Flor entre monstres (II)

VI: La clau de tot plegat.

L'endemà de la visita frustrada a la pensió de L'arbre roig vaig haver d'anar a veure el president de la fundació que m'havia encarregat el mural de les papallones per a la seua nova seu. Passava de la una del migdia quan tornava a casa un cop celebrada la reunió. Per bé que només havia transcorregut un sol dia d'ençà de la visita a la pensió de L'arbre roig, a mi em semblava que havia passat un mes sencer.

Vaig fer una ullada a la bústia: hi havia un sobre encoixinat de color groguenc que sobreeixia pel badall. No em va caldre ni obrir-la per treure'l pessigant cap amunt amb els dits. No duia remitent, però jo, que tenia els sentits a flor de pell, vaig suposar de seguida que tenia a veure alguna cosa amb Franz. Tampoc hi havia cap paper a dins, només una clau allargassada i una memòria USB. Vaig córrer cap a l'ordinador. En obrir-la, la pantalla va mostrar un arxiu i un document de text intitulat "Estimada Glòria". Vaig haver d'empassar la saliva abans de fer el doble clic i respirar fondo, molt fondo, a mesura que anava llegint-la:

"Estimada Glòria: si ara no sóc amb tu és que potser alguna cosa ha anat malament. M'acabo d'adonar que m'estan seguint. T'envio aquest sobre per correu ordinari perquè és la millor manera que ningú pugui controlar la tramesa. He destruït l'agenda on figurava la teva adreça postal, com també les teves dades del meu compte de correu electrònic per tal de protegir-te. Disculpa'm si em contradic -si t'acabo d'escriure perquè ens veiéssim!-, però ara t'he de demanar el contrari. Així doncs, si encara som a temps d'evitar-ho, no vinguis per la pensió.

Probablement t'estaràs fent tot un seguit de preguntes sobre mi a hores d'ara. Algun cop t'he anomenat que sóc advocat i que treballo des de fa vuit anys a Barcelona, on vaig fer cap recent acabada la carrera a Alemanya per doctorar-me. Sóc especialista en Drets Humans. Molts dels clients del meu bufet són els mateixos serveis jurídics d'influents ONGs que vigilen pel compliment de les lleis internacionals en conflictes bèl·lics, estats totalitaris i tota mena d'amenaces contra els drets humans de persones i col·lectivitats.

Ara fa un any vaig haver de viatjar a Israel per entrevistar-me amb Ismael Maj, un professor de filosofia d'origen alemany provinent d'una família que en la Segona Guerra Mundial havia estat fortament vinculada al nazisme. No tenia cap relació directa amb el cas que estàvem portant, però sí que ens calia xerrar amb algú que hagués estat testimoni directe de certes circumstàncies relacionades amb aquell període. Jo, a més, era l'únic de nosaltres que parlava alemany.

L'entrevista va resultar llarga i profitosa. En acabar-la, vaig voler convidar-lo a dinar al restaurant del meu hotel. Vam conversar una mica de tot: la manera amb què els seus fills nascuts ja jueus encaraven els orígens dels seus pares, què era el que havia salvat i el que havia sacrificat de la seva identitat anterior, com la família d'origen havia hagut de pair la seva transformació...

Llavors em va començar a contar una vella història familiar: era el cas d'una cosina seva que essent ell un nen havia protagonitzat un escàndol que va somoure l'aparent tranquil·litat de la societat benestant berlinesa. El pare de la noia, que era filla única, la va avesar gairebé des que era petita a l'administració l'empresa familiar, centrada sobretot en la importació i exportació de productes amb països de la conca Mediterrània i les encara colònies africanes. En un d'aquells negocis, Herta Brandeis, que així s'anomenava la noia, va haver de viatjar en diverses ocasions a l'Àfrica central per reunir-se amb alguns intermediaris, entre ells Emmanuel Bilayi, un jove ric i trempat pertanyent a una família d'exportadors. La Herta i l'Emmanuel van tancar l'operació que duien entre mans d'una manera ben satisfactòria per a ambdues parts i van anar més lluny encara: es van prometre en matrimoni. De tornada a Berlín, Herta es va fer acompanyar pel seu promès per tal de presentar-lo a la família, però el que hauria d'haver estat un motiu de joia va acabar esdevenint un malson per a tots: el jove era negre. Pertanyia a una reeixida família camerunesa descendent de l'antiga classe dirigent en la societat precolonial, que havia sabut pactar amb avantatge primer amb els alemanys i després amb els francesos.

