Fills de l'home, capítol II. Reflex de sol.

Capítol 2, reflex de sol

Com cada matí, el dia següent em va despertar altre cop el telèfon mòbil sonant a plena potència. Vaig anar a desensonyarme sota la dutxa, rentar-me les dents i a preparar-me una mica d'esmorzar.

Vaig obrir la nevera, una explosió de color blanc brillant m'encegà, un conegut aire gèlid sortí del seu interior... i això va ser tot, perquè a part d'aire, omnipresent per sort al nostre planeta, i una taca de tomàquet al fons de la nevera, taca a la que m'imaginava donant-me el bon dia, a jutjar per la quantitat de matins en els que havíem confraternitzat, no hi havia cap cosa comestible a la vista.

Bé, vaig dir, miraré a l'armari a veure si em queda alguna cosa per fer un mos abans de marxar... que innocent... tal com em predeia l'experiència, l'armari estava completament buit de menjar, ple d'espècies, això sí, per sort no menjaríem res sense condimentar... ben mirat... no menjaríem res i prou.

Vaig agafar la motxilla i vaig sortir, disposat a agafar el bus. Aquest cop vaig ser puntual, cosa que em va estranyar en gran mesura... bé, fins que vaig veure, quan l'autocar es va aturar a la parada, que no podia encabir-s'hi quelcom que mesurés més d'un mil·límetre de diàmetre... per tant, encara que hagués arribat puntual a la parada, el bus estigués allà, no hi hagués ningú més esperant i tingués un bitllet amb set viatges, encara que avui m'havia llevat cinc minuts més aviat per tal de poder atrapar el bus, res d'això importava; el Destí, el Fat i la Casualitat s'havien conjurat per tal que jo, seguint la rutina habitual, arribés tard.

Vaig arribar a la facultat amb el semblant de Zeus en un dia de tempesta. Em vaig asseure, sempre sota la mirada reprovadora del professor, i em vaig disposar per un altre dia de classes. Avui només cinc, però totes elles seguides, i a més, a la mateixa aula.

En acabar les classes, vaig anar a dinar al bar de la facultat i a estudiar una estona a la biblioteca; eren més o menys dos quarts de cinc quan alguna cosa vibrà dintre la butxaca dels pantalons. Missatge. Sort que tenia el mòbil en silenci.

Era l'Ari, que ja es trobava bé i que aquesta tarda, cap allà a les sis, ja podria quedar. Perfecte.

Ens havíem de trobar a plaça Catalunya, davant del cafè Zurich, on cada dia centenars de parelles s'esperaven amb la vista fixa al rellotge o al mòbil, el cementiri dels sospirs perduts enmig de l'atrafegada Barcelona. Com que no em podia esperar més, vaig marxar de la biblioteca, disposat a esperar les sis de la tarda entre les pàgines de la Ilíada, assegut en algun banc confortable de la Rambla de Catalunya.

Abans de baixar a les catacumbes de la ciutat, aquells túnels calorosos, humits i pudents, similars a un rusc, a través dels quals un exèrcit d'abelles humanes perd la il·lusió i les ganes de somriure a diari degut al llòbrec ambient que en ells es respira, em vaig aturar uns segons a contemplar el monument situat davant per davant de la meva facultat.

N'havien retirat, per vergonya o per guardar les aparences, l'estàtua en sí, una estàtua consagrada a èpoques pretèrites, èpoques que la humanitat faria bé d'evitar en un futur, però també en tenir-les ben presents per ensenyar com no s'han de fer les coses a les generacions que ens substitueixin. L'estructura estava formada per sis columnes blanques, altes, aguantant una mitja volta que tant sols cobria part del monument. Davant d'aquestes columnes d'estil arquitectònic hel·lènic, un pedestal, també blanc, on havia estat disposada l'estàtua, ara ja retirada. Als peus del pedestal, i com representant que la posició de l'estàtua era inabastable per la gent normal que circulava pel carrer, hi havia un petit embassament d'aigua que arribava fins al costat mateix de la vorera.

Vaig girar els ulls, em feia mal; com podia ser que encara hi hagués gent que seguís aquells ideals tant mesquins, amb l'home per sobre l'home, ideals basats en la por i la força de les armes, idees de conquesta, de sang i del valor de la sang, idees de domini i d'obediència cega, de manca de llibertats i explotació dels que han tingut la dissort de néixer diferents... Això era deplorable, i injust; era deplorable que a hores d'ara encara es continuessin mantenint, amagades o no, idees que pretenien demostrar que una part de la humanitat havia nascut per manar i tota la resta tant sols per obeir, i era injust el fet que tot i ser conscients de la seva existència, aquells que tenien potestat per solucionar-ho no els donés la gana fer el més mínim moviment per fer-ho.

Reflexions tristes destinats a un món que s'està morint, i ni tant sols ens n'adonem, vaig pensar. Però ara, tot i que semblés molt egoista, no tenia la intenció de gastar més del meu preciós temps enmig d'aquests funestos pensaments, ans al contrari, anava a veure-la, i això sol era suficient per esborrar totes les meves preocupacions. Ja feia quatre dies que no ens vèiem, i tenia unes ganes boges d'abraçar-la.

En entrar al metro em vaig adonar que ni l'aura de tristor que emanava dels seus túnels obscurs no aconseguia entenebrir el meu cor; no, aquell dia el color gris de la vida es quedaria fora de mi.

Immediatament vaig obrir el llibre, em vaig posar a llegir... i una mica més i la parada del metro se'm passa, tant a dins de la història com m'havia endinsat.
Vaig seure, esperant les sis en un dels molts bancs de l'acollidora Rambla de Catalunya. Per sort, havia posat l'alarma del telèfon mòbil a tres quarts, per no fer (un altre cop) tard.

Quan va sonar i em va tornar a la realitat des del meu petit món, vaig anar fent via cap al cafè Zurich, entre l'ombra i la gentada que en aquells moments vagava amb la mirada perduda en les seves respectives preocupacions.
Vaig travessar la Plaça de Catalunya, l'immens espai obert al bell mig de Barcelona, plaça on, amb la suficient paciència i els contactes adequats, pots comprar qualsevol cosa... sí, qualsevol cosa. Als seus racons ombrívols, a resguard de les mirades indiscretes i dels afamats eixams de coloms, gent de tot tipus segella els seus tractes, no sempre del tot legals. Sota el cel blau-grisós de la plaça de Catalunya, qualsevol cosa és possible.

Encara ara puc recordar la corsecant impaciència de l'espera; fou com si en el fons del meu cor sabés que aquella seria l'última vegada que la veuria... almenys en aquell món...

Finalment, una gentada sortí pels túnels del cuc d'acer; només havien passat quatre minuts de l'hora fixada, sempre segons el meu mòbil, però en aquell moment m'havien paregut anys sencers.
Homes vestint jerseis de màniga llarga, dones maquillades amb els colors de l'arc de sant Martí, nens agafats de la mà dels seus pares amb la motxilla a l'esquena i el somriure de la innocència als llavis... i allà es trobava ella, enmig de tota aquella gentada.

Portava uns pantalons texans de color blau clar, gastats, tal com era la moda, unes bambes Converse de color negre amb la punta blanca, punta blanca que sempre s'empenyava a que relluís; caçadora texana, apretada a la cintura, oberta al coll, deixant veure un jersei color gris que, només aguantat per les mànigues, s'obria per l'escot i les espatlles.
Els seus cabells, llargs fins als omòplats, d'un color marró avellana amb reflexos de daurat, creaven una harmonia de colors, exòtica i sensual, en incidir-hi el sol en hores baixes.

Si Venus ha tingut mai un bust mortal, aquesta havia de ser, sense cap mena de dubte, el de l'Ariadna:
La seva figura era esvelta, no molt alta i ben proporcionada, sense corbes massa pronunciades en tota la fesomia, però també sense que això li rebaixés la bellesa natural que d'ella es copsava, bellesa que es veia realçada pels dos immensos ulls marrons, profunds, expressius i a tothora brillants com dues gotes de rosada en incidir-hi el sol matinal. La seva boca, petita, amb els llavis fins, en aquella època una mica tallats pel fred i, per tant, relluint per la crema hidratant, va dibuixar un immens i càlid somriure al moment en què els nostres ulls es van trobar enmig de la multitud.

En aquests moments en què la memòria em falla, se'm fa molt difícil de recordar què vam fer o què vam deixar de fer aquella tarda que les arenes del temps han engolit, l'última tarda que passaríem junts en aquell món que ens crèiem tant nostre; d'ella només en recordo el frec de la seva pell bruna, la dolçor dels seus llavis i el aquell somriure que tant m'agradava en la seva mirada.


Vam estar voltant, perduts entre els màgics carrerons de la Barcelona antiga, durant la resta de la tarda i part del vespre. Era una tarda normal i corrent com tantes n'havíem passat, i tantes altres n'haurien estat si no hagués vist aquella diminuta botiga d'antiguitats.

Estava situada en un carreró del barri antic de Barcelona, pròxim a la Rambla, el nom del qual no puc recordar. De fora estant, es veia ínfima, tant sols una porta de fusta i una petita finestra la separaven de la penombra del carrer. L'edifici era un altre gris i vell colós de pedra enmig de l'immensa ciutat portuària en un carrer com tants altres que, com els túnels de les formigues sota terra, en solcaven les seves entranyes de ciment, vidre i formigó. Les parets de roca gastada i bruta romanien sense pintar, almenys per la part de fora, i una inscripció estava cisallada al damunt de la porta, amb lletres pintades d'un daurat apagat, que, no obstant, lluïen dèbilment amb la llum esmorteïda que aconseguia penetrar al carreró: "botiga d'antiguitats: Reflex de sol".

No vaig comprendre molt bé el nom de l'establiment fins que, precedint la foscor de la nit, l'últim raig de sol del capvespre travessà com una sageta les teulades de la ciutat comtal, ferint directament el cristall de la llibreria, fent brillar un instant el seu interior, il·luminant munts de llibres polsosos i altres romanalles, encenent el vidre de la botiga amb la tota la majestuositat del sol moribund. Va ser un instant. Segons més tard, el sol havia
desaparegut darrera les teulades i el carreró tornava a estar tant trist, solitari i obscur com sempre.

Es va sentir un zum-zum elèctric i els pocs fanals del carrer es van anar encenent, bolcant-hi la seva tènue llum, sumint la zona a la que ens trobàvem en una semitenebra, amb només part de la façana de la botiga il·luminada per una llum oliosa.

En aquell temps jo estava fascinat pel coneixement sobre el món antic; assaigs de medicina àrab, les conquestes d'Alexandre i Juli Cèsar, els tractats d'estratègia militar, les llegendes druídiques, el misticisme, ocultisme... coneixements que no és freqüent trobar a les grans superfícies. Així dons, m'havia acostumat a buscar els meus llibres a les petites llibreries especialitzades que sobrevivien mig ocultes en aquella part antiga de la vella Barcelona on encara es podia captar l'indomable esperit bohemi de la ciutat.

- Et fa res si entrem a donar un cop d'ull? Ja saps que fa temps que busco el "De mirabilibus" de Plini; a veure si aquí hi ha sort.- Vaig dir a l'Ariadna, mentre li passava la mà pels cabells i li acariciava la galta.

- No, tranquil, ja saps que a mi també m'agraden aquestes botigues, a veure si el trobes... però haurem d'afanyar-nos, que no crec que triguin molt a tancar, a més, ja és mil tard i jo he de ser a casa a sopar, si no, s'enfadaran.

- D'acord, només serà un moment.

La porta es va obrir amb un cruixit, permetent-nos el pas de la obscura tenebra exterior a la groguenca lluminositat que emanava de l'interior; aquesta incidia en els incomptables volums apilats als envellits prestatges, en la superfície de dos gerros molt antics, plens de sanefes que no vaig saber identificar de color daurat i en els múltiples cristalls de diversos fanals que de segur havien conegut temps millors, així com en la d'una extraordinària làmpada d'aranya, que, magnífica amb els seus set braços en forma d'arc, reflectia la llum apagada del lloc i la convertia, com un gegant calidoscopi dintre la pròpia botiga, en un arc de sant Martí circular que formava un halo multicolor a les parets de l'estança.

I els llibres... immediatament ens vam sentir aclaparats pels anys i anys de literatura que, amb tant sols mirar les cobertes dels llibres, sentirem ens explicava històries extraordinàries, escrites per persones que ja havien deixat aquell món i aquell temps. Històries escrites per persones desitjoses que les seves paraules no caiguessin, endutes pel vent, seguint la maledicció d'allò que tant sols és dit sense ser mai escrit en paper, en el profund i obscur pou de l'oblit; persones que havien dedicat hores i esforços en deixar testimoni dels seus pensaments, les seves pors, els seus mals; persones que creien fermament en que la paraula és un mitjà, i que els llibres són el vehicle per la difusió d'un fi... Tot això acumulat entre les envellides pàgines envoltades per polsoses cobertes de cuir; contenidors d'informació, dispensadors de somnis.

Dos estants plens d'aquests meravellosos artefactes ens flanquejaven, amb peces de ceràmica brillants entre ells i escampades als seus peus.
Un petit taulell separava l'entrada de la botiga de la part del darrera, on una porteta entreoberta de la qual sortia llum senyalava que el propietari es trobava al magatzem.

Damunt del taulell i escampades sense ordre ni concert, hi havia gran quantitat de monedes antigues. N'hi havia de tants països i formes diferents... cada una d'elles amb la seva simbologia particular; unes amb la cara d'un monarca ja desaparegut, algunes amb les mateixes runes que brillaven als curiosos gerros de color blanc, negre i vermell que hi havia esparsos pels prestatges... altres eren irregulars, dels temps quan encara s'encunyaven les monedes a mà i gràcies a l'habilitat dels orfebres que els donaven forma. També s'hi podia observar un punyal amb maragdes incrustades a la beina i al pom, una pistola de fusta, talment com les que utilitzaven els pirates, amb el mecanisme d'ignició relluent, i casquets de bala, postals, xapes, medalles... tot escampat pel damunt de la taula al costat de la humil llibreta de la comptabilitat de la botiga.

