Habitació 206. Suite...

Habitació 206.


La finestra no és gran ni petita. És el forat per on es veu passar la vida que pots continuar vivint o no. Quan entres en el quiròfan d'un hospital sempre estàs en mans de l'atzar, de l'encert del cirurgià, de la fortalesa del cor. Finalment, si tens la sort de despertar de l'anestesia, la vida continua sent el millor tresor. Mentre tan, comença l'espera a l'habitació: les parets de color salmó, una creu a la paret, el llit esperant... I el pas del temps que s'enganxa per les parpelles.

El pas del temps esdevé com una encefalografia plana. Els somriures s'han esborrat de les cares, la preocupació va calant. Miro enfora per la finestra, i veig els arbres -verds per la pluja de dos dies -, i la vida que segueix endavant al seu pas. Em pensava sentir olor d'hospital, però no. Des de l'habitació sento veus, en el to just per no entendre res. De fet el llit d'un hospital és com la frontera entre la vida i la mort. El soroll de les lliteres. El somriure de les infermeres - les que tenen bon caràcter, i fusta d'infermera -.

El món d'un hospital és complex, anònim, impersonal, - només és personal quan hi tens una persona que estimes -.
Estic més tranquil que no em pensava. La meva relació amb la classe mèdica no és gens bona, fins i tot diria fatal. De vegades vius fets que et marquen tota una vida, i és el que em va passar a mi.

Sento peus que caminen amunt i avall pel passadís, és com una processó ritual, tot camina a l'espera...
Pel pacient, el somriure i bona actitud d'una infermera, és la millor confiança i suport per continuar creient i tenir fe en la vida. Els metges ja et miren amb un aire de superioritat, - ignorant o volent ignorar que són mortals com jo, i com tothom, almenys fins avui -.

A l'habitació, el color, són les úniques flors.
La creu segueix clavada al mateix lloc.
El llit buit, a l'espera de la persona estimada; viurà amb una cicatriu, però viurà. De fet, tots vivim amb alguna cicatriu. El fet de néixer, ja és una ferida, i segons com anem vivint i estimant, i sent estimats, l'anirem tancant més o menys, però mai no cicatritzarà del tot. Potser només quan morim es tanca la ferida, i potser ni així; si som cremats, les cendres escampades contindran la ferida, i si és una altra vida que vagi devorant la nostra vida, la ferida s'escamparà en molts estómacs. Però bé, de moment encara estem a la vida, ni que sigui entre les parets d'un hospital, i la creu a la paret.

Penso i penso, i torno a pensar. De fet és la meva actitud la que em fa viure d'una manera o d'una altra. De vegades tenir una bona actitud, també vol dir menjar-se el teu jo, i això sempre és difícil, però quan s'aconsegueix, la riquesa personal que s'obté, és immensament gran.

Des de l'habitació sentir la paraula "joder ", què voleu que us digui, ja prou fotut que està tot...

Fa un dia clar, molt clar, amb la símpatia del sol, i l'autògraf del fred...
Miro el rellotge i sembla que m'hagin aturat el temps.
Amb la meva filla hem anat fins abans d'entrar a quiròfan així hem pogut veure a la mare-esposa, estava animada. Tot el personal és molt amable. No m'ha agradat que el metge que l'ha acompanyat a quiròfan l'hagi abraçat per darrer el coll amb la mà damunt de l'espatlla, suposo que ha estat per donar-li confiança.

L'hospital és com una gran sala d'estar, on es troben la vida i la mort. La vida fa soroll, la mort també. Només que la mort deixa un dolor somort quan se'n va.
Ara estic sol a l'habitació - bé, sol amb mi mateix -, la televisió apagada, sense música, només els timbres dels telèfons exteriors a l'habitació.

Quan va venir ahir per la tarda per ingressar, l'acompanyava jo. En arribar a la segona planta, l'infermera la va acompanyar a l'habitació dos-cents sis; i l'hi va dir: aquesta és la seva suite...

Ara, ara mateix l'imagino estirada en una llitera, adormida artificialment, el que no puc imaginar, és en què estarà pensant, si somia, què somia. Quan desperti sentirà un dolor al pit...

