Fantasmes parisencs

Allà es troba una altra nit en Dominique, sense rumb, bevent una copa de la última ampolla de vi de Burdeus que li queda, situat davant d'una pantalla d'ordinador que li mostra una pàgina completament buida, esperant a que ella aparegui traspassant la paret, tot i que en Dominique sap millor que ningú, que la seva estimada fantasma no acudirà a la cita. L'home pronuncia un renec, beu una mica més de vi i mira a través de la copa una pàgina tenyida de color rosa. L'escriptor recorda -amb el cor pesat i llàgrimes de tristesa als ulls- les nits que va passar amb ella... Evoca la seva bellesa etèria, la perfecció del seu rostre, els seus ulls brillant d'amor. Recorda quan intentava tocar-la i al traspassar el seu espectre se li posava la pell de gallina, quan besant-la notava com li cremava l'aire fred. Mentre la contemplava, les seves mans escrivien sense cansar-se desenes i desenes de pàgines magistrals. Era la seva musa, la seva raó de ser. Rememora amb recança els dies que va escriure les seves millors novel·les... El seu editor no parava de dir-li que no tenia cap dubte que es convertiria en un dels millors escriptors que havia conegut França, que París acabaria rendida als seus peus. En canvi ara, des de que la seva estimada Mon Amour l'havia abandonat, la seva inspiració semblava haver-se exhaurit per sempre més. L'últim cop que havia anat a veure al seu editor li havia dirigit les paraules següents:
Dominique, això que ha escrit és del tot impublicable, és una authentiqué merdé! Fins i tot els garrins de la meva casa de camp de la Borgonya escriurien millor del que fa vostè ara! No sé què li ha passat, em sembla increïble que hagi perdut el talent de la nit al dia. Però no vull perdre més temps amb vostè senyor Dominique, França està plena d'escriptors per a descobrir.
El novel·lista és presa d'un sobtat atac d'ira i llença la copa contra la paret. El cristall esclata en mil i un bocins, el vi taca l'envà i les gotes cauen per gravetat creant un quadre abstracte. En Dominique torna a pensar en el dia que va acomiadar-se de la seva estimada fantasma... Quan ella va decidir tallar de soca-rel una relació que els dos sabien que no tenia futur, però que ningú volia fer el primer pas per trencar-la. Ambdós estaven massa enamorats per no sentir dolor. En Dominique nota que s'ofega en els records, en el desesper. S'aixeca amb energia de la cadira i es posa el seu abric de color marró i una bufanda al coll. Abans de sortir del seu estudi, sospira, vacil·la, es pregunta si està bé el que vol fer, i es sorprèn a sí mateix, responent-se que és la única sortida que li queda.
L'escriptor surt a l'exterior de l'edifici i comença a caminar pels carrers amb llambordes de Montmartre. Esquiva als turistes, parla amb un amic pintor que feia temps que no veia, i al final, creua l'arc de ferro modernista de la boca de metro de Blanché -just davant del mític Moulin Rouge- i penetra a dins d'un vagó mig buit. Pren seient i es queda mirant absort com la foscor es mou accelerada a l'altre costat dels vidres -ni la lluminària de les estacions que passen l'arriben a treure del seu embadaliment. El viatge se li fa més curt del que s'imaginava; surt a l'exterior de la parada de Bir-Hakeim i passeja al costat del Sena observant el fluir de l'aigua. El seu destí es mostra amb magnificència davant dels seus ulls, no és cap altre que el símbol de París i de França, un dels monuments més visitats del món: la Torre Eiffel. Mentre fa cua per pujar-hi, rebutja diversos oferiments per comprar souvenirs a gent de color. Somriu quan pensa en la paradoxa que suposa que per acomplir el seu propòsit, hagi d'esperar més d'una hora per entrar a la Torre i pagar una entrada. L'home s'entreté contemplant des de la base el complexe entramat de ferro del monument; per molt que el mira, li sembla que la vida encara és més complicada. En Dominique opta per pujar fins al segon pis de la Torre Eiffel (ni al primer ni al tercer pis, ja que no es considera una persona d'extrems). Un cop a dalt, l'home fa un tomb per tota la planta per veure les vistes panoràmiques de la ciutat. S'atura per contemplar: el Parc du Champ de Mars, la Torre de Montparnasse, les Invalides... Després reincorpora la marxa sense vacil·lacions i es centra en el seu propòsit. Com tot el pis està protegit per reixes, baixa una mica per unes escales fins que troba una zona menys protegida. Passa a l'altre costat de la barana amb tanca superior, no amb certs problemes i dubtes, i queda sostingut tan sols amb les mans que s'aferren fermament al metall per darrera de la seva esquena. Com va dir el seu editor, París està rendida als seus peus. El novel·lista fa temps que tenia al cap la idea del suïcidi. Creu que així, potser tindrà la possibilitat de trobar en mort a la seva estimada Mon Amour. Si no hi ha vida més enllà de la que coneixem, prefereix morir abans que viure sense la seva fantasma. També pensa, que potser això serà l'empenta definitiva que necessitava la seva carrera literària; la necrofília ven molt, serà una perfecta operació de màrqueting. Miri per on ho miri, el suïcidi no deixa de tenir avantatges per en Dominique.
