Ja no hi ha històries d'amor a les fleques

Un relat de: babilonia
Feia dies que no podia sortir de casa. No podia anar a treballar, no podia quedar per fer la cerveseta, ni sortir a ballar, ni al cinema...Els amics passaven a casa seva llargues estones. No li hagués amoïnat res. A casa hi tenia de tot: llibres, música, televisió, internet, llapissos per dibuixar, pintures per pintar, fils per fer punt de creu i agulles per fer ganxet..No li hagués amoïnat res...res...menys no poder anar a comprar el pa.

Dies enrera aquesta activitat quotidiana havia pres una dimensió especial. Cada matí, cap allà les vuit, la flaquera obria el forn. Abans d’anar a treballar (sovint esperava que pugéssin la persiana) ella solia demanar la seva baguette. Res especial, pensaràs. Res, de fet res. Fins que davant la persiana, un matí de principis d’hivern, un noi s’esperava com ella.

Duia les mans a la butxaca i la barbeta posada dins el coll de la jaqueta. Semblava que tenia fred mentre es mirava els peus que jugaven estúpidament contra el marge de la vorera. No sap perquè, però el posat d’aquell noi li va cridar l’atenció. Ni se la va mirar. Era com si no hi fos. Ignorància total.

Ella també va acabar jugant estúpidament amb els peus contra l’esglaonet de l’entrada.

La persiana va pujar. Ella va esperar un gest. Però res…seguia jugant amb els peus. Va fer cap dins i llavors si, ell va deixar de donar-li l’esquena i entrà.

Rituals: bon dia Mercè / la meva baguette/ 90 cèntims/ ostres quina fred / que tinguis bon dia Mercè /bon dia maca, bon dia / ding-dong. I la porta es va tancar darrera seu.

Aquell noi, cada dia a les 8 menys cinc s’esperava jugant amb els peus contra el marge de la vorera, amb les mans a la butxaca i la barbeta dins el coll de la jaqueta…

I així, a ella, aquella presència se li havia anat fent simpàtica.

Va arribar un dia que el va començar esperar, mirant darrera la finestra. Li agradava veure'l arribar, girant la cantonada, amb l’alé que se li feia boira i les mans a les butxaques.

Uns dies abans de l’accident ella es va plantar davant la persiana i va gosar desdibuixar un tímid “bon dia” que ell va respondre més tímidament encara.

L’endemà ambdos es varen expresar amb un xic més de valor.

A l’endemà un xic més fort.

I al quart dia…ell va treure la barbeta de dins el coll de la seva jaqueta per a saludar-la just quan la persiana començava a pujar. Es pot dir que varen entrar junts, fins i tot li semblava recordar que li havia aguantat la porta per cedir-li el pas. Ella quan li va girar l’esquena per passar-li al davant va somriure, per sota el nas.

Rituals: bon dia Mercè / la meva baguette/ 90 cèntims/ ostres…ostres...OSTRES Mercé!! Que m’he deixat el dineret!!! / jajajjaa..no pateixis dona! M’ho portaràs demà/ quin greu!!

Per fi li va sentir clarament la veu: Avui et convido a baguette!

Es varen creuar les mirades i un somriure. Es va fondre la boira de l’alé, es varen acabar el joc dels peuets i es va acabar espiar-lo per la finestra. Ara sovint era ell que aixecava el cap per buscar-la en girar la cantonada.

Baguette darrera baguette els somriures eren més amplis, començaven algunes converses simples, i la Mercè començava a fer-hi brometes…aaiiixxxx!!! mai li havia costat tant poc llevar-se!! Quina il·lusió quan li sonava el despertador!! Mai s’hagués imaginat que anar a buscar el pa seria el moment més emocionat del dia!!

Va acabar descobrint que el noi no era d’allà, que hi era mínimament de pas, que feia un postgrau, que anava a la universitat, que vivia sol i que li encantava sopar pa torrat. Ella es va deixar anar i li va explicar que ella si que era d'allà, que treballava en un funcionariat, que tenia 25 anys i que li agradava sopar pa amb oli i sal acompanyat del formatge de la carnisseria del davant.

(...)

Ara feia dies que no el veia, no li podia explicar el perquè ja no anava a comprar el pa. Ella no podia baixar i ell…hi havia deixat d’anar. Començava a no fer fred. A les vuit del matí ja era molt més clar. I la Mercè li portava la baguette cada dia a l’hora de plegar. La Mercè no en sabia res. Havia anat a comprar el pa uns quants dies més i tornava a amagar les mans a les butxaques, la barbeta dins el coll de la jaqueta i mirava a una banda i a l’altra, i a la finestra, abans d’entrar i només de sortir.

(…)

Molt temps després la porta de casa seva es va tornar a obrir i ella en va sortir. Eren les vuit menys cinc i davant la porta de la fleca només hi era ella. Bon dia Mercè / la meva baguette/ quina il·lusió tornar-te a veure per aquí, nena! / 90 cèntims/ ostres comença a fer caloreta eh?! / que tinguis bon dia Mercè /bon dia maca, bon dia…per cert nena, no ha tornat més / ... què hi farem…./ding-dong. I la porta es va tancar.

(...)

La Mercè va plegar i no va tornar a obrir la fleca. Mai més.

(...)

Mentre anava cap a la carnisseria davant la persiana de la fleca on hi penjava un rètol que posava “per llogar” mirà a banda i banda del carrer….coi! perquè no el podia oblidar? Perquè tenia aquella intuïció de pensar que ell podia ser important? I un impuls esbojarrat, les ganes que sentia d’estimar-lo, el somriure que li dibuixava el seu record la va portar a prendre una decisió…important. O hi faig quelcom o res canviarà!

Cada matí va anar a aquell poble que no era allà i va recòrrer totes les fleques. Va comprar baguettes, pa de mig, de quart, de kilo, de cereals, de motlle, i xapates . mentre ell la buscava a les fleques del voltant.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de babilonia

babilonia

5 Relats

7 Comentaris

3478 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Babilònia, antiga ciutat de Mesopotàmia. Vinguda a molt, espiritual i culturalment uns quants molts anys abans de Crist. Vinguda a menys com gairebé tot, una mica més cap aquí. Les fantasies, les llegendes, però, sempre la fan gran i anecdòtica. La fan resorgir... Només és una imatge romàntica i decadent en el meu cap. Res a veure amb mi. Només en la meva imaginació.