Grams

La meva cara desdibuixada esbossava un somriure fingit en els milers de miralls que havien quedat al terra després d'aquell atac de ràbia. Havia trencat el mirall d'un lavabo públic d'una discoteca amb el puny tancat i amb tota la meva força. Tots els anells que portava van clavar-se als meus dits, i em pensava que el cop era el causant de tanta sang i no els talls que tenia a tota la mà.
Estava de genolls al terra, amb el cap dins la tassa del wàter i un noi que creia conèixer sortia en aquell moment per la porta, tacant-la d'un cop tan sord que vaig poder sentir el rebot de cada neurona del meu cervell contra les parets del crani.
I de sobte, em vaig adonar. La trepanació del cervell em feia romandre en un Nirvana del Buda de la nocturnitat que em cridava a l'orella i em demanava que l'acompanyés en aquell viatge pels somnis d'una ment falsejada per un geni maligne de racionalitat que hipnotitzava els sentits fins a deixar-me en aquell estat, de genolls, amb el cap a la tapa de la tassa on minuts, hores, dies o setmanes abans hi havia posat el cap.
Vaig ficar-me les mans a les butxaques i vaig trobar-hi el premi a tantes preguntes sofisticades que havia fet i que, per tant, havien exercitat la meva ment. Si, em mereixia aquell premi i ara me'l donaria a mi mateixa fingint que el món em reconeixia com a persona. De fet el món mai m'havia dit res, i potser ara estava empunyant el carnet d'identitat per això, perquè mai havia aconseguit trobar resposta a una pregunta simple i universal: Per què lluito per seguir aquí???
I per més que la busquis no li trobes mai el final, la resposta, el que és, simplement lluitem com imbècils, tots, tota la humanitat lluita aferrissadament perquè un dia li ho arravatin tot, i li diguin: "è così". Vaig impulsar aquells darrers grams de coca que em quedaven fort cap a les fosses nasals per a sentir aquell cop al capi acte seguit el cor. La sang que tenia al cervell, formulant aquestes paranoies inabordables per a mi en aquell estat, tota aquella sang va baixar al cor. Vaig Sentir el sotrac de la meva adrenalina al pit i vaig poder notar com el flux de sang bombejava al cor i s'estenia per tot el meu cos. Em vaig estirar al terra i vaig encendre una cigarreta , tenia la ment en blanc i era tan satisfactori, era tan extremadament preciós, per uns instants semblava que el món et somrigués des de dins mentre tu havies passat a un pla diví, fora del món, lloc des del qual flirtejaves amb la vida.
Perquè no em trobava dins d'una vida. En aquell moment em vaig sentir en la frontera de l'abisme de la mort i la terra intangible de la no-mort. Vaig respirar; aquella tarda havia vist una pel·lícula, no la vaig entendre, al final deien que cada persona quan mor, perd 21 grams. Quan vaig veure la pel·lícula no vaig saber de que collons parlava, però en la franja en que em dividia a l'instant vaig entendre-ho: 21 grams era el que suposava la pèrdua eterna de la vida, i ¿què són 21 grams? No signifiquen res, ni l'aire que encara podia respirar, ni la saliva que encara empassava, ni l'última ratlla de coca que m'havia desflorat a una nova sensació aquesta nit... La mort no era res, el descans de la lluita que no troba, allò eren per a mi els 21 grams i era trist adonar-te'n quan mors, en aquell dolor punxant d'enyorar les drogues i no el que ha estat la vida. La vida mai va ser res i el meu consol va ser que moria sabent que s'acabava.