Una dona el veu des del segon pis de la Torre i comença a cridar alertant a la gent. Li diu que no faci el que pretén fer en innumerables idiomes: en francès, anglès, castellà, català, alemany i en altres llengües que no té el plaer de conèixer. En Dominique li pregunta si per un cas és traductora, ella li respon que sí i l'home aprofita per dir-li el nom i el telèfon de l'editorial on treballava, per si de cas, després de la seva mort cal traduir la seva obra. Una monja arriba a l'escena i l'alerta que el suïcidi no està ben vist a ulls de Déu, que es juga anar a l'infern de per vida. Un home amb el cabell pentinat en clenxa el recolza en la idea de suïcidar-se, es presenta com a comercial d'una empresa de pompes fúnebres i baixa les escales per ensenyar-li un catàleg dels últims taüts que hi ha al mercat. “Li recomano aquest primer que surt a la tercera plana, és dels més cars però també és el que té l'interior més confortable, pensi que haurà de passar molt de temps en ell”, li diu amb veu convincent. Moltes de les persones que el miren des de la barana del segon pis de la Torre Eiffel tenen la càmera de fotos a les mans, algun li diu que sobretot avisi abans de llençar-se.
En Dominique no es deixa impressionar per tot el rebombori provocat i mira endavant desafiant el buit. Corrobora que no passi per avall cap persona a la que li pogués caure a sobre. Tot seguit deslliura les mans del colós de ferro i es deixa caure cap endavant; per un instant flota immortalitzat pels flaixos, després queda atrapat per la força de la gravetat en una caiguda lliure d'uns cent quinze metres. L'aire fred li fueteja tot el cos tallant-li la respiració. Veu a gent que mira cap enlaire amb les boques obertes, escolta xiscles histèrics. El terra s'apropa a una velocitat vertiginosa, es mareja, opta per tancar els ulls amb força.
L'escriptor no sap si quan va morir no va sentir dolor, o si simplement, el cervell no va tenir el temps suficient per processar el resultat fatal provocat per l'impacte.

En Dominique es va aixecar del terra estranyant-se per la vivacitat que sentia i per la opacitat que mostrava el seu cos (molt lluny de la translucidesa que suposava que tenien els fantasmes); i de no ser per la grotesca escena que contemplava just davant, i de la certesa que tenia d'haver-se llençat fa un moment des de més de cent metres d'alçada, no hagués dubtat en espolsar-se la roba i continuar caminant com si no hagués passat res. Però davant observava el seu cos terrenal, difuminat i eteri, encastat de boca terrosa contra el dur paviment, envoltat de gent que no parava de cridar i posar-se les mans al cap mentre era apartada pels primers gendarmes que arribaven al lloc dels fets. L'escriptor va tremolar aterrit en veure com els seus ulls li mostraven mesclats: el món dels vius -borrós i translúcid- i el món dels morts -clarament definit i opac-; la barreja de visions el desconcertava i el marejava. Llavors, enmig de la gentada boirosa va veure avançar cap a ell a un home d'una natura semblant a la seva. Era d'estatura mitjana, amb cabell fosc pentinat cap enrere i un gran bigoti que es mantenia ferm desafiant la força de la gravetat; tenia els ulls blaus i la cara robusta. Se li va adreçar somrient en un correcte francès amb accent parisenc mentre l'oferia la seva mà dreta per saludar-lo.