Deu ser l'hora de servir el menú. Dic el menú, ja que hi ha la possibilitat de triar a la carta. El menú ve donat per criteris mèdics i nutricionals. Se sent el flaire del menjar d'hospital. Bo, però d'hospital.

Ja han passat més de dues hores des de que ens hem acomiadat a l'entrada de quiròfan. La nostra filla també ha vingut amb mi. Estic tranquil. Però la preocupació em corre per tota la sang. Però d'alguna banda em neix la confiança de que tot anirà bé. Aquestes esperes sembla que convidin a fer un repàs mental, un balanç de vida, però no penso fer-ho. Tot i que el fet d'estar escrivint ja és sinó un balanç, sí un repàs.
Ara ja està núvol del tot, i núvols negres, presagi d'alguna cosa, malgrat no saber ben bé el què.

Tres trucades al telèfon fix de l'habitació m'han fet saber que tenia de despenjar el telèfon i dir: digueu. Era el cirurgia - el doctor... - que volia parlar amb familiars de la senyora... He baixat he saludat al doctor i m'ha dit que tot havia anat molt bé. Un tumor molt petit, però també molt profund. Ara, esperar que es desperti. Ara em passen tantes coses pel cap, que una sola punta de bolígraf no és suficient per traspassar-ho al paper. De tota manera tampoc no m'agrada escriure tot el que penso i sento, s'ha de deixar alguna petita cosa per la pròpia intimitat.
Miro fixament la paret de marbre com si l'hagués de traspassar i arribar a la veritable realitat, si es que hi ha veritable realitat... Ara navego entre la meva persona i els meus pensaments. No hi ha far, no hi ha port, només l'immens mar de la meva ment.

He anat a cafeteria a fer una mossegada i un cafè curt, més per inèrcia que per gana. ja sé que els que em coneixen pensaran que això de passar gana..., doncs és la veritat. A la cafeteria hi havia molt poca gent - mitja dotzena de persones, no he vist cap cara amb un bri d'alegria, per altra banda, en un hospital potser és el més natural.
Ara penso, a baix a la sala on deu estar en espera de despertar-se, potser està mal tapada, potser té fred als peus, potser té els llavis ressecs. Quan es desperti, potser el primer que farà serà posar-se la mà a la ferida, com buscant una garantia, o més aviat una tranquil·litat... Quan arribi a l'habitació, potser no sabré què dir-li. Els sentiments de vegades juguen males passades.
Miro la creu de la paret; la creu és negre, i el crucificat d'argent. Potser tots tenim claus en alguna banda del nostre cos. Tots esdevenim crucificats. I de vegades amb viacrucis i tot.
L'espera en un hospital sempre és com una cremallera immensa, que no s'acaba mai.
Aquí a l'hospital cada conversa de mòbil és una conversa de preocupació. La part del cos femení que ens ha portat a l'hospital, quan jo era petit, s'anomenava teta, de més gran va dir-se pit, i ara que parlem de malaltia, ara és la mama. Curiositats de la vida. A mi particularment m'agrada més parlar de pit. Això sí, sempre en parella...

Ja són les dues de la tarda o del migdia. Encara segueixo sol. Penso en la ferida, i em fa mal a mi. Qualsevol operació és una agressió al cos, a l'ésser. Però de vegades és l'única solució per continuar vivint un temps més, i dic un temps, perquè de la vida només en som passatgers, en som llogaters, no tenim un contracte indefinit. No n'acabem de ser conscients mai, i tampoc no n'acabem d'aprendre mai.
La roba d'hospital és blanca, però no té aquell blanc immaculat. És el blanc d'hospital. Sempre és un blanc de malaltia.
Les infermeres sempre són una cursa de passes amunt i avall; el malalt que és pacient, el que és impacient, el que parlant clar s'emprenya per tot. Però la bona infermera continua tenint la vehemència de sempre. I més passes amunt i avall.

Em poso un caramel a la boca potser per entretenir la llengua. De fet, els mals entren dins de nosaltres sense trucar a la porta ni demanar permís. El dolent és que de vegades s'hi troben bé i no hi ha manera de fer-los fora. Sempre la impotència de no poder impedir els mals a les persones que estimem. És el tribut de viure. El mal és que patim per viure i de vegades repetim per morir... A cops quan morim ens claven els últims claus..., que ens faltaven.
Acaricio el caramel, com qui acaricia la vida, només que el caramel és dolç...