De la porta entreoberta del magatzem se sentia un xiuxiueig, com si s'hi estigués tenint una conversa en veu baixa o com si l'amo de la botiga estigués cantussejant alguna monòtona tonada.

Després d'estar esperant uns segons, palplantats davant del mostrador, i, en veure que no sortia ningú a rebre'ns, vam començar a mirar els llibres. Davant meu van circular Plató, Sòfocles, Aristòtil, Juli Cèsar, Alexandre, Goethe, Marx, Descartes, Avicenna, Julián Carax... però de Plini el Vell, res de res. Semblava que "de mirabilibus" s'hagués esgotat en tota la ciutat.

Vaig llegir uns quants títols, i, de cop i volta, els meus ulls es van parar en una polsosa coberta situada a la part superior de l'estanteria que estava mirant, davant meu: Comentaris de la campanya de les Gàl·lies, de Juli Cèsar... vaig allargar la mà, però quan estava a punt d'agafar-lo, em vaig fixar en un llibre que m'havia passat inadvertit fins aquells moments, just al costat del que volia agafar. Ja només el títol em va cridar l'atenció: "La primera gran guerra" d'Iliskan de la Rouche.

El nom de l'autor no em sonava de res, i potser això va motivar, juntament amb el fet que el títol que havia escollit per la meva història era la segona gran guerra, que, rosegat per la curiositat, les meves mans es tanquessin al voltant del llom d'aquest llibre en comptes del de l'altre que volia agafar prèviament i el traiessin d'allà, d'on, es podia deduir pel núvol de pols que es va estendre un cop vaig el vaig alliberar, havia reposat durant bastant de temps.

La coberta del llibre estava feta de cuir dur, de color vermellós i sense ornaments, amb tant sols el títol del llibre, el nom de l'autor i un cercle metàl·lic dibuixat a la tapa.
En el moment que em disposava a obrir-lo, vaig sentir una veu potent que deia:

- Esteu segur de voler obrir aquest llibre? Quan algú n'obre un, part del que hi ha escrit penetra tant i tant en el seu interior que ja mai torna a ser el mateix que abans; un llibre pot ser una força molt misteriosa, fins es podria dir que perillosa, senyor meu, i sobretot aquest en particular... Set centes quaranta-tres pàgines i cada una d'elles més captivadora que l'anterior... i es mantenen sense estrenar, ni tant sols jo m'he atrevit a indagar entre les seves frases...-

Vaig deixar passar uns instants abans de respondre.

- Primera guerra mundial, oi? Pel títol, vull dir... - vaig dir, encara sense girar-me, dubtant entre la cortesia o l'impuls d'obrir el llibre allà mateix; - una història basada en fets reals, potser¿? Ho dic per la coberta... això fa tota la pinta de ser un tractat sobre el pla XVII de defensa francès, la línia d'acer que havien muntat per fer front a una possible incursió alemana, m'equivoco?

Dient això em vaig girar, vencent finalment el desig d'obrir el llibre, per tal de veure la cara al meu interlocutor. Es tractava d'un home d'avançada edat, rondant la setantena. En les arrugues que solcaven el seu front i en els seus brillants ulls blau clars es podia endevinar l'ombra de la vellesa, igual que als seus cabells grisencs i eteris que, llargs fins a l'alçada de les espatlles i juntament amb una ben afaitada i poblada barba, li emmarcaven el rostre.

La seva expressió era severa, com si al mirar-nos diés: aquest no és lloc per una parella de jovenets curiosos. No obstant, hi havia quelcom en els seus ulls, potser una estranya brillantor, que indicava que no tot era de pedra sota aquella cara digna de les antigues escultures del déu del tro; aquesta brillantor deixava copsar que, en realitat, li agradava la idea de trobar algú amb qui fer petar la xerrada, ni que fos un estirat jove de dinou anys, que s'intentava fer el gallet davant la seva companya... o almenys això és el que vaig interpretar jo en aquells moments...

- Em sembla molt que us equivoqueu, mestre... Es tracta d'una autobiografia... una autobiografia una mica, com ho diria, especial... Un manuscrit únic, si m'ho permeteu... el que teniu entre les mans.

- Una manuscrit únic! N'esteu segur? No havia sentit parlar mai d'Iliskan de la Rouche... Sabeu qui és? Què més ha escrit a part d'aquest llibre?? Pel nom sembla francès... Com pot ser que tingueu aquest llibre de col·leccionista? - instantàniament un seguit d'idees bombardejà la meva ment.

L'home es repenjà sobre el bastó ple de nusos que utilitzava per caminar, amb les dues mans al pom, aguantant-se.
La seva cara ja no expressava duresa, sinó alguna cosa semblant a la malenconia, amb els ulls perduts en la boira del passat, revivint, recordant, aquella expressió d'algú que, després de molt de temps, desenterra un record agradable perdut entre les turbulències d'una ment ja massa plena.