El felicito senyor. Ha sigut un suïcidi meravellós! Dels millors que recordo a París en els últims anys! -li va dir l'home sacsejant-lo amb força la mà- D'una perfecció insuperable, ràpid i sense patiment. No com jo... vaig intentar suïcidar-me fins a quatre vegades, amb un revòlver, amb un tallaplomes... amb resultat sempre insatisfactori. Llavors, vaig acabar internat a la clínica del doctor Blanché fins que vaig morir... mals dies aquells, millor no recordar-los...
En Dominique es va quedar mirant perplex a aquell home tan loquaç, després observà de nou el seu voltant.
Comprenc que ara es trobi desorientat, a tots ens passa el mateix quan morim. No sé què esperava trobar quan traspassés, potser el jardí de l'Edèn, potser l'infern? Però ara li diré jo en què s'ha convertit si encara no ho ha descobert, vostè és un fantasma, sense llençol blanc, però no deixa de ser un fotut fantasma! Al principi li xocarà veure el contrast del món dels morts i dels vius alhora, però ja veurà com amb el temps s'acostumarà, tothom ho fa, té tota l'eternitat per habituar-se. Perdoni la meva mala educació, encara no m'he presentat, em dic Guy de Maupassant.
En Dominique es va quedar mirant-lo amb els ulls esbatanats i la boca oberta de bat a bat.
Guy de Maupassant! El gran escriptor de relats de terror! El creador de “L'horla”.
Ja veig que em coneix -va contestar satisfet-, senyor?
Dominique, Dominique de Villiers. Sóc un fervent admirador seu! Jo també sóc escriptor, bé... almenys ho era...
Em sona el seu nom... Sí, ja sé perquè... Intentem viure aliens al món dels vius, cregui que ja tenim prou amb el nostre món, però algú que va morir fa poc em va parlar de vostè. Em va dir que era un dels escriptors més prometedors de França, que tenia una prosa única i brillant. Si vol podem ascendir a la Torre Eiffel a dinar i continuar parlant -en Dominique va assentir amb el cap acceptant de bon grat el generós oferiment- Normalment hi pujo levitant però a vostè no li aconsello pas. Seria adient que mentre practica la levitació hi hagués algun altre fantasma al seu voltant per controlar-lo. Hi ha esperits que han aconseguit volar però no han sabut mai tornar a baixar cap al terra. Seria molt trist i avorrit que acabés sent un ànima en pena vagant per l'univers durant tota l'eternitat. Podem pujar per l'ascensor; no hi ha les cues que hi ha al món dels vius ja que la majoria dels fantasmes pugen levitant, és un artefacte que existeix perquè els més nostàlgics es sentin per un moment vius, per res més.
Mentre es dirigien cap a l'ascensor, en Dominique va anar explicant-li a en Guy les mil i una meravelles de la Torre, a les que aquest li replicà en to sec:
Aquest monument tan magnífic del que parla, el veig com l'aberració més terrible que s'ha fet en el cel parisenc. Només vinc aquí de vegada en quant perquè és un dels pocs llocs de París des d'on no es pot veure la maleïda Torre, per cap altra cosa més! La ciutat fa temps que ha perdut el refinament i el glamur d'antuvi. Van començar construint la Torre Eiffel, van continuar fent una piràmide de cristall al magnífic Museu del Louvre... Senyor Dominique, ¿quina ha de ser la següent bestiesa que s'ha de construir a París per superar tot el que fins ara s'ha realitzat?
Els dos van entrar a l'ascensor; un home amb gorra i cabell blanc els saludà, esperà que s'emplenés una mica més de fantasmes i després ordenà l'ascensió. L'aparell pujava entre grinyols i petites sotragades; veient la inquietud d'en Dominique, en Guy li va dir: “Tranquil·litzi's senyor, si cau l'ascensor no ens pot passar res. Recordi que ja estem morts”. En Guy va aprofitar l'ascensió per demostrar-li a en Dominique que quan dominés ser fantasma, si es concentrava prou podria arribar a traspassar la matèria. “Miri és senzill -va explicar mentre treia la mà a fora de l'ascensor i agafava durant uns segons a un colom que descansava a l'entramat metàl·lic (i que fruït de l'espant va defecar)- És molt més fàcil del que pot semblar”.