El pare de Herta li va dir que es donés per desheretada, però ella no va cedir. Els diners no eren cap problema, ja que la fortuna i patrimoni d'Emmanuel no tenien res a envejar als de la família de la noia. Així és que van marxar a París per casar-se, van visitar Amsterdam en viatge de noces i d'allà van tornar a Àfrica per instal·lar-s'hi. Recent encetat l'any trenta-nou, però, el pare de Herta va emmalaltir greument i va reclamar la seva filla per a acomiadar-se'n. Les coses estaven ja ben lletges a Europa perquè la parella s'arrisqués a arribar amb èxit a Alemanya, però Emmanuel no va voler deixar la seva muller sola en aquell trànsit. Probablement no sabien fins a quin punt arribava ja la repressió nazi sobre nombrosos sectors de la societat. Tot i això, ella va utilitzar el seu passaport de soltera i ambdós es van presentar a la duana de l'aeroport de Berlín per separat. Herta hi va passar sense problemes, però Emmanuel no se'n va sortir: el van detenir sense ni tan sols deixar-lo presentar la documentació. La repressió contra els negres i mulats havia començat de fet ja dos anys enrere amb la constitució de la "Komission Nr. 3", encarregada de dur a terme un programa d'esterilització, deportació i extermini de nens i adults d'origen africà.

Herta tot just es va poder acomiadar del seu pare abans que aquest morís sense complir l'amenaça de desheretar-la. Probablement va ser més fort l'amor que li tenia que els seus prejudicis racistes. La noia va esperar Emmanuel discretament retirada a la llar familiar, fins que una tieta seva casada amb un oficial de les SS la va advertir que ja no valien les influències, que la seva detenció era imminent. Aleshores Herta es va veure forçada a planejar una fugida ràpida. Disposava de recursos i de contactes a bastament per fer falsificar la seva documentació, com també per subornar soldats i policies no sempre incorruptibles. Una freda nit de gener, la jove pujava a una avioneta que la faria aterrar quasi miraculosament a Amsterdam per segon cop.

A partir d'aquí, segons Maj, la pista de Herta es perd en l'espiral caòtica de la guerra. La van donar legalment per desapareguda, i en no haver cap altre hereu universal dels béns del seu pare, la major part de la fortuna familiar va ser expropiada per contribuir a sostenir el costós negoci de la guerra. D'Emmanuel no se'n va saber res més.

Vaig tornar a Barcelona tocat per aquell vell drama familiar. Jo havia vist i escoltat de tot en nombrosos casos que havia hagut de defensar o d'investigar, casos molt pitjors, històries on la crueltat humana era tan extrema que lluny d'ajudar a guanyar els processos, ennuvolava la consciència dels defensors i els espesseïa les idees, però per algun motiu aquells fets remots em van semblar molt pròxims. Potser perquè els protagonistes venien d'uns orígens semblants als meus, potser per la dolça serenitat amb què aquell amable ancià me'ls havia contat.

La qüestió és que pocs mesos després aquesta història va tornar a mi per acabar abocant-me a la situació en què ara em trobo. No puc dir-te més, Glòria, ni puc ni vull. Guarda la clau que acompanyava el suport d'aquesta carta fins que certes dificultats en què em trobo immers desapareguin. He d'encaixar algunes peces i després acudiré a buscar-te, t'ho asseguro. És curiós: no t'he vist mai en persona i sento que ets tu a qui més necessito ara mateix. Així i tot, no vinguis, insisteixo. Lamento tant de misteri.

"Tard, Franz, fas tard. I tant que et buscaré!", em vaig dir en veu alta mentre agafava l'auricular del telèfon. Era el moment d'acudir a Mei.

VII. La gola del llop.


- Vaaaaja! Veig que m'has fet cas i t'has decidit a traure't partit per una vegada en la vida! Al capdavall li haurem de donar les gràcies al teu nou amiguet. Si tens més mamelles i tot!

