Evidentment, pensant...

Ja comença a fer dies que hi dono voltes... I tot gràcies a certes persones que em van dient: "Però segur que tu i ell no...".

Calleu! Calleu tots! No em deixeu pensar!

I aquí estic, evidentment, pensant. Pensant en tu. Perquè ets d'aquelles persones que amb una sola mirada em pot fer plorar (patètic), que sempre està aquí o allà, sempre voltant i que, ara tinc la certesa, quan marxis serà una catàstrofe.

Algú m'ha dit que qui et fa plorar de veritat és que t'estima. No sé en què s'ha basat per fer aquesta teoria, però, evidentment, m'ha fet pensar...

Si hagués aprofitat aquella oportunitat quan encara erem dos nens, com estariem ara? Hauriem aconseguit parlar-ne o estariem com ara?

I el més important, com puc fer per arrecar-te de mi? Quin coi de nom té aquesta sensació? Perquè ets tan aprop i a la vegada tan lluny?

Preguntes i més preguntes que no tenen mai més resposta que l'eco...

I ara penso, perquè no ets aquí per respondre'm?

La lluna brilla...