Fals paisatge de primavera

El sol ens regala aquests primers dies de primavera on tot sembla renéixer. Les flors i els arbres decoren els boscos com cada any, però tot i així ho fan de diferent manera; ara juguen amb els grocs, el taronges, el verd poma... I amb la seva paleta de colors ens fan més encisador aquell paisatge que si tanques els ulls, encara recordes. Sí, el prat dels teus somnis, aquell que et permetia rebolcar-te de ben menuda, recollir flors, sentir el pessigolleig a les cames i als peus mentre hi caminaves. Avui però, és un paisatge distint; ha perdut superfície, terreny i al seu lloc hi ha cases i fàbriques que contaminen aquell aire fresc i pur de tan sols vuit anys enrere.
Una brisa de vent porta els meus cabells a la cara. Amb un punt de melangia continuo caminant. Busco poder percebre aquella olor a pinada, a clavells rojos... Però únicament respiro la fragància de ciutat, una nebulosa de contaminació.
Un dia més m’agradaria canviar tantes coses. Any rere any perdem bells paratges, destruïm ecosistemes, flora i fauna pròpies d’un paisatge... I semblem absents, com si només ens importés la moda, els materialismes. Obviem tantes coses... Potser fins i tot el fet que un dia, al despertar-nos, ja no podrem veure quelcom tan vital com la llum del sol.