En el llenguatge de Mei, que jo em traguera partit volia dir que m'encalçara un vestit negre amb sandàlies de taló alt i que em realçara els ulls amb una capa d'ombra i de rímel. Jo em veia com una mena de gòtica passada de saó, però ella insistia que em semblava a la Cher.

Havíem quedat en una terrassa que es trobava a prop del Tattoo Lady, on vaig haver d'esperar-la una bona estona. Mei era veterinària ramadera i a última hora havia hagut d'atendre una urgència en una granja de l'interior. El barri estava animat a mitges, ja que la calor solia endur-se la gent a les terrasses de la Malvarosa.

- El Tattoo Lady no és exactament un club, -m'aclaria Mei-, però tampoc pot entrar-hi qualsevol. Toques el timbre i si no tens cara de pàmfil o de policia, t'obren. Si tens cara de voler follar, t'obren més de pressa. En realitat no és un timbre: quan prems el botó des de fora, s'encén un llum roig al rebedor. Dalt hi ha un reservat, però allà no sé de què va el rotllo.

Dues dones de mitjana edat amb pinta de buscar guerra com nosaltres corresponien, per la naturalitat amb què ens van fer passar, al perfil de visitants del local. El breu rebedor donava pas, travessant una cortina gruixuda, a un espai en semiobscuritat bastant més ampli del que calia esperar des de fora. A mà esquerra, dues cambreres amb faccions llatinoamericanes inclinaven generosament les seues respectives pitreres per atendre dos homes asseguts junt a la barra que semblaven clients habituals. A la zona del mig hi havia una pista ovalada que a aquelles primeres hores de la nit era buida i on sonava absurdament "The wall" de Pink Floyd. A l'altra banda de la pista s'estenia una penombra de sofàs i de butaques amb tauletes. Vaig arribar a distingir-hi dues o tres parelles en íntima actitud, atenent al tip
us de moviments que s'insinuaven. Fins i tot n'hi havia dos, no sabria dir si home i dona, que semblaven nus de cintura cap avall.

Mei es trobava en el seu ambient, acostumada com estava a rutllar per la zona del Carme i de la Xerea, on hi havia garitos semblants.

- Un Ballantines amb molt de gel. Què prendràs tu?

- Jo no tinc el cos per a res. Et recorde que no hem vingut de festa! Li vaig xiuxiuejar.

- Dona, tampoc és per a sulfurar-se, deixa'm demanar la copa i ara farem un tomb. Tampoc tens tants indicis com per saber que aquell està en un embolic. Potser te'l trobes per ací de gogó i ballant amb "taparrabos". Per cert, si la lògica no em falla, aquest necessitarà més tela que el japonés per tapar-se-la...

- El primer pis, l'home aquell va dir alguna cosa del primer pis. On serà l'escala? Vaig interrompre-la ignorant el comentari.

Tot just ens aixecàvem de la barra per pegar-li la volta al local quan entrava un animat grup d'uns trenta anglesos ja madurs, homes i dones, que semblaven estar celebrant alguna cosa.

Vam fer cap al passadís dels lavabos, on era l'escala que conduïa al pis de dalt. Al replà hi havia dues portes: una era la d'un armari amb tovalloles i ampolles de sabó de bany, i l'altra donava accés a un passadís que al fons es bifurcava en dos. Una jove rossa amb els cabells molt curts i un minivestit negre de cuir ens va eixir al pas amb un somriure professional:

- Bona nit, que volien alguna cosa?

- Bona nit, -es va avançar la Mei-. La meua amiga i jo buscàvem un lloc una mica més privat per jugar una mica.

- Ho sent, el "meublé" avui està tancat, però poden tornar un altre dia, o si ho prefereixen, utilitzar el reservat de sota. També els puc recomanar altres locals no lluny d'ací que són de tota confiança.

- Oh, no serà necessari, gràcies. Conec el barri i les seues possibilitats. Va tallar Mei.

Aleshores es van produir uns instants d'indecisió, aqueixos moments on cal que algú faça alguna cosa per enretirar-se de l'escena però ningú fa res, uns pocs segons de silenci incòmode que van resultar reveladors: al final del passadís, on aquest es dividia en dos, va passar l'homenet de negre amb un fardell de cables o cosa semblant. Em va revenir una bafarada d'intensa calor: Franz era allà, segur que era allà.