De fet quan estàs en el llit d'un hospital, t'administren la vida, el pacient només pot fer que resistir. I confiar en una bona administració... L'espera desespera. I l'espera es fa llarga. Quan estimes a la persona que estàs esperant després d'una operació, és difícil dir què se sent. Sento una calma tensa. Un voler acaronar a l'estimada per calmar-li el dolor. Un tapar-la perquè no tingui fred. Fer-li saber que encara és a la vida.
Decididament, el dia serà gris per tot el dia. Tan bé que aniria avui una mica de sol. No puc fer-hi res. En alguna banda el temps ha conjurat que faria un dia gris. Potser perquè jo en pugui parlar.

No m'han anestesiat mai del tot - tret d'una anestesia local d'un queixal -, suposo que t'aturen una mica la vida. La teva vida. I la possibilitat de despertar i continuar vivint, està dipositada en altres mans.
Veig per la finestra que a fora fa vent. Les palmeres ballen. A l'horitzó no veig el mar - el meu mar -, només hi ha muntanyes. només miro cap a la porta de l'habitació, però no entra ningú.
Avui és divendres. Un divendres que quedarà gravat dins de mi, molt endins, tan endins que ningú no sabrà mai fins on.

Estic escrivint, però és com una conversa en silenci. Una conversa amb mi mateix. A casa, la casa buida. Dins de mi també hi ha una part buida, o massa plena. Vivim sempre amb mancances, i amb ferides que deixem que la vida ens hi vagi posant vinagre. I dic deixem, perquè de vegades és la nostra actitud mental la que no ens deixa humitejar-nos de la rosada de la felicitat. De la humitat de viure. De la pluja de l'amor. De vegades només veiem el dibuix que fa l'amor, i no veiem el veritable dibuix.

Dos quarts de tres de la tarda. encara espero. Una petita ànsia em comença a puja
r pels peus, a saber fins on arribarà. Quan la vida ha estat pendent d'un fil, sempre hi ha un abans i un després. Fora al passadís sento plors, mal presagi. Segurament que en una habitació de l'hospital neix una vida, uns ulls s'obren al món, i en una altra habitació, la mort tanca els ulls d'una vida. Segueixo escoltant els plors. És un plor de tristesa profunda. Ens sembla que podem calmar la tristesa aliena, la que no ens afecta directament. Però la tristesa que ens toca de prop, aquesta ja és més difícil de calmar, o fins i tot d'entendre.
Sento el soroll d'una llitera i penso potser ara, però no...
Ens adormen ràpidament, però després despertem molt lentament. Ara sí, ja és a l'habitació. Malgrat tot encara està mig adormida. Als llençols hi ha brodat 02, no sé si vol dir segona vida, no, deu voler dir segona planta. També duu un gota-gota. És com si t'administressin la vida gota a gota. Tota l'habitació és silenci, només el soroll del ventilador de la calefacció. Ara dorm tranquil·la. Gota a gota, el tub segueix administrant vida. I desgraciada la persona que no admet l'última gota...

Segueixo pensant a la vista de l'actitud, que el personal és de bona fusta i té vocació, dins de la necessitat, et sents acompanyat.
La creu segueix a la paret, potser perquè hi ha un clau de ganxo que no la deixa bellugar ni marxar. Al passadís sento, adéu, adéu, a Déu gràcies que encara ho podem sentir i dir.
Segueix dormint serena. Per l'aspecte de la seva cara, es diria que no ha passat res. Sinó fos pel tub del gota-gota.
Avui un divendres eternament divendres.

Ha entrat l'infermera amb un somriure, l'hi ha posat el termòmetre per comprovar si hi ha febre. Ha tornat a entrar, ha pres nota de la temperatura, i l'hi ha pres el pols. Amb un somriure ha dit hastaluego. Jo he respost adéu. De fet és la primera operació que visc en viu in situ. suposo que no serà l'última. ara faig allò de tancar els ulls i pensar en un paisatge agradable. I penso i em sento davant del mar, asseguts a les roques, les onades espeteguen plenes de vida contra les roques. Fa un dia de sol. L'horitzó és una franja on sempre hi veiem les il·lusions que encara desitgem. ara veig passar un veler.

