Fins l'any que vé...

Aquestes dues últimes setmanes se m'han passat en un sospir. Dues setmanes amb vosaltres. Feia molt de temps que no us veia. Ja no recordava que fossiu tan genials. I, semblarà curiós, però ara no puc fer altra cosa que recordar-vos. A vosaltres i a lo genials que sóu. A vosaltres i als genials moments que m'heu fet passar. Sobretot a tu. A tu i al teu somriure. Les teves bromes. Les teves històries. A tu. Ara no puc fer altra cosa que sentir-me agraïda. Per haver-me fet feliç aquests dies. Ara no puc fer altra cosa que sentir-me trista. Per haver de deixar de ser tan feliç. Per haver de tornar a la realitat. A la meva realitat. Una realitat més difícil que la que tenia al vostre costat. Una relitat on ell torna a la meva vida. Una realitat on no només tinc drets, també hi tinc deures. Una realitat que no m'agrada. Una realitat on, sense voler-ho, us acabaré oblidant. On, sense voler-ho, passareu a ser un record passatger. Una realitat que durarà un any. Un any llarg. Un any molt llarg. Fins l'any que vé, amics d'estiu.