Caliu...

Un relat de: ricard53

Talment com la vida...
unes engrunes del que pot ser,
un llumí que pren,
un petit foc que s'encén,
una flama que creix,
un caliu que dona escalf,
i unes cendres que recorden allò que va ser;
així és la vida!

...
Avui, una persona m'ha recordat l'important que som els un pels altres, com el caliu, que si t'hi acostes, et dona el seu escalf.
Com som d'importants en la vida dels que ens envolten, no cal que siguem prop físicament, sols saber que hi som; i a l'inrevés, sovint no ens adonem de l'important que són els altres a la nostra existència.
Quants cops ens hem acostat a algú per sentir el seu escalf?
Quants cops s'han acostat a nosaltres per rebre'l?
Quants cops hem cercat unes brases i hem trobat sols cendres?
Em ve al cap aquella dita: "no sabem l'important que és algú, fins que el perdem"; i ara estic pensant en els nostres "vells", aquells que van ser el llumí que va encendre les engrunes de la nostra vida, aquells que van cuidar la petita flama mentre anava prenent cos, aquells que van anar aportant "llenya" al foc de la nostra existència... aquells que, en definitiva, quan ja sols els hi resta un petit caliu, necessiten que els mantinguem recollits i a recer de que "cap" mal vent escampi el poc que resta del seu "foc"... què n'és de difícil conjuminar-ho tot plegat amb el dia a dia nostre.
Avui també, he pensat el que la vida m'ha anat donant, en cada moment, cada cop que tenia una cruïlla, cada cop que he dubtat... fins hi tot en les errades, i sobretot en les errades, m'ha posat al davant un nou camí que m'ha fet fàcil sortir del "mal pas".
Recordo. Recordo tants i tants de moments! Estudis, amics, destinacions, coneixences, aprenentatges, errors, nous aprenentatges, nous errors... però sempre, sempre, com una mena de "fanalet" que albiro lluny o prop depenent de la necessitat o de la intensitat del fet o la situació, hi ha quelcom o qualcú que em "dirigeix" o em torna al camí; no sé qui és, o potser sí!
Oi?


Avui dedico aquestes reflexions, especialment, a aquells que van ser la meva flama: Magí, Joan, Pep, Remei, Bartomeu... i que d'alguna manera segueixen sent el fanalet del que us he parlat; i també, a aquells que avui per avui segueixen sent el caliu i l'escalf meu del dia a dia...
Gràcies! Gràcies per haver estat i seguir estant,
Gràcies també per ser-hi, i seguiu sent-hi!
Gràcies existència per fer-me-ho veure


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: