Febrada d'un dissabte a la nit

Les febrades sempre són inoportunes, però la d'aquell dia va ser diferent. Havíem quedat amb uns amics a casa nostra per poder veure en directe la cursa de Formula 1 del Gran premi de Malàisia. I com que degut a la diferència horària la retransmissió era a les cinc de la matinada, vam acordar que després de sopar miraríem alguna pel·lícula o faríem algun joc per passar l'estona i esperar l'hora de la cursa. Al matí, però, ja vaig començar a notar els primers símptomes, i cap al tard em trobava molt aixafada i amb una febre considerable. Sabent com li agrada a en Joan l'automobilisme i que havia preparat la vetllada amb molta il·lusió, vaig demanar-li que no anul·lés la cita amb els amics i que ho féssim igualment. En tot cas, ja seria a temps d'anar-me'n a dormir si em trobava més malament.

I així va ser. Vaig aguantar tot el sopar, però encara no havíem fet les postres que el cap em bullia i em venien uns tremolors que tan aviat podien ser de fred com de calor. Tampoc no em calia dissimular davant dels convidats perquè ja es van adonar del meu estat quan van veure que no deia pràcticament res, cosa gens habitual en mi.

Des de l'habitació sentia el murmuri que provenia del menjador, tot em donava voltes, i vaig aclucar els ulls pensant que difícilment m'arribaria a aixecar quan fos l'hora de la cursa. Les veus cada vegada eren més llunyanes i difuses, com les imatges que desordenadament passaven pel meu cap. No sé si era la febre, que estava entrant en el món dels somnis, o una mica per tot plegat, però el cert és que tan aviat em trobava a la botiga on treballo i no sé per què hi apareixia l'Agnès, com era a la platja amb en Joan i el seu amic Carles, que no em cau gens bé i que ara intentava treure'm el bikini.

La imatge es va esborrar com per art d'encantament, i ja no hi veia ni en Joan ni en Carles, sinó la Sílvia que estirada sobre la sorra m'apartava suaument la tireta del banyador per introduir-hi una llengua que a mi em va semblar sorprenentment freda. Érem soles en una platja deserta, un sol de justícia que em feia suar de valent i ella que xuclava amb suavitat els meus llavis vaginals i els deixava anar fent un sorollet com qui desfà una ventosa enclastada en un vidre moll. Potser m'havia adormit a la sorra i ara em trobava mig atontada pel sol, sense capacitat per a reaccionar. Volia demanar-li que parés, però no em sortien les paraules de la boca, i ben mirat tampoc era això el que volia perquè la sensació era estranya però molt agradable. Va parar un moment quan vaig fer un moviment brusc de tot el cos, com si fos un estremiment de fred malgrat estar amarada de suor. Sentia una ardor creixent al meu interior, palpava a cegues amb les mans i no trobava el cos de la Sílvia per a correspondre-li els seus amanyagaments. Només podia sentir la llengua jugant entre els plecs del meu sexe que notava humit com la resta del cos, però en aquest cas no era només de suor. I de tant en tant, ella furgava amb el dit envaint la cavitat anal provocant-me noves esgarrifances i tremolors.

I de cop la quietud. Sento la necessitat d'acariciar-me els pits, sense força per a esprémer-los com m'agrada que m'ho faci en Joan. Estic estirada en un prat d'herba fresca, puc olorar les flaires de la terra humida, i el brunzir d'uns insectes desconeguts es confon amb un xiuxiueig de veus que em són familiars. Tinc fred, l'esquena em raja i les mans d'en Joan m'abriguen el cos. Perquè estic nua enmig d'un prat indefinit? Uns llavis clouen la meva boca per resposta. Cau una pluja fina damunt un cos brillant com si l'haguessin untat per a fer-lo esmonyedís. Una munió de gatets amb la seva llengua aspra, però terriblement excitant, intenten eixugar-lo recollint un a un els gotims de pluja que em cauen al damunt. Els deixo fer; són inofensius i es deixen acaronar sense deixar de llepar-me amb fruïció. Un pessigolleig incessant m'altera l'esperit però sóc incapaç de fer-hi front. M'he posat la mà sobre el sexe, i ja no són gotims de pluja el que brolla del meu interior. Introdueixo dos dits i els moc a poc a poc, primer fent petits cercles, després pressionant amb les poques forces que em queden. I m'hi complac no sé quant de temps.

Miro el cel i ja no hi ha núvols, sinó un munt d'estrelles que em contemplen. Estic estirada damunt d'una manta al terrat d'una casa que ara mateix no reconec. Deu ser una nit xafogosa perquè no paro de suar. M'he tret la roba. No hi ha ningú. De nou aquella sensació de frisança que em captiva i m'envola cap a cims inesperats. Tinc fred. Demano inútilment que algú m'abrigui, però només una remor de vent cobreix el meu cos i em reconforta. No és el meu cor el que palpita sinó un sexe que precisa ser farcit i embassat com mai. Intento esbrinar qui m'alça les cames, però no hi veig ningú. Les mans no em responen amb la rapidesa que voldria i arriben tard al seu objectiu. La lluna ha escoltat els meus precs i m'inunda, fent-me sentir plena del tot, i compasso els moviments del meu cos al ritme d'una penetració delirant.

Les estrelles ja no hi són. Una llum tènue i difusa embolcalla una cambra absolutament blanca, sense mobles ni finestres, on terra i sostre es confonen. Només les embranzides penetrants que sento en el meu interior, i una breu remor, com abans. El cos es convulsa en un deliri ardent, sadollat d'un membre viril que em perfora. Tiro el cap enrere i un altre fal·lus se m'engola. Succiono com puc i no sé quins llavis responen el meu desvari incontrolat. Vull retenir-los tots dos dintre meu, i que es deixin anar en rius torrentosos. Però sóc jo la que esclato, en un devessall de crits i gemecs indescriptible.

- Estàs bé? - vaig sentir que em deia en Joan, tot abraçant-me com si volgués protegir-me d'algú.
- Uff!!! - vaig fer jo - Si t'expliqués el que somiava....
- No cal, ens ho podem imaginar - va replicar ell tot adreçant-se amb un somriure a la Sílvia i al seu company que es trobaven nus com jo mateixa, al peu del llit.

Autor: Carla de http://sensualia.wordpress.com/