Estimada àvia

Estimada àvia,

se que el temps
acabarà convertint-te
en un taüt
habitat pel silenci,
encara que parlis, i miris, i riguis.

Se que la desventura va venir de visita
i va acabar instal·lant-se de per vida,
reemplaçant els petons pel tedi,
omplint els espais buits
amb fotos condemnades a engroguir.

Se que les ferides al cor
són els pares de l'indomable mur
latent que hi ha entre tu i el món,
entre l'agonia i la llibertat,
entre la fermesa i la ingenuïtat,
entre tu i jo.

Se que no podré aturar l'arena,
ni expulsar la teva soledat, tampoc fer-te sortir
d'aquesta freda habitació-cel·la
on vas condemnar-te ja fa molt temps
a l'auto-càstig de la indiferència i el recordar.

Se que de tu en se poques coses.
I que saps tu de mi?
Sols vull que sàpigues que la vida allà fora
tampoc és el paradís. Però que,
tot i així, allí amb tu m'agradaria passejar.