Miro la meva parella-esposa-i-mare-de-la-nostra-filla, segueix reposant en aparent tranquil·litat. De fet, el més gros ja ha passat. Aquesta si que no ens l'esperàvem. Però estem per rebre el bo, i el no tan bo. M'adono que sóc molt emocional, però interiorment, bé, de fet ja ho sabia, ara només m'ho constato. Em costa de trobar una esquerda per on deixar fluir les emocions, i en canvi, tot jo sóc emoció, però alhora sóc dur, no sé si és bo o no, o si és una patologia, és igual i ni m'importa, ara només compta el gota-gota. Una gota una bombolla, una gota una bombolla. l'hospital va al seu ritme, i la vida al seu, i la mort també té el seu ritme, ni que sigui rígid...

Ara em ve en forma de records tot el que he -i hem- viscut amb la meva parella, de fet vint anys, ja és tota una vivència. Resultat de tota la vivència, la millor vivència és la nostra filla. Bé, nostra no, però és la filla que hem dut al món. de vegades confonem portar fills al món, amb tenir fills. Pot semblar el mateix, però ni de bon tros és el mateix. Durant el camí de vida que hem fet junts, tot no ha estat un camí de roses, també hi ha hagut espines. Però una cosa sempre abraça a l'altra. Només l'estimar ens fa sentir la ferida de l'espina, també ens fa sentir i acariciar la bellesa de la rosa. Sembla mentida l'habitació d'un hospital si pot donar de si. Potser també és la finestra interior per respirar cap a l'exterior.

L'infermera amb la gràcia que la caracteritza, ha vingut a posar-li una medicació que és un protector d'estómac, i una injecció a la panxa per la circulació. Tot va bé. Progressa adequadament, necessita millorar...

De fet les persones som com un llibre que si es gira una fulla o una altra, llegirem diferent; a la vida passa el mateix, segons la pàgina que obrim, viurem d'una manera o d'una altra, ni millor ni pitjor, diferent.
A la paret a sota de la televisió hi ha un marcador electrònic que va marcant el temps que per veure la televisió, segons els diners que hàgim posat. Cada vegada que miro l'esmentat marcador, em sembla com si administrés la vida. Però no, només és la televisió. Si pogués posar el silenci en una tassa petita, el podria anar remenant lentament, és espès, però amb crema. El silenci, oh!, el gran amic, company de tants moments. ara penso en totes les converses que hem tingut, i en les que no hem tingut, vull dir amb la meva companya.
Ja és la segona nit d'hospital. Tot va molt bé. Progressa adequadament necessita millorar.
Fora fa un vent de mil dimonis, i la temperatura molt baixa. La creu segueix al seu lloc. El crucificat, la mateixa cara, la mateixa expressió, els mateixos claus...
Ja he dormit la primera nit al sofà de l'habitació. La pacient -la meva parella esposa, la persona que estimo -, ja no porta el gota-gota, ja s'aixeca. Té molt bon aspecte. L'habitació sembla una jardineria, plantes i flors, i flors i plantes.
Fa dos dies i mig que estem aquí, i sembla una eternitat, però res no és etern. Però en aquest cas, com el llit de casa, no n'hi ha cap més de millor.

Els que fumen no aguanten ni aquí, van fins les escales, obren la finestra i escupen glopades de fum cap enfora. Donat que jo no fumo, no ho acabo d'entendre.
A la planta on estem, hi ha un silenci quasi absolut, però un silenci optimista, de confiança.
ara per la televisió fan un programa sobre la salut des de un hospital, em sembla un gra massa, però no sóc jo que escull el canal...

Suposo que en les visites a un hospital -als pacients vull dir- sempre hi ha una part de bona voluntat i donar companyia, però també una petita dosi de curiositat, i perquè no dir de xafarderia, tot va lligat a l'ésser humà.