Van pujar fins el segon pis de la Torre. A través de la protecció enreixada es deixava veure la ciutat de Paris coberta per un vel bromós, es mostrava eclèctica i desvergonyida, com feia sempre. En Guy va convidar a dinar en Dominique al restaurant Le Jules-Verne. Els va servir un cambrer d'uns cinquanta anys, de cabell canós i ulls foscos, extravertit i xerrameca. En Françoise -que així és com es deia el cambrer en qüestió- coneixia des de feia temps en Guy i sempre que l'escriptor volia, li proporcionava una taula en el restaurant. En Dominique demanà per dinar el mateix que el senyor Maupassant: un menu déjeuner amb Canette de Challans rôtie, févettes et petits pois à la Française de segon plat. Quan va marxar el cambrer, en Guy va fer-li una explicació àmplia a en Dominique de com funcionava el món dels morts, ell va escoltar-la sense perdre'n detall.
- En Françoise és un gran amic meu. Treballa de cambrer per afició, per entretenir-se una mica, sinó l'eternitat pot arribar a fer-se molt llarga. En el món dels morts els diners no tenen valor senyor Dominique, els fantasmes treballem per vocació, per passió a la feina, aquí ningú està obligat a laborar si no vol. És igual com menjar, nosaltres avui dinarem per recrear el gust, per res més, com a fantasmes no tenim ni sed ni gana, no necessitem menjar. Segur que s'està preguntant moltes coses, segur que el seu cap no para de bullir... jo li explicaré tot el que vulgui monsieur, no pateixi.
Vostè al morir ha passat al món dels difunts amb una edat similar a la que tenia quan conservava el cap amb un grau de lucidesa normal. Sembla enrevessat, però és molt senzill d'entendre... Vostè si abans de morir conservava intactes les seves facultats mentals, al traspassar ha passat a ser un fantasma de la mateixa edat; tot i que l'edat en el món dels morts no deixa de ser anecdòtica perquè com pot suposar, els fantasmes no envellim. En canvi jo, que vaig morir tocat de l'ala a la clínica del Doctor Blanché, m'he convertit en un fantasma que conserva el seny i que té una aparença i edat semblants a les que tenia abans de perdre'l; tot i que senyor Dominique, si parla amb la meva dona, potser que ella li digui que de seny no en tinc ni en tindré mai -els dos fantasmes van començar a riure, en Guy després de tocar-se les puntes del bigoti va preguntar adoptant un to seriós- Ara que hem començat ha trencar una mica el gel, li puc preguntar perquè dimonis s'ha suïcidat?
No em fa res, tot i que quan li expliqui potser que em prengui per un boig. En vida em vaig enamorar d'una fantasma de bellesa magnífica. Va ser estant amb ella, la meva estimada Mon Amour, quan vaig escriure les meves millors obres. Va arribar un bon dia que vaig deixar de veure-la i des de llavors, he anat morint en vida. Per això m'he suïcidat, per si existia un món dels fantasmes poder trobar-la.
Està ben boig senyor Dominique -va contestar en Guy rient- Suïcidar-se per amor! I a més per l'amor d'una sola dona! Suposo que la mort li ha fet recuperar el seny i ja no té aquesta idea al cap -només de mirar-lo en Guy va comprendre que en Dominique encara tenia els mateixos pensaments- Vol que li doni un consell monsieur, és massa jove per lligar-se a ningú. Gaudeixi de la vida. Vostè encara no ho sap, però els orgasmes fantasmals són molt més plaents que els que es tenen en vida.
Però senyor Guy, a qui estimo amb bogeria és a ella! No comprenc la vida sense estar al seu costat.
Bajanades! No dic que vostès dos no tinguin una connexió especial, sinó és així és impossible que ella pogués arribar a fer-se-li visible al món dels vius, però han arribat a parlar una sola vegada? ¿Com sap que ella és l'amor de la seva vida? A més París és molt gran, el món és molt gran, ¿com sap si podrà arribar mai a trobar-la? -es crea un silenci; en Dominique mira capcot al plat que hi ha sobre la taula, en Guy veient que les seves paraules han pogut ofendre'l intenta reiniciar la conversa- Perdoni monsieur, em sembla que he estat una mica brusc. Potser he parlat des de la meva experiència personal; s'ha de dir que en vida vaig ser un femeller, amant de tantes dones que vaig perdre'n el compte, des de prostitutes a dames d'alta societat. Vaig ser incapaç de lligar-me a ningú en vida i semblava que així continuaria essent en mort... però al final, vaig conèixer a la meva actual parella i des de llavors no concebo la vida sense ser-hi al seu costat. Si la vida és estranya i complicada, la mort encara ho potser més senyor Dominique, no cregui que no... -es crea una petita pausa coincidint amb l'arribada del primer plat, després en Guy prossegueix- Abans m'ha dit que vostè era escriptor, no?