- No, estic segur que no n'heu sentit a parlar mai, de l'Iliskan; aquesta és la seva primera, última i única obra escrita. I la resposta a les altres preguntes... Sé qui és, o almenys, sé qui era; un amic que un dia em va confiar un llibre... un llibre únic... D'això farà ja uns quaranta anys... un manuscrit amb tapa dura, amb el dibuix d'un anell de ferro a la tapa. Me'n recordo com si fos avui. "Guarda'l bé, em va dir, guarda'l bé fins el dia en que sigui necessari que algú el torni a llegir"; "com sabré a qui l'he d'entregar?" "quan trobis algú adequat, ho sabràs..." i després.. se'n va anar. - hi havia alguna cosa als ulls de l'ancià que denotava que el que m'estava explicant no era TOTA la veritat, però no hi vaig parar gaire atenció.- I no n'havia tornat a tenir notícies; carai, ni tant sols recordava que tenia aquest llibre fins que l'he vist entre les vostres mans...

- Així que no sabeu què hi ha escrit al seu interior, no?- el desig de descobrir un llibre (un manuscrit inèdit!) feia que el pols se m'accelerés.- Està en venda?- Vaig dir sense pensar-ho massa.

- Això depèn- respongué- depèn de qu
i el vulgui comprar... i d'allò que vulgui fer amb ell... no penso tolerar que ningú compri l'únic llibre escrit per l'Iliskan per fer-ne una peça de museu; els llibres, senyor meu, són fonts de coneixement, però només poden ensenyar quelcom si algú llegeix el que porten escrit, per tant, no seria just que estigués apartat en un racó eternament; no obstant, com a grandíssims centres de poder que són, més poder del que us podeu arribar a imaginar, tampoc seria just, com comprendreu, entregar-lo a la primera persona que s'interessa per ell, no? Dieu-me, què us n'ha cridat l'atenció, si es pot saber?- se'm va quedar mirant amb una expressió d'interès genuïna.-

- Senyor- vaig respondre- si us he de ser sincer, no ho sé; suposo que el títol, però també... ha estat molt estrany... jo anava a agafar el llibre del costat i no sé què ha passat, que he vist aquest llibre cobert de pols i... l'he hagut d'agafar, però...

- Però què? Continuï, home, que fins avui no he mossegat mai a ningú!

- Doncs, semblarà una tonteria, però com vos mateix heu dit, aquest llibre espera a algú... i, segur que són imaginacions meves, però crec que... suposo... he pensat que... aquest algú podria ser jo...

- Jove, us sorprendríeu de la quantitat de coses que semblen nicieses i no ho són... De totes maneres, què us fa pensar, en la vostra arrogància, que precisament vos, un desconegut, que ha entrat avui per primer cop a la meva botiga intentant-me donar lliçons a mi, que n'he estat el propietari durant més de quaranta anys, de que realment aquest llibre, l'únic, recordem, escrit per un amic ja desaparegut, us ha estat esperant durant tot aquest temps?

- Doncs... - la seva resposta m'havia desarmat, i, encara que semblava que m'havia volgut humiliar per la meva pedanteria, els seus ulls s'havien encès, i no d'ira precisament.- dons...- realment no se m'acudia cap paraula per definir el perquè...-

L'Ariadna, que durant tota la conversa s'havia mantingut ocupada llegint un exemplar de Plató, es va posar al meu costat.

- Deixa-ho. Va, marxem; no cal que intentis prendre els records a un pobre vell, que de llibres n'hi ha mil de diferents i no tots es troben en aquesta llibreria... va Èric, que farem tard...

- Però Ari, no ho entens? Aquest llibre... - El llibre m'havia seduït; tant sols havia necessitat el contacte del seu sedós cuir amb la meva pell i ja havia aconseguit el que ara sé que buscava. El volia, sabia que era per a mi... perquè el llibre m'havia triat fins i tot abans d'entrar a la botiga.-

Em vaig quedar reflexionant sobre les seves sempre reconciliadores paraules, moix d'impotència davant de l'antiquari, que, callat, m'observava sorrut. Al final vaig poder ordenar en paraules els meus pensaments:

- Senyor; m'heu preguntat per què jo, un desconegut, un no ningú que no coneixeu de res ha des ser posseïdor d'aquest llibre... Aquesta és una pregunta que no us puc respondre, i si això m'ha de fer desmereixedor, no me'l mereixo. Com, si això fos cert, no me la mereixeria a ella; sí, a ella, perquè des del primer instant en què ens vam conèixer vaig saber que, d'una manera o altra, els nostres camins ja no es separarien, perquè en veure-la dia a dia penso que els seus ulls estaven predestinats a trobar als meus, i els seus llavis, i les seves mans... És així com em sento, salvant les diferències, amb aquest llibre; des de que l'he vist, he tingut la impressió que aquest llibre m'esperava, que ha esperat durant tots aquests anys a que jo el trobés.. fins i tot abans de parlar amb vos, i ara que m'ha trobat, vostè li vol impedir que vingui a mi. Així, com us he dit, no us puc explicar per què sé que aquest llibre m'estava esperant, només us puc dir que ho sé.