Després d'una operació, les persones acaben demostrant o sent el què veritablement són, com si a través de la ferida sortís l'ésser humà que duem a dins. I és curiós perquè pujo i baixo per les escales, passo per la sala d'espera i el passadís, i trobo al xulo, al fumador, fumadora, al negatiu, a l'optimista, al simpàtic, l'antipàtic. Tota la flora i fauna humana. Suposo que jo sóc també una barreja de tot plegat. Continuo veient al pacient que fa milles pel passadís, vinga caminar i caminar. Al feixuc, l'ai i ui... El que parla pel mòbil com si l'acariciés, parla gesticulant amb mans i cos, com si la persona de l'altra banda l'estigués veient.
Tots els vius de l'hospital acabem sent com un petit zoo humà.
Canviant de tema, ahir divendres vaig començar a llegir: El dueño de la herida, d'Antonio Gala. Un llibre interessant.
Sento que els ulls se'm tanquen, com si el calmant que han administrat a la meva parella, m'hagués fet efecte a mi.

Diumenge. A les tres de la tarda hem vist nevar des de darrera dels vidres de la finestra. Ha estat tot el romàntic que pot ser des de l'habitació d'un hospital.

Avui he dinat aquí. He demanat el menú. Cuina mediterrània: mongetes de la perona amb patates al vapor, de segon, una cuixa de pollastre rostida i més patates, aquesta vegada fregides. Aigua natural. Un iogurt de llimona. Que quan l'he obert ha resultat ser de plàtan. Més tard a les quatre he tornat a baixar a cafeteria per demanar un cafè curt.

La pacient s'ha adormit. De moment tot evoluciona molt bé. Les ganes de tornar a casa van creixent de minut en minut.
Aquesta nit, jo, ja dormiré a casa, demà pel matí la nostra filla ja anirà a col·legi. De mica en mica anirem normalitzant la vida.

El marcador-comptador de la televisió, marca vint-i-cinc hores i trenta minuts. Podria marcar zero, i no passaria res. Només trobaríem a faltar la cançó de fons de la caixa somera. I somera no per qüestió de gènere, ja que la majoria de programadors són homes, que a la vista dels resultats, es cobreixen de glòria. Què hi farem, coses de la modernitat.
El cel torna a estar gris i fosc. Cauen petites volves de neu que el fort vent que bufa les fa ballar per allà on vol.

Estic llegint encara El dueño de la herida, d'A.Gala. En un punt del llibre he llegit, que no es bo voler fer coincidir amor i matrimoni. Doncs jo sóc dels que ho volen fer coincidir. Potser si que de vegades és com voler ajuntar perfum i desodorant... En fi ja hi reflexionaré més endavant.

Ara la boira ja va abraçant els cims de les muntanyes. Encara veig una espurna de mar al lluny. La xemeneia de la masia encara fumeja. Dintre meu respiro una tranquil·litat que gairebé em desconcerta. No sé si arribo a ser desconcertant. I si és que sí, és igual, no penso canviar.
La vida dins d'un hospital va al seu ritme, vull dir al ritme de l'hospital. El temps s'allargassa, s'estira, cada hora en sembla tres, com a mínim. Les malalties es regeixen per un altre rellotge.

L'estat d'ànim de la pacient és molt bo. Les ganes de marxar cap a casa no minven ni fugen. D'aquí un temps tot semblarà com un malson, només la ferida ho autentificarà, més que la ferida, la cicatriu. La ferida és el que queda a dins. els punts no cusen la ferida, només cusen la carn, la ferida sempre hi queda, unes vegades més viva, i unes altres més adormida. Podria dir que una ferida és per tota la vida. Acaba convivint amb tu; i si vols i no la pots tancar, has d'acabar convivint amb ella. Qui no té una ferida sense acabar de tancar ? Tothom nascut de mare comença amb una ferida, la cicatriu de tallar el cordó umbilical, la ferida de començar a viure. Potser com més viurem més tancarem la ferida, ni que al final acabem perdent la sang. Potser pensareu que sóc negatiu; no, ans tot al contrari, sóc molt positiu, però també molt realista. No hi ha res comparable a viure. La riquesa de néixer només és recompensada pel viure. I tanta gent que perd l'entusiasme per la vida.

El capvespre ja abraça la tarda, el dia comença a reposar, malgrat que no per tothom.
A la paret, la creu al costat de la televisió, c
om si una cosa fos l'altra i viceversa.

Per sort ja no tinc temps d'escriure més des de l'hospital. Ja marxem cap a casa. Ens queda el bon record de tot el personal de la segona planta. I la humanitat descoberta darrera la bata verda del cirurgià.
Tot serà un record passatger...
Adéu, bon dia...


onatge