En Dominique li respongué de manera afirmativa i li explicà que les seves millors obres han estat creades tenint a Mon Amour com a font d'inspiració. Animat per en Guy, en Dominique va recitar de memòria alguns passatges de les seves millors novel·les i li explicà per sobre els arguments. En Guy mentre dinava no parava d'observar-lo amb els ulls brillants. De sobte, va interrompre el recital d'en Dominique amb una més que sorprenent proposició:
Monsieur, la seva prosa, els seus arguments són formidables! Segur que els hi encantarà als integrants del Grup de Médan... Senyor Dominique, li agradaria venir a recitar alguna de les seves obres el proper divendres a la nit? Hi serem tots els membres originals del grup, o sigui, jo mateix, l'Emile Zola, en Gustave Flaubert... i alguns d'agregats, com: Alexandre Dumas, Víctor Hugo, Charles Baudelaire, Juli Verne o Jean Paul Sartre... Li agradaria venir?
M'encantaria -va respondre en Dominique encara al·lucinant.
A més voldria fer-li una proposta més personal... Noto que té un talent narratiu excepcional. Les seves històries són fresques, la seva prosa és brillant i controla amb mestratge el ritme. Senyor Dominique, fa temps que busco a un deixeble. Jo ho vaig ser del gran mestre Gustave Flaubert al que ara considero com el meu pare. Des de que vaig assolir la fama vaig a la recerca d'algun gran alumne que enlluerni el món de les lletres i encara no l'he pogut trobar. Senyor Dominique no tinc cap mena de dubte que vostè té un talent fóra del normal, m'agradaria ser el seu mestre per acabar de fer-lo explotar. M'agradaria que passats uns anys pogués tenir-li enveja perquè vostè com a élève (alumne), m'ha passat la mà per la cara.
En Dominique va acceptar l'oferiment sense pensar-s'ho dos cops. Va acordar amb en Guy que escriuria algun dels seus millors passatges per recitar-los el divendres a les vetllades de Médan. Dos dies abans quedarien per revisar el que havia escrit al restaurant Le Jules-Verne. Els dos escriptors s'acomiadaren amb una paternal abraçada i una forta encaixada de mans. En Dominique se'n va anar en metro cap a la seva llar. Encara es meravellava del nou món en el que havia anat a parar. Es sorprenia de la mescla de vius i morts i fitava amb curiositat els fantasmes antics i moderns. En Guy li havia advertit que moltes de les estructures del món dels vius existien també en el món dels morts (per exemple la Torre Eiffel, el restaurant Le Jules-Verne o el metro de Paris). Passejant pels carrers de Montmartre, en Dominique va observar que molts comerços fantasmals eren igual com els recordava en vida, però n'hi havia d'altres antics que no havia vist mai. Va arribar a la que havia estat la seva llar i recordà les paraules d'en Guy davant de la porta: “La casa d'un fantasma és igual com la que tenia un abans de morir. Això sí, els objectes que hi ha a dins són diferents, són els fantasmes d'andròmines que es van trencar i van morir en el món terrenal. Espero pel seu bé que no hagi de compartir la seva casa amb cap esperit, o el que seria pitjor, amb el fantasma d'algun animal que bordés”. En Dominique va entrar amb valentia al rebedor i va buscar esperits per totes les habitacions. Va respirar alleujat al veure que no hi havia cap presència estranya ni cap senyal que demostrés que allà hi vivia algú. Se'n va anar a la seva habitació i va posar-se a dormir en un llit de fusta antiga que tenia un matalàs bastant còmode. Cansat com estava després d'un dia tan intens, es va quedar adormit de seguida. Mentre la seva boca creava un somriure, el seu cap somiava amb una radiant Mon Amour.