- Potser tinguis raó, després de tot- Va afegir el vell, mudant definitivament la seva dura expressió i mostrant alguna cosa semblant a l'admiració amb alguna ombra d'orgull- has parlat apassionadament paraules que mai ningú diria per res que no fos de gran importància per ell... crec que ara ja ens entenem, i també crec que el llibre de l'Iliskan estarà en bones mans, si el deixo a les teves... com he dit, jo ja sóc vell per depèn de quines coses... però, com també has dit, aquest llibre té un gran valor, una obra única... - i em va picar l'ullet.

- Digueu-me quin és el seu preu- Vaig afegir, traient la targeta de la cartera, esperant una exorbitant xifra; ara havia entès definitivament les intencions de l'antiquari.

- Guarda't la cartera, jovenet. Si et penses que després de tot et cobraré el llibre, és que el que has dit no tenia sentit per a tu, que no has cregut res del que has sentit abans i et penses que només ho feia per vendre't aquest llibre a un preu més elevat... M'ofens, si et penses que el que busco amb la vida de l'Iliskan són només diners -Mentre deia aquestes paraules, semblava que l'antiquari hagués sofert una transmutació; va fer l'efecte que el seu tamany era quatre vegades superior i la seva veu infinitament més profunda... l'Ari fins i tot va fer un pas enrera i se'm va agafar al braç. Ja més tranquil, l'antiquari va afegir.- No, guarda't la cartera, almenys amb mi no la necessitaràs. No tot són els diners en aquesta vida.

La veritat és que amb aquesta sortida em va deixar desarmat; jo pensava que era un altre dels típics botiguers, disposats a inventar-se mil i una històries per tal de fer una bona venta.

- No m'haureu de pagar en diners, però, tot i així, aquest llibre sí que té un preu, encara que no sigui material... - Què deia aquell home? Amb què havíem de pagar, sinó amb diners?- El que vull són promeses; dues promeses, per ser més exactes...

La primera, i la més sagrada és que haureu de guardar aquest llibre com si fos el més preuat dels tresors, evitant de totes totes que caigui en les mans equivocades, com he fet jo durant tots aquests anys; no us ho he explicat tot de l'Iliskan, com molt bé t'has imaginat... també em va advertir, abans de marxar, que una terrible maledicció pesava sobre el propietari d'aquest llibre - per què em tornava a fer l'efecte que l'home ometia alguna cosa?- una maledicció que l'uniria de per vida amb ell, que no el deixaria fins la mort, potser més enllà i tot... Hi ha coses que fins i tot un jovenet estirat com tu desconeix.

Estàs disposat a salvaguardar aquest llibre i evitar que caigui en males mans, fins i tot amb la teva vida? - la seva veu, de cop i volta, havia adoptat un to solemne.-

Em vaig quedar de pedra; l'home s'havia trastocat. Quin perill hi podia haver en un inofensiu, vell i oblidat llibre? Aquell home era completament boig... A més, malediccions... per favor... Eren inacceptables en un món regit per la ciència...
M'equivocava de mig a mig, com més endavant comprovaria...
En aquells moments, però, vaig creure convenient seguir-li ei joc, així que jo també vaig prendre un posat solemne, davant la mirada escèptica de l'Ariadna i vaig dir, segellant el pacte que no sabia que estava firmant:

- Ho prometo pel meu honor. - per uns moments, em va semblar que el llibre augmentava de temperatura, i que ¿palpitava?. Imaginacions meves, segur; diuen que la bogeria s'encomana...-

- Molt bé, molt bé... No has de faltar sota cap concepte a la teva promesa, t'hi va la vida... i potser no només la teva...- Quan pararia de dir estupideses, aquell home?- I ara... us he dit que us faria prometre dues coses... jo ja sóc vell, i tampoc se'm permet un segon viatge... però m'encantaria tornar-la a veure... encara que sigui amb els vostres ulls...així que m'heu de prometre que, un cop hagueu llegit el llibre, tornareu aquí i consolareu aquest cor vell amb allò que hi hagueu vist. Només llavors se'm serà permès tornar...