Mei em va sacsejar el braç empentant-me suaument cap a l'escala mentre s'acomiadava. Jo haguera volgut empényer la rossa i córrer darrere d'aquell personatge, la visió del qual em va semblar molt més sinistra que el dia d'abans, però em vaig deixar fer. La jove va tancar la porta i nosaltres vam baixar les escales en silenci. Semblava mentida que en aquells escassos minuts els anglesos hagueren transformat aquell local semidesert en semblant orgia. Pels sofàs s'amuntegaven mans, caps, culs i mamelles en un desordre tal que semblaven haver-se desmembrat dels seus legítims propietaris. A la pista de ball, on ara sonava una insinuant música chill-out, part del grup ballava en dansa lliure i desinhibida en parelles o trios que anaven alternant-se sense cap distància de seguretat.

Mei seguia estirant el meu braç fins que em va treure al carrer. Abans que jo diguera res va resoldre:

- Au, anem a l'Ambigú. Tinc una idea, una boníssima idea. Aquell tio de negre m'ha fet molt mala espina, i l'aprenent de madame també.

L'Ambigú era just darrere del Tattoo lady, a la mateixa illa d'edificis. Si la discreció exterior del Tattoo Lady contrastava amb la desinhibició de l'interior, a l'Ambigú no es produïa cap contrast. L'entrada era lliure, i una bona part de la clientela s'estava prenent copes a la fresca del carrer. Jo no sabia ben bé què podíem resoldre allà, però Mei em demanà que la deixara fer.

- Quantes dones! A penes hi ha homes ací.

- És que és un bar de dones, innocent! L'ama és Bel... Sí, dona, la que et vaig explicar que vivia a Cullera i es va deixar l'home. La que vivia al meu pis.

Mei m'havia parlat feia temps d'una molt bona amiga que regentava un bar a Cullera i que va plantar el marit perquè s'havia enamorat de la cuinera. "El marit se n'havia enamorat?" Li vaig demanar jo quan m'ho havia contat. "Nooooo, dona, ella, la que estava per la cuinera era ella! T'ho he de donar sempre tot mastegat?". Ara ambdues xarraven a la cabina dels discos, fins que Mei em va fer un senyal perquè m'acostara. Em va fer seguir-la fins a una mena de rebotiga i d'allà a un entresòl que feien servir de magatzem. El llavador de l'entresòl era un balconet que donava a un pati de llums i des d'allà...

- Bingo! -exclamà la Mei-. Sabia que podríem intentar-ho des d'ací. Bel va llogar aquest entresòl superbarat per evitar-se veïns molestos. Que no veus que som paret amb paret amb el Tattoo Lady?

Efectivament, el balcó del costat era el del primer pis del Tattoo lady. La paret mitgera no era excessivament alta. Vam apilar uns caixons buits de refrescos per passar d'una banda a l'altra. Jo, naturalment, vaig maleir les sandàlies de taló alt i la faldilla estreta del vestit, però me'n vaig sortir amb relativa facilitat. Mei va botar la paret pràcticament a pols, es va treure el carnet d'identitat, i amb dos o tres moviments al pany va obrir la porteta d'accés, que donava a una cambra situada al bell mig del passadís que es bifurcava. A penes s'escoltava la música ofegada del pis de sota, el brunzit d'algun tub fluorescent i un borbolleig que després vam identificar com el d'un jacuzzi.

- Bé, ara veurem si flipem o si el Franz és ací retingut. Va xiuxiuejar Mei.

No vaig tardar molt a comprendre quina era l'autèntica activitat d'aquell "meublé", com l'havia anomenat la rossa. Parets folrades de gris i de roig, manilles i cadenes de diverses grandàries, fuets i màscares, vestits i botes de cuir...

No hi havia ni rastre del tipus de negre ni de la noia. D'una porta semioberta a mà esquerra del passadís es projectava una llum rogenca. Ens hi vam acostar amb precaució. L'escena que se'ns va venir a sobre ens va deixar sangglaçades. De dues cadenes enganxades al sostre penjaven presoneres les mans d'un home nu. L'home era Franz.