Novament l’estiu

Aquest any fins ara no ho ha semblat. Hem pogut fer la vida habitual sense l’afegit de la calor. Setmana a setmana corredors i corredores, caminadors i caminadores hem omplert els camins de passes esforçades, esbufecs alliberadors, converses amb somriures i també converses amb llàgrimes. Les vides de cadascú de nosaltres han transcorregut o bé tot seguint les pautes previstes o bé, altres vegades aportant sorpreses que pot ser el passat setembre ningú haguéssim posat ni un cèntim d’euro si ens haguessin dit que passarien algunes coses que han passat. Hi ha qui ha abandonat la família per anar a la cerca de mons desconeguts en mig de les boires creades pel seu propi pensament; hi ha qui ha trobat noves oportunitats de començar un nou camí de vida en comú; hi ha qui ha seguit com sempre, cosa que pot voler dir tant bé com sempre o no tan bé, com sempre, o fins i tot, tan malament com sempre.

Finalment hi ha qui ha marxat definitivament d’aquest món deixant pot ser una estela de llàgrimes pels i per les que han quedat, o pot ser una estela de mal de caps també per a les persones que queden.

Un any més, un curs més tot ha anat fluint i un any més les passes dels corredors i corredores s’han empolsat amb la pols dels camins primer secs, i després s’han quedat plenes de fang amb la mateixa sorra ara molla dels camins mullats per la pluja. I tant de fluir del pas de les hores, dels dies, dels mesos i… m’aturo aquí…. ens ha portat novament a les portes de l’estiu.

I en aquest moment de melangia pel viscut i d’inquietud pel que no sabem que viurem novament, les espardenyes acostumades a fer quilòmetres es sorprendran de conèixer altres camins nous, o pot ser es sorprendran de tornar a recórrer altres rutes que feia gairebé un any que no feien; de tornar a llocs on, així d’entrada, ens pot semblar, que el temps s’hagi aturat per esperar-nos a nosaltres per a que el tornem a reactivar.

Però aquesta és una sensación enganyosa, és un miratge, per què ens havia d’esperar? Els/les que tornem als indrets que varem deixar l’estiu passat ja no som les i els mateixos; els indrets ja visitats, tampoc. Els nostres ulls amb que veurem aquells mateixos camins no els veuran de la mateixa manera. Potser fins i tot els mateixos camins també hauran canviat.

Per sort una cosa segueix constant, l’esperit runner, que s’adapta a cada nou esdeveniment, que segueix allà, impulsant a les seves seguidores i seguidors tradicionals i també a aquelles i aquells que s’hi afegeixen per a continuar precisament, creant i fent créixer l’esperit runner.

Pot ser és que tot canvia per a seguir tot igual?