La primera vetllada de Médan va ser tot un èxit. La intervenció d'en Dominique, produí una de les ovacions més clamoroses i duradores que s'havien escoltat mai. Va ser felicitat per alguns dels fantasmes d'escriptors més memorables que havia conegut França, que no van escatimar elogis ni compliments sobre el seu talent.
En Dominique gaudia de la seva fama i la seva participació va ser el moment estrella de les següents reunions del Grup de Médan. Ell s'havia convertit en la nova sensació literària del París eteri.
Quan no es dedicava a recordar i a escriure, en Dominique aprofitava els dies per passejar per tota la ciutat en busca de la seva estimada Mon Amour. La va recercar pels carrers de Montmartre, pel Barri Llatí, pel Camp de Mart i la Torre Eiffel, pels jardins de les Tulleries i el Museu del Louvre... per tants i tants llocs que en va perdre el compte. Va arribar un moment que ja havia anat a tots els racons de Paris, però va tornar a mirar-los, i a remirar-los... A vegades el seu amic Guy l'acompanyava en la seva recerca, però la descripció que li donava tant a ell com a la resta de fantasmes de la seva estimada fantasma, no l'ajudava gaire en el seu propòsit de trobar-la.
- Busquem a una dona maca, de pell blanca, de cabell llis i fosc... Senyor Dominique, moltes franceses són així! Per això tant de rebombori! Si vol li puc presentar als millors exemplars de fantasmes femella amb aquesta descripció que ha vist i que veurà mai. S'estalviarà temps i maldecaps. Per què diantre vol lligar-se a un esperit quan amb la fama que està assolint podria tenir a totes les dones que volgués als seus peus? Amb tots els respectes, com diria el meu bon amic Flaubert amb le mot exacte vostè és un imbécile. Un consell que li dono senyor Dominique: Carpe diem, carpe diem...
El deixeble va fer cas omís als consells del seu mestre. En l'àmbit literari, tot i que en Guy li ensenyava els secrets de l'art d'escriure, copsava que la prosa del seu alumne anava perdent poc a poc la brillantor que l'havia enlluernat. “Ja li vaig advertir, maître. Ja he escrit en mort totes les obres que em va inspirar en vida Ma Belle Inconnue (La meva bella desconeguda). Sinó la trobo aviat, tornaré a ser un zero a l'esquerra!”, li va dir el deixeble preocupat. En Dominique, dins la seva desesperació, va acceptar les cites que li va preparar en Guy amb estupendes fantasmes. Tot i que ho va intentar, no es va poder treure del cap a la seva estimada i les cites van acabar sent un fiasco absolut (per molt que les fantasmes van intentar-ho tot per seduir a un dels personatges més famosos de París).
- Senyor Dominique -li va retreure el seu mestre irritat- Vostè ha d'oblidar-se d'una vegada per totes de la seva maleïda Mon Amour! Quan porta ja buscant-la? No s'enganyi pupil, potser que no la trobi mai! Vostè ha d'experimentar la vida al màxim! ¿Sinó quines emocions li voldrà transmetre al seu lector? Com li farà viure el que vostè no ha viscut mai? Vostè ara mateix ha de tenir una vida el màxim de desgavellada possible per fer esclatar la seva creativitat, i no només per això, sinó perquè els seus seguidors quedin impressionats i atrapats pel desordre personal en el que viu. Vostè té l'increïble honor de trencar amb paraules la vida normal i anodina que tenen molts dels seus lectors, o d'acabar de completar la dels que no la tenen tant. Per un moment es creuran especials perquè vostè els està fent experimentar una vida que no és la seva; i el que és millor, que a més podran compartir amb altra gent. I on no arribi amb les seves paraules, hi podrà arribar amb la seva figura, vostè mateix es pot arribar a convertir en el millor personatge que mai hagi creat. ¿Què no entén que només així tindrà èxit i quedarà immortalitzat per la història? El seu suïcidi va ser espectacular, però ara s'ha convertit en un fantasma vulgar, com els milions i milions d'esperits que hi ha en el món dels morts. Què el diferencia dels demés? ¿Què diferencia, passada la novetat inicial, la seva obra de les demés? Si continua per aquest camí, buscant a un amor platònic que potser no trobarà mai, anirà retrocedint com els crancs. L'alumne mai podrà avançar al mestre...
