Adam i Eva

Un relat de: kaudrey

Sentir novament aquella opressió el pit era el que ella necessitava. Era una noia molt maca, però no era el tret que la caracteritzava. No era la seva major qualitat. D'això te'n adonaves quan la veies somriure per primer cop i la podies sentir fràgil i tendra, en una combinació de fortalesa immensa que inundava la mirada dels que l'envoltaven que se sentien fascinats per aquell perfil de llavis tremolant damunt les dents que ensenyava per improvisar una vida de seguretat.
Així el va conèixer a ell. Ara ja només eren ella i ell, s'havien anat convertint en espectres d'una realitat feliç, però ja massa distant com per aixecar de la passió aquella capa de polsim de neu en la calidesa d'uns cors que tant s'havien estimat, que tant s'havien posseït i que tant havien gaudit l'un de l'altre; ja res significava res per ningú, i també era aquest ningú qui es queixava.
Les llàgrimes en aquells oasis verds afirmaven el contrast del que havia estat i que ara s'havia endormiscat en la monotonia, en aquell "anem fent" que coaccionava les llàgrimes a erosionar el rostre envellit pel desgast pel desengany i el feixuc camí que ara els tocava recórrer. La darrera llàgrima que la Blanca vessaria va anar a caure sobre la cara de l'etern amant, coberta per un vidre d'un marc de fotografies horrible. I va recordar, va recordar la nit en aquell restaurant.
Ella devia tenir 16 anys, anava amb uns texans caiguts ensenyant mig cul en un format que intentava ser sensual, però que només aconseguia un posat ridícul i amorfa; també portava un samarreta curta i estripada deixant entreveure, més que una part del cos, la deixadesa que la caracteritzava. Tot i així quan aquell home la va veure, i li va semblar increïblement atractiva, o graciosa, o potser cap de les dues, però si més no, va aconseguir seure-la allà, al seu costat. Li agradava com mirava, com intentava semblar indiferent a tota aquella pantomima; en el fons es veia a ell mateix feia uns 20 anys quan encara era un adolescent, quan encara creia que la vida amagava coses increïbles o, si més no, sorprenents.
Ell si que era un home atractiu. Era molt morè, ulls blaus preciosos, només de mirar-la ell mateix va sentir que aquell blau es fonia pel seu somriure discret; portava uns texans més foscos que ella i una americana de pana negra i aquella barba de tres dies sense afaitar-se intentant evidenciar que era un noi molt dolent. Mentre ella se'n reia perquè sabia que mai havia fet res maquiavèlic de debò, encara que era conscient que ella tampoc: potser seria el moment.
Era el cosí de la seva mare que havia vingut a passar una temporada a Barcelona, que havia llogat un estudi a les rambles i que era un escriptor molt bohemi... La Blanca no va evitar de riure quan van dir que era tan bohemi; si una cosa no suportava era el cinisme de la gent en general envers els professionals "liberals", també en general, per arribar a una pedanteria en concret. ¿Bohemi? I va arribar el pretext. Entre aquella situació de discussió fingida per no dir-se obertament que en aquell instant s'haguessin fet l'amor sense contemplacions, els dos es van aixecar per anar al lavabo; i desitjant-ho però sense voler-ho, els llavis d'ell li van robar una carícia als d'ella, de sobte les seves mans li van robar moltes coses a la Blanca, i ella també sobtadament, va arrencar en una passió que mai abans havia conegut, només li tocava els cabells deixant que ell creixés en la seva cleptomania. Van entrar dins d'un dels lavabos i essent la mateixa cosa i persona en un petó, la Blanca va pensar que se sentia protegida per aquells braços tan diferents a tots els que abans l'havien abraçada.
En aquell moment es van deixar respirar, es van mirar, i per primer cop ell va saber què significava que la Blanca no somrigués, ell va sortir del lavabo i va seure a la taula. Ella es va mirar al mirall i va saber que allò la duria a un terreny preciós que mai podria trepitjar.
Aquella mateixa nit ell s'endugué a la Blanca indiferent a prendre una copa, la mare la va deixar anar sense pensar res estrany.
-Per què de sobte estàs tan seria?
-A on em portes?
-A prendre una copa.
De nou va aparèixer aquell llavi entreobert i les dentetes.
-Porta'm a l'estudi millor...
Ara ell també somreia i van anar a l'estudi. Van fer tot el que els seus pensaments algun cop havien explorat i per això hi havia aquesta compenetració, perquè tots dos representaven, l'un per l'altre, allò que sempre havien idealitzat, aquella persona amb la que havien decidit guardar-se per sempre, aquella parella que els donava la vida i els hi treia cada cop que els mirava; però no van saber veure que també eren aquella persona a la que mai podrien estimar de debò, perquè ells no tenien cor, perquè ells no en sabien d'estimar. Ells només coneixien la passió, el pecat, el sexe... No coneixien l'amor, no coneixien la dolçor d'un sentiment, eren bèsties buscant una nova forma d'estimar i es van correspondre fonent-se en la mediocritat i la monotonia d'una parella alhora que els seus sentiments minvaven en intensitat i ja no posseïen ni la passió i com que no sabien d'amor, ja no podien sentir ni afecte. Aquest era el motiu de les llàgrimes de la Blanca 5 anys després d'aquella nit de clímax, de la passió en el seu estat pur.
Va tornar a mirar-se al mirall i va tornar a saber, de fet, ara sabia que estava davant aquell terreny preciós i es veia a ella mateixa intentant trepitjar-lo, intentant estirar-s'hi i gaudir d'allò que tothom preuava, i la impotència de no aconseguir-ho la va enfonsar en un plor angoixant que li va robar l'aire per respirar. La seva fortalesa ara era un feblesa bruna que el mirall li escopia a la cara.
Va destrossar el mirall, va partir-lo en mil trossos que s'estenien als seus peus, com una catifa, com aquell terreny que veia, l'inexpugnable. Però aquest es diferenciava de l'altre perquè el podia tocar, i ho va fer. Va agafar un dels cristalls del terra i va voler-l'hi tornar la passió que un dia havia pogut observar. Va voler tornar-li el color dels dies de passió a l'estudi. I la sang, amb la seva vermellor càlida, va tornar a inundar l'estança; però no només això, sinó que ell, en veure el cos, víctima del final de la passió, va posseir un sentiment més fort que el de la primera nit: va conèixer el dolor de la pèrdua, tot i que mai l'havia estimada sentia que quelcom moria dins seu; potser perquè junts havien tastat el fruit prohibit i junts ara eren castigats.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

kaudrey

7 Relats

6 Comentaris

10580 Lectures

Valoració de l'autor: 9.00