Foc Joliu

Un matí com el d'avui, ara farà uns quants anys, jo em llevava ben de matí... i despertava tota la casa!!! Bé, tota, tota... qui diu tota diu les germanes.

I mentre ens arreglàvem, entre queixes i algun plor o renec d'infant, els pares ja havien fet un parell o tres maletes petites, amb els quatre menesters imprescindibles -als quals, nosaltres, hi afegíem el nostre peluix o llibre, segons l'edat-, i ens preparàvem per partir en cotxe cap al Montseny.

Durant el viatge, recordo que solia cantar, dormir, barallar-me amb la Marta o la Gemma (que sempre es posava entre les dues petites de la casa per controlar la situació), o mirava els arbres que la finestra, que gradualment augmentaven en densitat, tamany i verdor.

Allí, a "la casa de la muntanya", a tan sols una hora de cotxe (la qual se'm feia, normalment, eterna), arribàvem i de seguida notàvem el canvi d'aires. L'olor del ventijol fred, que arrossegava l'aroma de romaní i farigola, terra humida, molsa i arbreda de pins, alzines i roures.

Desfets els embalums del cotxe, la mare es posava a la cuina, a endreçar la nevera, i la Gemma l'ajudava. La marta sortia a fora a jugar o es quedava a l'habitació, esperant que l'estufa comencés a fer efecte. El pare i jo, sortíem a buscar llenya al rebost, per encendre la llar de foc que a mi tant m'agradava (i m'agrada).

Quan hi pujàvem, sempre tenia por de topar-me amb un escorpí o serp perduts pel rebost, veure algun mussol que s'havia quedat a dormir dins seu o trobar-me un niuet de mosteles recent nascudes; però la companyia del pare m'ajudava a desentendre'm de l'angoixa.

Un cop baixat el carretó ple de llenya i pinyes, començava la festa: jo em barallava amb el pare per encendre la foguera, fins que cedia i em disposava a preparar-li les pilotes de diaris vells, els tronquets i les pinyes seques, i finalment li donava la capsa de llumins.

Un cop encesa, em quedava contemplant una llarga estona el foc, mentre escoltava la seva cantarella, entrava en calor, i m'omplia de l'aroma del fum, que després es negava a abandonar la meva roba, alguns cops ennegrida per les cendres.

L'encant del foc em fascinava: no el podia tocar, ni tan sols apropar-m'hi excessivament -no fos cas que calés foc a casa!-. Com a molt, em deixaven jugar amb les llargues pinces, a redistribuir els troncs més lleugers o afegir-hi pinyes i pinassa a sota; però sempre amb el pare o la Gemma vigilant-me.

Enyoro aquells dies, en què, malgrat no tenir massa amigues amb les qui passar els caps de setmana, podia fruir del plaer del silenci, la natura hivernal... i el foc. Si algun cop la soledat va ser la meva felicitat i les germanes la meva millor companyia, aquest fou sens dubte, al Montseny.

Em pregunto quant de temps hauré d'esperar, abans no torni a veure sencera aquella caseta de muntanya, ara mig cremada i destrossada, silenciosa observadora de la meva història. I pensar que aquesta senzilla i rústica; però càlida i acollidora llar, en el silenci hivernal, tants cops m'havia aportat l'anomenada pau d'esperit! No em perdonaria deixar-la despullada com un pobre i fidel servent enamorat de la seva tasca, abandonat a la seva sort.