Ets al meu pensament. (Bogeria )

Un relat de: ricard53

Dia i nit, a cops sembla que has desaparegut, però no! Com la cançó d‘en Joan Manuel, tornes un cop i un altre cop al meu magí.

Al matí o a la tarda, a la consulta, o mentre intento posar ordre a casa, després d'aquest trasllat absolutament voluntari i desitjat, a un indret que tu qualifiques de "bogeria" i que ha fet que estiguem més lluny.

La nostra existència fa que sigui difícil poder coincidir, un sopar de tant en tant, una trucada al vespre... la feina, els fills, teu i meues, la teva implicació al teu càrrec, cosa que m'admira i fa que encara em senti més atret per tu... ara, amb la distància, encara serà més complicat, però no vull perdre aquest petits oasi per poder gaudir de la teva companyia.

Mai t'he dit el que sento per tu, però sé que en el fons ho intueixes, n'estic segur.

Mai, mai he estat capaç de dir-t'ho, però sé que els meus ulls em traïen, tot i així, tu no t'has donat per entesa; no sé si per passar de llarg o per sentir-te de la mateixa manera que jo em sento i no encerto a intuir.

Fa molt de temps que ens coneixem, vuit anys, potser més; en aquell temps tant tu com jo teníem parella. La vida però, ens ha colpejat i encara i així seguim amb ganes de viure i tirar endavant; potser una mica més malfiats amb tot el que te a veure amb les relacions de parella, rés diferent del que succeeix a tants d'altres.

D'aquell temps recordo moltes coses, confidències, discussions de la manera d'entendre la nostra professió, llavors em deies i encara ara ho fas, que et trec de polleguera, estimem tant la nostra feina que ens fa ser apassionats...

Dir com al començament, que ets al meu pensament sempre, no sé com terminarà, però sí sé que hauré de fer quelcom per no emmalaltir.

T'estimo.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: