Estimat avi

No m'havia imaginat veure'l mai en aquell estat. D'acord, no era el pitjor, no estava mort, però veure'l immòbil, amb la vista perduda i sense ni una paraula a la boca, em deprimia. La seva cara no reflectia res, tan sols els seus ulls tristos buscaven la meva presencia en aquella sala. M'observava com si fos un desconegut, un estrany el qual no havia vist en tota la seva vida, un individu que, per una raó desconeguda l'havia anat a visitar. Vaig acostar-m'hi més i me'l vaig quedar mirant, amb un somriure als llavis el vaig saludar, l'hi vaig preguntar com es trobava, si el tractaven be i per últim si se'n recordava de mi, no vaig obtenir cap resposta. Aquell home estirat en aquell llit, el meu propi avi, m'observava amb desconfiança, em vaig enfonsar, tenia tants records dins meu, tants sentiments que van deixar que un seguit de llàgrimes regalimessin galta avall sense voler aturar-se. Necessitava sortir d'aquell lloc abans de que els records se'm mengessin.
Per molt que camines i intentes distreure'm no podia, el meu cap estava enganxat als records que tenia amagats dins la meva memòria. Recordant em va venir al cap els estius en què el meu avi em feia pujar a la part de darrere de la seva bicicleta i em portava al seu camp on, tots dos junts, recollíem tot el que hi tenia plantat. Aquells instants eren els que m'unien més a ell, eren instants de felicitat pura, eren moments gravats a la ment. També vaig recordar les tardes quant sortia de l'escola i corria per arribar el més aviat possible a casa els meus avis, assentar-me amb ells dos a la taula i posar-me a jugar al domino, ell me n'havia ensenyat, ell era qui havia tingut paciència en cada un dels moments en que el meu comportament havia fallat, ell em donava suport i en canvi ara, quant ell em demanava una mica de paciència jo em veia totalment incapaç de donar-l'hi, em seguia sentint indefens, seguia sent aquell nen de 5 anys el qual necessitava algú al seu costat per poder continuar, em causava un gran dolor.
Vaig arribar a casa, damunt la taula tenia un munt de fotos per ordenar, fotos que parlaven per si soles, fotos que explicaven records de moments més recents i moments del passat. Mirant-les vaig trobar una foto en la que sortíem tota la família i jo em trobava pujat a les espatlles del meu avi, era la foto del viatge que varem fer a casa els tiets de França, un viatge del que ens vam emportar un munt de records boníssims. Recordo quant jugàvem a tocar i parar i el meu avi ens buscava, recordo quant a les tardes ens acompanyava als parcs i a llocs on s'havia que desfruitaríem. Ell s'havia què ens agradava, s'havia què era el que desitjàvem i en tot moment s'havia què havia de fer per fer-nos feliços. Per un moment del meu cap van desaparèixer les preocupacions i em vaig endinsar en els records, em vaig submergir en l'alegria i el ben estar que em donaven per oblidar-me de tot el que m'emplenava el cap de porcaria i sentir-me tranquil durant una bona estona. Em vaig adormir.
Al despertar-me, pensava que aquell recull de records i sentiments que havia viscut havia estat un somni però va ser pitjor, em va venir a la memòria el què més em torturava, el record de un dia de primavera assolellat, caminàvem per el carrer principal del poble en direcció a algun lloc on poder passar una estona distreta quant em vaig donar compte que el cordó de la meva sabata esquerra estava deslligat, innocentment vaig dir-li al meu avi que si me la podia cordar, es va ajupir i va fer-ho però en aquell moment alguna cosa va fallar, el meu avi va caure el terra i no es podia aixecar, jo cridava que s'aixequés però no ho feia, desconeixia què l'hi passava. De sobte, va començar a aparèixer gent, tothom m'empenyia, m'apartaven del seu costat i jo no entenia res, ningú m'ho explicava , perquè el meu avi no s'havia pogut aixecar, perquè se l'havien emportat amb aquella ambulància i jo m'havia quedat allà, ningú m'ho va voler explicar mai, tothom es creia que jo ho havia oblidat, que no recordaria mai aquell dia però no era així, ningú em va voler explicar si dins aquells records borrosos jo havia tingut la culpa que el meu avi hagués deixa't de caminar, si havia fet alguna cosa per la qual el meu avi hagués deixa't de recordar-me, me'n sentia culpable.
Ara sento que cada dia que passa el tinc més lluny, la seva malaltia s'apodera cada dia més d'ell i cada dia em recorda menys, cada cop que el vaig a veure em venen a la memòria tots aquells records i encara que hagi aprés a controlar-me segueixo vessant llàgrimes, perquè els records que hem viscut a mi no me'ls esborra ningú, a mi res em farà oblidar mai un somriure seu, una paraula, una lliçó que m'hagi donat, perquè el dia que se'n vagi em deixarà un buit tan gran que no el podré emplenar mai, perquè aquell buit serà el buit del meu avi, l'avi que recordaré sempre.
T'estimo avi.