Desesperació

Fou la nit més fosca mai vista.

Un esfereïdor silenci , només interromput pel ressò d’una fina pluja, omplia tots els buits de la seva ànima.
Aquells buits que havien deixat el ressentiment, l’odi, la rancúnia… i que ara havien esdevingut en un de sol: la tristesa...

De la felicitat que un dia fou el seu delit esdevingueren espurnes evanescents, cremants, feridores...

El destí s’havia mofat d’ell sense commiseracions, i ara, a la fi n’era conscient...

Caminant d’esma, direcció enlloc, escortat per la desesperació, engolit per aquell dolor fiblant del seu cor, sense intentar fugir, sense oposar resistència, claudicant... Ja no li quedava força per seguir lluitant, ja no...

Tots els éssers del seu voltant li pareixien ombres de carn i ossos, sense rostre, perfectament adoctrinades per no sentir, per no pensar, per no saber... Les siluetes que es dibuixaven sota la mordaç penombra els feia a tots iguals i alhora tan diferents a ell, tan llunyans...

Veia clarament el dolor dins les gotes d’aigua, lliscant sobre els seus cossos, sense calar, sense menyscabar, sense ferir... i sentia com una terrible sensació li corria per dins, l’enveja també l’havia aconseguit envair...

Era conscient que havia forjat dins seu un artifici d’autodestrucció difícilment modelable.
S’havia emmotllat a ell.
Havia anat creixent cada dia, alimentant-se dels seus pensaments, nodrint-se de la seva debilitat, encebant-se amb la seva por... ja no podia desfer-se’n, era massa tard...

Havia deixat que s’adherís al seu interior com una teranyina apegalosa, inexorable i indestructible.

Va xuclar de la font de la seva vida... i ara, aquella font que un dia semblava inesgotable, resta seca, esmorteïda, ferida de mort...

Sense ni tan sols adonar-se'n va jugar al seu joc i al final la desesperació guanyà la partida...