GOIG EN LLAOR DE SANT MALLOL NOGAIRE MÀRTIR (No-gaire martir, vull dir, perquè de màrtir no en va ser)

A Sant Sadurní nasquéreu
vau ser fill d'un vinater.
Us tornàreu pendenciero
i fins vau ser taverner

Sant Mallol va néixer a mitjans del segle XIV a Sant Sadurní. Al seu pare, un poca pena, curt de gambals i vinater d'ofici, no se li acudí res més que anomenar Mallol al seu primogènit, pensant que amb aquest nom "Mallol-vinya nova" el seu fill donaria una empenta al negoci familiar i tindria futur dins del gremi dels vinaters.

Valga'm Déu! fent mala vida!
un prodigi vós obreu
en les estèrils casades
a las quals fills alcanseu.

El cert és que la infància d'en Mallol no va tenir res d'exemplar. En Mallol fou aviciat, fatxenda i prepotent. Anava al mercat, carregat de vi per vendre però li agradava jugar i mentre es feia el tifa alçant el porró per beure a galet, sovint li escuraven les butxaques. Ara que amb les dones tenia un dó especial... tant se val que fossin menudes, grasses o peludes, que un forat és un forat! i fent content més d'un cornut, ves a saber la de casades estèrils que va fer fructificar!

Tantes vegades va tornar al mas familiar amb un bocoi per calçotets que el seu pare, veient-se la ruïna a sobre, li va posar una taverna i se'l va treure de casa.

Plena fou de purrialla,
"la taverna d'en Mallol",
de gent que busca batalla
i que sembra desconsol.

La taverna d'en Mallol va tenir una certa anomenada. Va ser freqüentada per dones de mala vida, busca bregues, gentussa de mal procedir i escapolits de la justícia. I què voleu? amb tant mala companyia i envoltat de mala gent, fou del tot natural que engegués el negoci a dida i es lligués a una colla de facinerosos, per aplicar-se al bandidatge i a sembrar el terror pels camins.

Us juntàreu amb brivalla.
Ja no fóreu taverner.
Dos pistoles i una dalla
i ja sou un bandoler.

Com tots sabeu, en aquell temps el camí Ral que anava a Santa Coloma era molt circulat. El freqüentaven nobles senyors, traginers, ramats de xais, l'autobús de línia... i el millor de tot: els jueus del call de Santa Coloma que sempre duien la bossa plena.

Tanta fama tenia aquell indret que en Mallol i els seus homes s'hi van establir per dur vida de bandolers.

Però un dia la van fer grossa. Van entrar a robar a una petita esglesiola que hi ha al costat del restaurant "Sesoliveres", fora muralles de ciutat, gairebé tocant el terme de Jorba i no respectaren ni el més sagrat.

Vau voler veure d'un calze
quan fèieu de bandoler.
La relíquia us il·lumina
i us commina a fer el bé.

Al vespre es repartiren el botí… Per allò del morbo, en Mallol va voler fer un traguet de vi de missa amb el calze robat al mossèn de Sant Jaume. Se l'acostà a la boca, va xarrupar xuclant el vi i quina fou la sorpresa de tots quan el calze, amb una veu més aviat prima i més pròpia d'un setrill que d'un calze, digué:

-Mallol, deixa aquesta vida que portes tan plena de mals de caps. Què no ho veus que t'estressaràs? Agafa una aglà i camina. Un dia et caurà l'aglà, i allí on caigui hi naixerà una alzina. Fes un poble al seu voltant, et tires a la poltrona... i a veure-les passar.

De la sorpresa, a en Mallol li quedà un posat mig de tanoca mig de beneitó que no va perdre mai més. Va agafar un aglà i va caminar... de fet no va caminar gaire, perquè poc abans d'arribar al Saió ja li va caure l'aglà. Es complí la profecia i de l'aglà en va néixer un plançó ple de brolls i ganes de creixer.

El Sant calze us diu: camina
i un aglà pren a la mà.
On caigué i nasqué una alzina...
La Mallola vau fundar!

Al voltant de l'alzina, amb un cordill i un guix va prendre mides i van sortir unes trenta parcel·les que Déu n'hi do. Ben aviat va córrer la veu que, a una hora i mitja de la vila, un home virtuós anomenat Mallol oferia un tros de cel a la terra i així va ser com de mica en mica arribaren els primers veïns.

