Llavor

L’Àngela va obrir la mà. Tenia davant seu, sobre les línies de la vida, una petita grana de cuirassa seca. El pare li va dir:

- Planta-la, Àngela! Potser en sortirà alguna coseta bonica d’aquesta llavor!

Amb cura, una matinada d’estiu la plantà a l’era, just quan el sol es llevava, sota aquella llum ataronjada de les matinades d’estiu. Va fer un petit forat a la terra amb un pal recollit sota unes alzines sureres. Un pilonet de terra s’amuntegava al costat del forat i un altre de més petit sota les ungles.

Se la mirà.

Es preguntava si realment d’aquella grana seca en podria sortir mai res. A part del pare, li semblava que ningú més hi creia.

No la deixà caure. La va acompanyar amb la punta dels seus dos dits petits fins al fons del forat. Se la va quedar mirant sota l'ombra de la llum ataronjada i finalment decidí cobrir-la amb aquell pilonet de terra que li havia quedat al costat. Les cames nues se li doblaven sota el cul i la faldilla li arrossegava pel darrera embrutint-se-li de pols.

- Ángelaaaaa! A esmorzar! Tens la llet i les galetes sobre la taula! Vaaaaa!

Abans de córrer cap a la cuina s’ho tornà a mirar. Segons. Pocs.

“Hi faré un senyal...”. I va apuntalar una pedra diminuta i punxeguda al costat dret del que havia estat un forat.

Llet i galetes.

I un vaset d’aigua per regar.

“Dona’m temps” li va dir l’Àngela a la grana en forma de secret... “i seré capaç de creure en tu”.