Tornar a on? Aquell home definitivament estava trastocat... Però això també em va ajudar a entendre una de les seves motivacions; em regalava el llibre, però em feia prometre que tornaria allà a explicar-li, a parlar amb ell, a fer-li companyia... Vaig sentir compassió pel pobre home que reclamava tant sols una via per escapar de la solitud i em vaig dir a mi mateix que intentaria tornar allà almenys un cop per setmana per compartir tots els llibres que, tant ell com jo, hauríem llegit.

- També us ho prometo, pel meu honor; tornaré aquí i us explicaré fil per randa el que llegeixi, d'aquest i dels llibres que caiguin al meu abast. - li vaig somriure.-

L'ancià em va tornar el somriure.

- No sé si tindràs gaire temps, d'ara en endavant.

Que no tindria temps? Si menys dijous tenia totes les tardes lliures!

- Ah... clar que tindré temps. - vaig dir distretament i li vaig allargar la mà.- Èric Camps. i vostè, com es diu?

- Jo em dic... em dic...- se'm va quedar mirant la mà estesa estranyat, i quan me la va estrènyer, amb molta més força de la que em pensava, ho va fer com els soldats romans, amb la mà tancada al voltant del meu canell- Em dic Tomàs Gelabert, però els amics em solien dir Mer...

No vaig sentir l'acabament de la frase. En aquest moment vaig perdre al món de vista, almenys el món al que em trobava; no vaig sentir ni l'impacte contra el terra, ni tant sols el xiscle agut de l'Ari al veure'm caure; i és que jo havia deixat el món conscient per caure a les tenebres...

"La caverna era fosca, de pedra excavada; davant, es dreçava imponent una immensa flamarada vermella, a tall de mur, que es reflectia en l'armadura platejada que recobria el meu tors; als meus peus sumits en les tenebres, formes grotesques restaven immòbils regalimant icor negrós per múltiples ferides; uns càntics monòtons i greus ressonaven entre les parets de la gruta, plena d'estalactites i estalagmites afilades com agulles de cosir.
Algú, darrera meu, va pronunciar paraules en una llengua que desconeixia:

- Ezar guûn, Àlaborn, itzar ekiazer utüm!

Em vaig girar: entre les fètides olors i els repugnants cadàvers que s'amuntegaven a la cova, es dreçava una figura que recordava haver vist en algun lloc abans, encara que ara era
infinitament més jove, una figura que gesticulava assenyalant el foc que m'abrasava el costat dret del rostre."

Vaig obrir els ulls, no enfocava massa bé; què hi feien aquelles dues cares mirant-me preocupades des de damunt meu...?

Em vaig intentar incorporar. Tenia un repugnant regust metàl·lic a la boca, un gust que recordava massa al de la sang. El cap em donava voltes i confonia els colors enmig d'aquella claror somorta. La cara de l'Ariadna reflexava una gran preocupació. Em vaig incorporar una mica, però de seguida em vaig haver de tornar a estirar ja que vaig perdre el sentit de l'equilibri i tot va tornar a començar a voltar dins meu..

- Estic bé, estic bé.- No m'ho creia ni jo, i pel que es veia, ells tampoc- només ha estat una baixada de pressió més forta que de costum.

- No intentis fer veure que no passa res, no havia vist mai que t'agafés d'aquesta manera. T'he dit mil vegades que t'hauries de fer mirar per un metge aquestes baixades de pressió! - Aquesta era l'Ariadna -.

- Jovenet, si li fas cas viuràs més... Estàs bé? Voleu que truqui a una ambulància?

- No, no, moltes gràcies però no caldrà. Ja em trobo bé, no és res; segurament l'ambient tancat d'aquesta habitació... necessito prendre l'aire fresc, això és tot.

Em vaig incorporar, aquest cop sense tornar-me a marejar.

- Veieu? Ja estic bé; ara només necessito estirar una mica les cames. - vaig fer un parell de passos amb les cames encara insegures i vaig afegir, per trencar el silenci- Per cert, senyor Tomàs ha estat un plaer conèixer-lo.
Dilluns que ve li vindré a explicar allò que hagi llegit, sens falta; i moltes gràcies pel llibre, li prometo que el cuidaré i que no deixaré que caigui en males mans, - però quines males mans?, vaig pensar- com li he promès abans, en té la meva paraula; després de tot, si no podem confiar en la paraula de l'altra gent, en què representa que ho hem de fer?-.

- No en dubto; llegeix aquest llibre, i, quan l'hagis acabat, torna aquí a explicar-me tot el que hi has vist, però no diguis a ningú que el tens, això ha de ser un secret, fins i tot pels amics de més confiança.- Es va girar cap a l'Ari i li va dibuixar un enigmàtic somriure- I ara... que em faries el favor d'acostar-te, siusplau, bonica?