Entre tots van fer el clavegueram, van dur pedres i aixecaren la primera casa. Com que era de prova la van fer en un solar destinat a equipaments, però la van trobar petita i ningú la va voler. Així doncs, com que no se'n sortien van demanar ajut a un visionari, mestre d'obres i picapedrer:

-Deixeu-me fer deia el mestre, deixeu-me fer... i així que el varen deixar fer, el mestre els engalipà a cada un una finestra rodona, en nom de no sé què de la modernitat.

Feia tant de goig!

Si n'estaven de contentes les famílies! En quatre dies tothom va tenir telèfons i línies d'internet, un veí que treballava a la FECSA va fer que portessin espelmes per a tothom i així tots van tenir llum.

Tot lo món ne té memòria
dels miracles que haveu fet.
Vau dur l'aigua a la Mallola,
això sí... fent un traguet.

Els veïns, ben avinguts, es llevaven d'hora al matí i carregats amb galledes, càntirs i gerres anaven cantant a la font de la Tosquella a buscar l'aigua que després es repartia per les cases.

En Mallol, espaterrallat sobre l'hamaca que ell mateix havia penjat de l'alzina, s'ho mirava distret, però l'agreujava d'allò més tant enrenou de galledes amunt i avall. I sense adonar-se'n del què feia, va agafar el calze amb el vi, va fer un traguet i digué:

-Que vingui d'Artés, que passi pel Saió i que a nostres cases entri amb abundor!

Déu meu, quin doll d'aigua! Poder-se rentar almenys una vegada al mes! ja no calia omplir amb galledes la màquina de rentar plats, ni la maquina de rentar roba! Alguns veïns que tenien quatre calerons arraconats sota una rajola es van engrescar a construir una bassa per l'estiu, i hauríeu d'haver vist la cara que feien quan al veí del costat se li escapava un porc i se'l trobaven fent una capbussada a l'aigua de la bassa...

I aquí començà la fama miraclera d'en Mallol, que ja s'ho va veure a venir que amb el temps el farien sant.

Los tomàquets fèieu créixer
gegantins i ab poc esforç.
Fent el mandra i sense queixa,
fent un glop molt saborós.

Si la verdura era migrada… en Mallol bevia del calze i les mongeteres, els tomàquets, els enciams, els naps, les pastenagues i la resta de l'horta s'enfilava o engrandia de tamany amb una falera i una trempera que més d'un la voldria per…

Animareu les gallines
a pondre ous sense parar.
Traguinyol! les molt cotilles
com es varen engrescar.

Quan les gallines no ponien... en Mallol bevia del calze i l'aviram esvalotat ponia ous sense parar, escatainant amb una joia i una alegria encomanadissa que feia goig de veure i escoltar.

No acabà aquí lo miracle,
vau voler allargar el favor...
mireu tots quin espectacle:
los pollastres dels ous d'or!

Ei! que això no va ser tot… que de la xarrupada que va fer del calze als pollastres se'ls van fer els ous d'or!

A les herbes ordenareu
viure lluny, desarrelar.
Vós lo calze us acostàreu
i lo vi se us va acabar.

Que les herbes creixien arreu i envaïen els parterres que l'ajuntament de Santa Margarida havia declarat zona verda... en Mallol bevia del calze i... òndia! Ja no hi havia vi.

I què va passar?

Els veïns i les veïnes, lluny d'enfadar-se amb en Mallol, van tenir cura, si més no un parell de cops a l'any, que els carrers fossin ben nets. Van entendre allò de "si vols estar ben servit fes-te tu mateix el llit" i mai més li van demanar ajut que no fos consell o paraula sàvia.

Tot i no saber de lletra
cap banc us va prendre el pel.
Feu baixar nostra hipoteca
acostau-nos cap al cel.

Va passar el temps... i un dia, en Mallol ja vellet s'aixecà de la poltrona i va anar caminant poc a poc, cap als contenidors de l'entrada al poble. S'ho mirà des de la carretera, una mica de costat per no veure els contenidors i li va agradar. Es va gratar el cap, va pensar una estona, no massa. I amb la satisfacció que dóna la feina ben feta va clavar un cartell que hi deia: "La Mallola" - Municipi d'Europa.

Diuen que l'endemà els pocs veïns que no feien la migdiada van assistir a l'últim prodigi del Sant i van poder veure com en Mallol, s'enfilava dret cap al cel amb tumbona i tot.

I per acabar aquest llaor
maldestre i poca solta
implorem al Sant Patró
repetint amb veu ben forta

Puig que de poltrona vida
sou modelo virtuós
guardau-nos de mals de caps.
Sant Mallol guia gloriós.