En Dominique pensà en les dures paraules del seu mestre mentre feia una nova passejada exploratòria per Montmartre. Va ascendir des del Moulin Rouge fins al Sagrat Cor sense trobar -com era habitual- cap rastre de la seva estimada. En Dominique es quedà contemplant la grandiosa ciutat parisenca recolzat a una barana metàl·lica. Va rumiar en les paraules d'en Guy i va tenir que admetre a contracor, que el seu mestre tenia raó.

Finalment, en Dominique va acceptar la proposta del seu mestre d'anar aquella nit a Le Chat Noir. Es tracta d'un cabaret mític que va existir a París entre els anys 1881 i 1897 a prop de la Plaça Clichy, a la zona de Montmartre. En el món fantasmal encara continua en funcionament i s'ofereixen espectacles variats -incloent els números clàssics de teatre d'ombres i concerts de cantautors de finals del segle XIX. Hi continuen assistint els fantasmes de clients originals com: Claude Debussy, Caran d'Ache o Erik Satie, juntament amb molts altres famosos que volen conèixer un dels llocs més emblemàtics del París eteri.
A la cita hi assistirien ells dos, la parella d'en Guy i dues amigues de la dona que segons el seu idolatrat mestre, eren dues de les fantasmes més atractives de París. “Qui sap? Potser alguna de les dues és la seva Mon Amour, concorden amb la descripció que em va donar. M'han dit que estan boges per conèixer-lo. L'admiren molt, he vist el desig en els seus ulls! Si vostè vol, podrà fer l'amor amb la fantasma que més li agradi, o millor encara, podrà tenir un orgasme fantasmal amb les dues alhora. Oh, mon dieux! A vegades l'envejo tant, apreciat pupil”, li va explicar donant-li uns copets a l'esquena. En Dominique li va contestar que ja no tenia gaires esperances de trobar a la seva Mon Amour i que potser aquell dia, seria una bona nit per obrir-se a noves experiències. En Guy va somriure satisfet i es va limitar a dir-li: “Així m'agrada senyor Dominique. Veig que per fi ha entrat en raó. Avui sentirà per primera vegada com li bull la mort a les venes”.
En Dominique va allargar massa la becaina, es pentinà el més ràpid que va poder i baixà caminant de pressa pels carrerons de Montmartre. “No seria assenyat arribar tard a una cita, sobretot quan esperen tres dames”, va pensar mentre començava a córrer. Va veure el cabaret de lluny; en el seu rellotge de polsera tot just passaven cinc minuts de l'hora a la que havien quedat. Va guaitar en Guy parlant rialler amb una dona que va intuir -degut a la gran complicitat que mostraven els dos- com la seva parella. Era una fantasma de cara encisadora i cos excels, dotada d'una elegància aclaparadora; en Dominique no es va estranyar que en Guy s'hagués enamorat fins a la medul·la d'una dona com aquella. A uns dos metres d'ells, però clarament integrades dins el mateix grup, hi havien dues dones que li donaven l'esquena; tot i que no els hi va poder veure la cara, va intuir que el seu mestre no anava errat quan deia que les dues fantasmes amb les que havien quedat eren magnífiques. En girar-se una d'elles, en Dominique una mica més i cau de cul a terra quan va reconèixer el rostre de la seva estimada Mon Amour. Ella també el va mirar embadalida, sorpresa. En Guy identificà al seu deixeble, el saludà efusivament i li presentà cofoi a les tres fembres. En Dominique, dins el seu estat d'astorament, va fer cas omís a les presentacions i es limità a observar atònit a la seva estimada Mon Amour. Els seus llavis desorientats només encertaven a contestar-li al seu mestre: “Per fi l'he trobat, és ella, és ella...”. Al principi en Guy no va entendre el que li deia en Dominique, però uns instants més tard, quan va veure com els dos fantasmes es somreien i intercanviaven unes mirades ardents de desig, va comprendre tot el que estava succeint. De la cara d'en Guy es va anar esborrant progressivament el seu ampli somriure. Mentre observava traït el rostre ruboritzat i els ulls brillants de la seva dona, va copsar amb dolor com a la fi el deixeble havia superat al mestre. En aquell moment, en Guy encès per la ira els volia matar a tots dos, però per desgràcia seva, els fantasmes ja estan morts.