicicleta buscant la llibertat que senties quan podies conduir el teu granatós R12. Sé de les converses íntimes i prohibides amb el meu germà. Sé del que els teus amics m’han parlat de tu, dels records que els hi has deixat, de com m’han mirat quan els hi he dit que era filla teva. Del teu bon humor amb els familiars, amics i coneguts. Sé de les teves lluites….i també les intueixo.

Explicitament potser no hi ha res que m’ho confirmi, però entre tu i jo hi ha una manera especial de viure i d'entendre el que és viure…Avui hi som. I demà? tu m'ho diries...si poguessis.

Sé que davant un petit moment blanc eres capaç d’agafar l’aire, i amb aquest aire arrossegar les olors, el gust que tenies dins la boca, les humitats, la temperatura, la llum… i aquella sensació de sentir el que altres volen però no saben sentir. Aquella sensaciò que tens quan dins teu no hi cap ni un bri més de felicitat. I fer-ne d’això una manera de viure que et permet arribar al final d’un camí, pensant que ha valgut la pena.

Mai des de la teoria. Tu eres.... i jo sóc així.

No saps com, COM n’estic d’agraïda de la teva herència. No hi ha res que més m’ompli d’orgull com quan la mare em diu que sóc igual que tu.

He nascut per viure….com i gràcies a tu.