Et ve de mena

En Jordi Boix, segons la seva tutora, no mostra cap interès destacable per cap assignatura, per bé que va passant curs rere curs…

Naturalment, nosaltres ho atribuïm a la seva edat (es veu que això de l'adolescència és complex) i al fet que no rep cap estímul engrescador per part del professorat.
Aquest darrer punt, òbviament, només el comentem entre nosaltres dos, i, he de confessar que pràcticament en la intimitat: en secret gairebé.
I tampoc és cap recriminació.

Amb això, només vull dir, que no se'ns acudiria pas de parlar-ne explícitament amb en Jordi, sinó que sempre cerquem un context procliu al diàleg i a l'entesa generacional tal com ens han suggerit i que mai, davant de la criatura, fem escarni ni posem en dubte l'autoritat de l'equip humà sobre el qual hi hem dipositat tantes esperances per al disseny del futur del nostre fill. Prometedor i legítimament ambiciós com a bons progenitors…

La Bàrbara (la meva volgudíssima muller) sempre enceta les converses amb un to d'una agraïda afababilitat i temperància encomiables per acarar qualsevol assumpte.
Consegüentment, jo faig aquesta generosa concessió a la convivència, i quan percebo que el nostre fill podrà explicar-nos la versió dels fets -encara que sigui superficialment o col·lateralment- aleshores jo participo també proactivament de la conversa.
És com tot, en aquesta vida: cal un pla (una estratègia, un estratagema), un objectiu i aplicar uns criteris coherents i comprensibles.
Una mena de full de ruta per entendre'ns. Una brúixola (sempre marquen el nord, oi? doncs això és que tot funciona…).

Per cert, no sé si ho havia esmentat, però amb la meva esposa ens avenim de manera superlativa i això, evidentment, es reflecteix als ulls que, com molt bé assenyalen els versats en el tema, és el mirall de l'ànima.

Però bé, avui, quan ha arribat en Jordi a casa, no hem tingut més remei que deturar la seva previsible fugida escales amunt.
Un cop al jardí, seguint l'ordre que tothom pot intuir, li hem acabat exigint, sense tibar la corda és clar, una rectificació actitudinal envers els seus deures acadèmics.
Ell sabia perfectament que la seva tutora Maria Teresa, aparentment sempre diligent, ens havia fet avinent el que havia succeït a la classe de Ciències Socials d'aquest matí.

Ens va caure l'ànima als peus quan vàrem comprovar que el nostre entenimentat minyó no li sabia pas greu la situació i havíem d'entomar una indiferència gens enraonada que feia feredat.


Ara esperem que baixi la Maria Teresa i que puguem tenir l'entrevista que ens va sol·licitar en aquesta mena de sala d'espera.
Només hi ha una tauleta de vidre en un racó i cinc cadires tapissades amb roba de color granatós. Però bé, això no és trascendent…i així sigui!
La Bàrbara i jo mateix seiem -naturalment- un al costat de l'altre, i la Sra. Riudoms ens ha saludat amb un decòrum que ens és plaent i familiar.
Ha deixat la seva carpeta blava damunt la taula i al mateix temps que es col·locava unes ulleres, fet que revelava, inequívocament, que volia llegir-nos alguna cosa de les que hi duia escrita en la llibreta que reposava a la seva falda.

La Maria Teresa Riudoms, ja de bell antuvi, ens va aclarir, suposo que per fer via i per llevar-nos qualsevol neguit, que en Jordi no havia fet cap barrabassada. És a dir, que encara no havia perdut el senderi i sabia discriminar perfectament entre el Bé i el Mal.
La resta… romanços!

Simplement, que tal com ens havia comunicat telefònicament just el dia anterior, el grau de desinterès, del nostre fill l'amoïnava fins al punt que havia fet sortir de polleguera al professor de Ciències Socials, concretament, quan tractaven un aspecte, diríem, geopolític des d'un punt de vist força lúdic. Gens wagnerià perquè us en feu cabal.

Quan ha comentat l'apatia amb la qual semblava estigmatitzar el nostre plançó he revifat massivament i mentalment, el discurs recriminadori sobre el paper del educadors d'aquell Centre il·lustre, i, gosaria afirmar que la Riudoms ho ha percebut.
Tanmateix, ho he contrarestat amb un gest laudatori envers la seva tasca convenient apadrinat per la complicitat de la meva esposa.

La veritat és que frisàvem perquè ens parlés clar i sense embuts.

Tots tres coneixem que la principal dificultat que hi troben molts alumnes en aquesta assignatura (les Ciències Socials) és que han de memoritzar molta informació. Esdeveniments de tot tipus, acompanyats, sovint, de dates i noms de llocs de difícil pronúncia. L'activitat era ben amena i consistia en anar responent, com si fos una competició, quines eren les capitals de determinats països.
Doncs bé, (ara és quan llegeix el que havia escrit en la llibreta) Sra. i Sr. Boix, avui, quan una part substancial i gens menystenible del habitants d'arreu del planeta, si se'ls pregunta, quina és la capital d'Iraq, ho faran amb un aplom i una celeritat extraordinària, el seu fill Jordi Boix, s'ha quedat, ai las! en blanc.

Se'l veia completament embadocat mirant la Sira Mascaró i desconcertat pel paperets que li llançava el galifardeu de n'Albert Batlle.
S'ha convertit en la riota de tota la classe i, per tant, no volent descuidar la meva funció formadora, dels del punt de vista més humà, tal com vam convenir fins i tot abans de la seva matriculació, he volgut prendre totes les mesures preventives necessàries per evitar els efectes i les conseqüències del mal tràngol pel qual deu haver passat en Jordi.


Verament, hem promès a la Sra. Riudoms que configurarem un nou àmbit de diàleg que no afavoreixi fets com els que tant la inquieten i li hem agraït la seva dedicació, devoció i perseverança…d'acord… i sacrifici… i suplici.

De retorn a casa, la meva dona, Bàrbara, m'ha insinuat que li faria tastar col sense oli, si més no, fins que fos més aplicat en l'estudi… i, per primer vegada des de feia molts anys, quan ens atansàvem a la nostra caseta blanca, he vist clarament que els exèrcits d'eritròcits que circulaven per les venes del Jordi, eren brutalment semblants als meus.
Eritròcits, s'entén…



València, 16de juliol de 1707

"...per acomplir un acte atroç el millor és actuar com si ja no hi hagués possibilitat de canviar d'opinió"
(Imma Monsó. "No se sap mai")