A tu amic estrany...

Amic estrany, que ets amic però no ho ets; Que camines al meu costat i et sento tan lluny com si ens separessin milers de galàxies.

A tu amic, que no saps ni qui sóc, que em mires i no em veus. A tu t'escric amb l'esperança de que, per fi, les llàgrimes que queien i ja han deixat de caure hagin pogut tenir el significat que jo volia que tinguessin. Aquestes llàgrimes ara congelades, si et poguéssin arribar a les mans... Aquest petit cristall que ho amaga tot...

Sempre al meu costat i sempre tant lluny. Transformes, tu tot sol, l'instant més insignificant en màgia pura i és sentir-te a prop i saber que, malgrat que el món comenci a girar al revés tot va bé, perquè tu ets allà.

Però, com tots els somnis, arriba un moment que s'acaben i tornes a caure en la més absoluta foscor maleïnt l'atrevit pensament que havia gosat imaginar-se un instant al teu costat.

Perquè el Sol continuarà essent Sol i la Lluna continuarà essent Lluna, i tu continuaràs essent per mi aquest estrany amic.

I maleïda sigui l'hora en que sense adonar-me'n miro el cel quan no hi ha Lluna i penso que potser, igual que hi ha un dia al mes que la Lluna no és Lluna, també podria existir el moment en que tu deixessis de ser aquest amic estrany que, amb tan sols una mirada fa que tot el meu petit univers trontolli i és capaç de fer-me sentir la felicitat més pura barrejada amb la més absoluta soledat.

I així acabo, amb la certesa de que mai et separaràs del meu costat però sempre estaràs a anys llum del meu cor.



A tu amic estrany, tan sols un t'estimo que sé que no t'arribarà mai.