Ella em va mirar amb cara d'estranyada i tot seguit es va acostar al senyor Tomàs; ell li va fer senyals perquè aproximés l'orella fins al punt en que jo no pogués sentir les paraules que li deia. Va parlar-li una estona a cau d'orella i finalment, amb un gest d'assentiment de l'Ariadna, se'n va separar.
Ella es va tornar a situar al meu costat: se la veia molt més pàl·lida i desconcertada que abans.

- I ara, senyors, no se m'acut cap altre motiu pel qual aquest vell us hagi de robar el vostre temps de joventut; a més, si no m'equivoco, algú de vosaltres, - mirant a l'Ariadna- hauria d'estar a casa a les nou, i ja són dos quarts passats, i l'altre, - fitant-me a mi- té una feina pendent.
A part, no només hi sou vosaltres en aquesta vida, i jo - picant-nos l'ullet- tinc afers més importants entre mans que una simple xerrada amb una parella d'ocellets que encara no saben com volar.

- Osti, és veritat, que tard! Li torno a donar les gràcies per què m'hagi regalat aquest llibre, i li torno a prometre que...

- El cuidaràs i me l'explicaràs i tota la resta. Ja ho sé, home de déu! Va, vinga, ja he perdut massa el temps amb vosaltres dos! - ens va tornar a somriure.- Que tingueu molt bona nit, ens veiem aviat, espero... i recordeu el que us he dit, als dos, entesos? A més, no t'he regalat el llibre; aviat comprovaràs que potser us n'he demanat un preu massa alt... No tingueu d'allò que no compreneu. Adéu siau, o més ben dit, a reveure.

I dit això, sense esperar contesta, va allunyar-se recolzat al seu bastó, cap al magatzem. L'Ariadna em va agafar de la mà i vam sortir, amb el llibre a les mans.
Dintre meu cremaven multitud de preguntes: Què li havia dit en Tomàs a l'Ariadna? Quina era aquella cosa que jo no podia escoltar però ella sí? De què em sonava aquell rostre tant familiar que se m'havia aparegut en el meu desmai? Perquè havia perdut tant de sobte el coneixement? Perquè en Tomàs semblava saber el contingut de la novel·la sense haver-la llegit i, sobretot, perquè tenia l'estranya sensació que en la història de l'Iliskan, si bé que certa, no encaixaven algunes parts que ens havia explicat.

En això pensava mentre, agafat de la mà de l'Ari, m'afanyava a seguir-la cap a l'estació del metro. Em vaig mirar el llibre amb delit; el començaria a llegir aquella mateixa nit, em vaig dir. Darrera nostre, el llum de la botiga es va apagar.


- Què en penses, Tomàs?

- Té el valor i l'ànim necessaris, el mateix orgull que tu... i la mateixa arrogància, Iliskan. No en tinc cap dubte, ha de ser ell.
El nostre temps s'acaba, amic meu, i ja ens comença a arribar l'hora de passar l'anell.

- Sí... Però ell...serà capaç d'acomplir la missió que se li encomana? No creus que està massa encegat per aquesta realitat? - La veu de l'Iliskan semblava sortir de dintre la botiga, ara a les fosques.

- Tingues una mica més de confiança en el noi, Iliskan. Tu tampoc n'eres capaç, quan se't va encarregar.. Ell... n'haurà d'aprendre, com tots nosaltres, no?

Tomàs es va recolzar sobre el bastó, dibuixant aquell somriure seu tant característic, somriure que els anys no li havien aconseguit enlletgir.

- No, suposo que no n'era capaç... Així dons, haurem de confiar en ell, no? Però tot sembla tant... precipitat. No falta gaire, i ell haurà d'estar a punt...

- Hi estarà, hi estarà... Avui llegirà el llibre... i tu seràs allà per ensenyar-li com, Iliskan. Tot ha de sortir a la perfecció. Com tu has dit, no tenim temps per una segona oportunitat; si no creua el portal aquesta nit, les Grans Illes estan perdudes, i amb elles aquest món. Hauràs de prendre mesures dràstiques...

- Sí, ja fa temps que hi estic rumiant... Conec el procediment, i aquesta nit hi seré... És imperatiu que faci avui el viatge. Els indicis s'estan succeint; les Veles Negres fa temps que viatgen impunement a Gaurak... N'estàs segur que... M'esborrona tota aquesta situació, i sobretot perquè aquesta vegada no puc fer res per ajudar en...

- Ho sé, Iliskan, ho sé. Però com t'he dit, aquest noi em recorda a un jove d'antany curiós, cregut i maldestre, però malgrat tot, capaç de grans gestes... Aquest afer li destarotarà tota la vida, com a mínim mereix el nostre suport i la nostra confiança, no creus?

- Sí, suposo que tens raó... com sempre, vell amic...


Mentre el vent s'enduia les seves paraules, una parella de joves, inconscients d'allò que tenien a les mans, es perdien en la obscuritat.