Fugaç

Avui s’havia aixecat aviat, tenia l’agradable sensació de que aquell seria un bon dia.

Aquells dies d’incertesa i desdeny havien arribat a la seva fi, ensorrats, soterrats...

Havia aconseguit teixir una cuirassa prou resistent com perquè ni ningú ni res la pogués traspassar.

Tornava a ser aquell que un dia fou, metòdic, pautat, diferent, infranquejable...

El sol començava a exhibir la seva magnificència i ell deixà que l’acaronessin els seus raigs
intentant extreure tota la seva energia, tot el seu poder.

En sortir, una forta esgarrifança travessà el seu cos,
i com atret per una força indescriptible, la veié...

Allà era ella...

el superb fruit més desitjable sorgint enmig d’un àrid desert.

Ella el mirà i ell sentí com el món es parava sota els seus peus.
De sobte la resta del món deixà d’existir.

Entre la multitud aquella dona semblava lluir amb llum pròpia,
com un estel fugaç, únic, diferent, inigualable...

Els seus ulls es creuaren només per un instant i la seva mirada se li clavà al cor com un punyal.

Des d’aquell moment no va poder deixar de mirar-la.

Abstret en el moviment de les seves mans aplegant suaument els seus cabells negres,
embadalit amb la cadència dels mots sorgint dels seus llavis,
captivat per la lluïssor dels seus ulls,
encisat amb el seu somriure,
atordit per aquell vestit dibuixant el seu cos ...

ja res semblava igual...

llur fermesa i seguretat desaparegueren arrossegades pels batecs incessants del seu cor...

Ella li dedicà un tímid somriure i ell notà una suor freda precipitant-se-li esquena avall.

El torbament que sentí li féu abaixar el cap i retirar la mirada...
com el pusil·lànime perdedor d’una innocent batalla assumint una plàcida derrota.

Amb els ulls closos, aquella mirada penetrant, aquells llavis sublims, aquell somriure embolcant ...
se li repetien com petits fotogrames d’un curtmetratge fet exclusivament per a ell...

S’apropà lentament, la va percebre, i fregant subtilment el seu braç... passà de llarg...

La aroma de la seva pell esquitxada de perfum embriagà els seus sentits
embevent la seva ànima com el més perdurable dels tatuatges...

Restà estupefacte, confós, esbalaït, torbat...
com un histrió subjugat per la seva pèssima interpretació...

La realitat li bufetejà la cara... la màgia s’havia esvaït...

Se li escapà un somriure d’orella a orella en adonar-se que, irònica i inapel·lablement,
l’entremaliat destí havia tornat a decidir per ell...