Cercador
Ha arribat la calor
Un relat de: Joan_S- Compartir:
Ha arribat la calor!! I tant que ha arribat! Com es deixa notar per tot arreu, i la veritat, ara m’adono que no se si la trobava gaire a faltar. Que bé que hem passat aquestes setmanes de maig i juny, que malament que les varem passar l’any passat i l’any abans de l’any passat.
Fa dos anys ja al mes de maig varem començar a notar com la temperatura climàtica (la política seria un altre cantar) anava pujant. Fa un any, a aquestes alçades de l’estiu ja feia setmanes que havíem guardat tota la roba que molestava i fins i tot teníem ganes de guardar tota la roba que ens posem per evitar que ulls fàcils d’escandalitzar facin precisament això, escandalitzar-se.
Però aquest estiu és diferent. Al maig cada dia un raig, i al maig junt amb el juny s’ha complert aquella dita que ens recorda que no ens refiem de que el fred hagi marxat del tot fins quan ja hagi entrat l’estiu i fins i tot una miqueta més enllà: “hasta el 30 de mayo no te quites el sayo y para estar más seguro, hasta el 30 de junio”.
Aquest estiu ens recorda que hi ha el que podríem anomenar “estius clàssics” on les coses van com ens agrada que vagin. Un agradar que vagin d’una manera determinada perquè pot ser moltes vegades hem vist que les coses han anat d’una determinada manera. I quan les coses han anat d’una determinada manera i segueixen anant d’una determinada manera és fantàstic perquè així economitzem en preocupacions, en maldecaps i potser fins i tot, en inseguretats.
La calor ha arribat, la poca roba que portem a sobre s’enganxa a la pell com una capa més, com si fes un intent de fusionar-se amb el cos sorprès, ara per uns dies, per les noves temperatures mentre busca saber com adaptar-se a l’estiu.
Sortir a córrer, posar-se les espardenyes acaba esdevenint un acte heroic (una oportunitat de fer-se l’heroi o l’heroïna), un acte de diàleg amb el propi cos on forces contraposades volen decidir l’acció a dur a terme. El cos es queixa, es fa més pesat, les cames més lentes, apareix una sensació de falta d’aire més intensa i també una sensació més profunda, més de l’ànima, la sensació de fer “el burro”, d’estar en un sense sentit fent una cosa que tampoc té sentit.
Però sempre acaba guanyant aquella veueta interior ara pot ser irracional que empeny a que pese a totes aquestes circumstàncies, el millor és córrer, córrer, i seguir corrent encara més. I junt amb la veueta també un antídot molt poderós al no córrer: córrer en bona companyia mossenàire vallparadisiàca! Per tant, a córrer que fa calor!
Fa dos anys ja al mes de maig varem començar a notar com la temperatura climàtica (la política seria un altre cantar) anava pujant. Fa un any, a aquestes alçades de l’estiu ja feia setmanes que havíem guardat tota la roba que molestava i fins i tot teníem ganes de guardar tota la roba que ens posem per evitar que ulls fàcils d’escandalitzar facin precisament això, escandalitzar-se.
Però aquest estiu és diferent. Al maig cada dia un raig, i al maig junt amb el juny s’ha complert aquella dita que ens recorda que no ens refiem de que el fred hagi marxat del tot fins quan ja hagi entrat l’estiu i fins i tot una miqueta més enllà: “hasta el 30 de mayo no te quites el sayo y para estar más seguro, hasta el 30 de junio”.
Aquest estiu ens recorda que hi ha el que podríem anomenar “estius clàssics” on les coses van com ens agrada que vagin. Un agradar que vagin d’una manera determinada perquè pot ser moltes vegades hem vist que les coses han anat d’una determinada manera. I quan les coses han anat d’una determinada manera i segueixen anant d’una determinada manera és fantàstic perquè així economitzem en preocupacions, en maldecaps i potser fins i tot, en inseguretats.
La calor ha arribat, la poca roba que portem a sobre s’enganxa a la pell com una capa més, com si fes un intent de fusionar-se amb el cos sorprès, ara per uns dies, per les noves temperatures mentre busca saber com adaptar-se a l’estiu.
Sortir a córrer, posar-se les espardenyes acaba esdevenint un acte heroic (una oportunitat de fer-se l’heroi o l’heroïna), un acte de diàleg amb el propi cos on forces contraposades volen decidir l’acció a dur a terme. El cos es queixa, es fa més pesat, les cames més lentes, apareix una sensació de falta d’aire més intensa i també una sensació més profunda, més de l’ànima, la sensació de fer “el burro”, d’estar en un sense sentit fent una cosa que tampoc té sentit.
Però sempre acaba guanyant aquella veueta interior ara pot ser irracional que empeny a que pese a totes aquestes circumstàncies, el millor és córrer, córrer, i seguir corrent encara més. I junt amb la veueta també un antídot molt poderós al no córrer: córrer en bona companyia mossenàire vallparadisiàca! Per tant, a córrer que fa calor!