Evoco el teu cos

... que transmet al lector tot l'amor tota la passió, tota la nostàlgia, tot el dolor... perquè més enllà del desig i de l'estimació, jo he vist en les teves paraules dolor, patiment per la persona estimada... perquè no hi és, i només pots evocar-la.... imaginar que et llences al buit, perquè sense ell, no hi ha res més... només el no-res...
Buff, vaja quin altre poema que has escrit, Llibre! En la primera lectura m'ha semblat "auster" fins i tot, però en rellegir-lo, l'austeritat ha esdevingut grandiositat...
Un peto-net!

Crec que has sabut reflectir en aquest poema totes aquelles idees que ens venen al cap quan evoquem el cos de la persona estimada, o simplement desitjada. Reflecteix molt be la passió i el desig. Enhorabona. A reveure.

Tots evocam el cos d'un altre. El que no sabrem mai quin és el cos evocat per l'autor, el real o el que li agradaria. Però aquí està la màgia de la escriptura cada un evoca el que desitja.

he enviat al meu cosi un quans llibres me he oblidat dirli que ets de la nostra terra si mes no
i que jo tambe en tinc de ganes de coneixet. potser ets de san carles?.
no et trenques el cap en aquest trencacolsques de qui som.
i felicitats pe el arbo del 2004
pasamos el teu e. mail a la dresa que te ha enviat el ferran montsia01@hotmail.com gracies silvia

Evoco el teu cos i anhelo el teu aire. Necessito la teva presència. Necessito omplir-me de la teva essència i sentir-te dins meu. Evoco el teu cos, per sentir el teu tacte, olorar el teu perfum i escoltar la teva dolça tendresa. Necessito que em captivis, per sentir-me tota teva. I per això evoco el teu cos. Tant de bó no despertés sense trobar-te al meu costat. Tant de bó. a l'obrir els ulls, notés la dolçor dels teus ulls, i el suau tacte dels teus llavis.

Molt bonic!

Molt fort te que ser aquests sentiment, quant ets capaç de evocar el seu cos i somnia tant intensament.
molt bonic.

L'absència del seu cos, el delir de tindre'l, un somni on tot s'amara del neguit i el dolor del no conseguir tocar la passió que tot ho envolta.
Crec que és un somni, perquè en els darrers versos no apareix el desperto.
La caiguda al no-res, és una aterrada a la realitat, on pel camí, encara queda l'encís d'un somni tan intens...
Almenys, aquesta és la lectura que en faig jo, entre el somni i la realitat.
M'agrada molt, sobretot la força vertiginosa, barrejada amb la suavitat de la caiguda final.

P.D. Respecte al comentari de si el poeta té de mostrar els seus sentiments i sensacions a traves de la poesia, sense recurrir a paraules que amaguin o camuflin una mica el què realment voldria dir, penso de tot cor que llavors aquell poema és una enganyifa per a ell i encara que quedi bonic als ulls dels demés, per a ell mai ho serà...
A tots ens fa una mica de recança mostrar els sentiments, però crec que els poemes són troços de nosaltres i com a tals han d'estar sincers amb nosaltres mateixos.
Gràcies per tants comentaris i reflexions!
Un petó!

el teu poema va en la mateixa linea del meu "mai arribaré a coneixer el teu cos" i ara posant una mica d'humor, potser és millor ... ja m'entens ..

Abraça ect ...


Conxa