Fosc

Fosc.
Miro per la finestra i tot està fosc. Veig la meva imatge reflectida en el vidre de la finestra i no m’hi reconec. Hi ha una noia que em mira però no sé distingir si està contenta o trista, el seu rostre és completament indiferent, no mostra res. I em pregunto com pot (ella) haver arribat a aquest estat?

És fàcil d’imaginar, la vida no tracta mai a ningú com es mereix. No es pot queixar i hauria d’estar molt agraïda però hi passen masses coses pel seu cap. Una d’elles ets tu.

Ets capaç de fer-me sentir confusa. Ets capaç de fer que pensi en tu molt més del que m’agradaria. I no sé com és que ho aconsegueixes. No vull tornar. I ho saps. Et vaig avisar que passaria, pensava que jugàvem al mateix joc. Per què la gent canvia les normes i no m’avisa? No m’agrada que ho facin, i desenganya’t, no m’agrada per una qüestió purament egoista. No em vull sentir malament després, ja veus, tan sols procuro pel meu benestar. Com tots, no? No entenc què et sorprèn de la meva resposta. No entenc què esperes que passi. No entenc perquè em fas que t’ho repeteixi. No entenc moltes coses però tu, n’has d’entendre una: s’ha acabat.

Tothom avança i sols quedes tu i el reflex de la finestra. Ho sento però jo ja no.