Ho sento, no tinc monoleg

I qui m'havia de dir, que jo, acabaria presentat a un càsting. Encara no entenc, com, després de veure aquell cartell, vaig gosar apuntar-m'hi. Al principi era com tot, molt maco, una bona oportunitat, enfi, tot de alegries però, a mesura que van anar passant els dies nomes eren que complicacions..Ara prepara't un ball, ara una cançó i per acabar-ho d'adobar , un monòleg!. Sort, que de ballar, ja en sé i de cançons n'hi han mil i una per triar però monòlegs? Jo , amb 15 anys, he de saber fer el meu propi monòleg? Què vaig fer? Dons vaig agafar com fa tothom avui en dia i em vaig posar a buscar Internet i només trobava que si buenafuente, que si pensaments de no se quí, enfi, que jo em vaig quedar igual. Amb tot el que havia vist vaig i n'intento fer un i que em surt? Un conte que sembla per nens petits i quant n'estava intentant fer un altre, va, i ve el meu pare i em diu que m'he de deixar endur per les paraules i he de plasmar els sentiments…vah, tinc coses millors a fer! I quant per fi mi poso i aconsegueixo algu "decent" arribo l'endemà a classe , els i ensenyo a les meves amigues i se'l llegeixen un cop, un altre, un altre, fins que em diuen que no, que no els i fa el pes, que he de canviar això de lloc i lo altre també, però que això va aquí..enfi, mil i una tonteries i al final, em quedo sense monòleg.
Queden 2 hores per el càsting i no tinc res, n'intento fer un i no em surt, no puc! No puc! Ho sento, no tinc monòleg.