Èsser estimat

Desconsolat arribo a casa meva. Les parets d'aquesta casa d'un indret amagat en la ciutat barcelonina que he viscut molts anys de la meva vida s'ensorren. No veig fotografies ni marcs en unes parets negres i vermelles plenes de dolor. No tinc prou forces per plorar més del que he estat plorant tot el dia. Una mort s'ha creuat en una família que no s'ho mereixia. Una mort s'ha creuat en mi. No sé on està el llit on jo dormia ni tan sols on estan les finestres en les que miràvem junts les estrelles. Només sé on està la porta per sortir d'aquesta casa plena de records. Només agafar-la em farà oblidar part del dolor. Darrere meu s'ensorra també la porta per la que havia entrat per no tornar-la a obrir.
El passeig em fa respirar aire que tots dos havíem respirat durant els nostres passejos davant la llum de la lluna. Aquesta lluna, que també t'estimava, s'amaga darrere els núvols per no veure'ns els dos com plorem per un ésser estimat. Tots dos lluitem per a que no ens faci més mal, però ell guanya... plou. La pluja ja no em fa sentir res, ja que jo mateix, faig ploure en aquest riu al que anomeno tristor. Els meus passos, que només trepitgen aigua d'aquest riu, em recorden que fins i tot la ciutat t'estimava. Els bars, que obren per la nit per a persones perdudes en si mateix, m'obren les portes de bat a bat. Només entrar veig com el dolor, la pèrdua, l'oblit i la tristesa es senten al meu costat mentre demano un vas de whisky al dimoni que em somriu quan encara estic seré abans que l'alcohol em domini i no em faci recordar res excepte on sóc. Un a un, tot glop vaig bevent mentre em fa oblidar-te més. Disfressat veig el bar en que havia entrat, tornant-se tot vermell en el que dona molta calor al meu cos. Tinc el foc al meu cos i em dono compte com tot em dona voltes. En cada volta veig com estic cada cop més a prop de ser un mort vivent com els que hi ha al meu costat. Abans que torni a tindre el meu propi atac de melancolia me'n vaig cap al carrer mullat que encara et recorda igual que jo.
Només veig llums que es riuen de mi quan passo pel mig dels carrers del barri antic mentre se'n van cap el lloc on jo venia. Un pas endavant i dos enrere em fan veure que mai havia estat a la teva alçada. Si de cop tornessis et diria tot el que no et vaig poder dir en tants anys. Només una estrella em guia cap al nord en el que es troba la nevada muntanya que ens exaltava. Gràcia m'ha envoltat per la bellesa tant desconeguda que té però, jo no penso quedar-me per veure com el mal s'apodera de mi.
L'arribada al turó d'aquesta ciutat em fa plorar molts més mentre veig el jovent que es diverteix sense encara saber què és el dolor i la pèrdua d'una persona estimada. Si m'havia d'asseure sempre era amb una persona al costat...era amb tu. Tornant a agafar l'alcoholitzada botella que porto a la meva jaqueta, em fa veure que no puc estar així ja que tu m'ho vas demanar abans d'anar-te'n amb els altres amics que hem perdut per culpa d'aquestes botelles carregades de llàgrimes i oblit. Totes les amistats mortes que he tingut m'han fet plorar però no tant com aquesta. Un amor que no vaig saber dir i en el que només podia oblidar bevent llàgrimes de dimoni, m'han fet voler-ne més. Nosaltres érem joves i no ens donàvem compte que anàvem pel mal camí. Jo sol m'he quedat: sense amistats, sense família, sense treball, sense ningú... No soc prou fort per deixar-lo i tampoc tinc gaire ganes de deixar-ho. Si no ho deixo, només se que acabaré amb totes les amistats i sobretot amb tu. Jo pensava que era diferent a tothom i veig que estic acabant com tots. Estic acabant com un home sense menys futur que el que té davant on només té dues sortides: sortir d'aquest cercle viciós que m'ha tret totes les meves coses o mort.
Tornant a plorar el cel, mentre torna la llum, m'assenyala el camí de tornada cap al mar. El record teu encara el tinc i em fa sentir culpable per haver-te ensenyat el que era la nostre diversió quan érem joves. Aquesta botella que la meva mà porta es llença cap a l'oblit i em fa sentir més viu que mai encara que no et pugui tornar a veure't. M'encenc un cigarro sense ganes de fumar ni de fer-me mal. Començo a córrer pels carrers volent fugir d'aquesta bonica ciutat en la que ens recorda a tots nosaltres quan érem joves i innocents. Em trobo molts sol i els sorolls s'esvaeixen trobant-me al mig d'aquest carrer on no hi ha gaire gent.
Ara que la nit s'ha fet més llarga i els carrers estan de festa m'aferro als records on encara estàvem tots junts i sobretot amb tu. Jo només estava feliç per estar amb tu. No feia falta veure't ni tan sols parlar per saber que estaves al meu costat. En aquell moment era nadal. Quan reies contenta de veure'm i quan la nit es feia més freda mentre tu estaves abraçant-te al meu cos era el noi més feliç del món.
Són només records que em tornen a vindre mentre estic seré abans de tornar a beure aquest licor destil·lat. El sol se'n va i la lluna em ve a buscar una altra vegada per a que caminem tots dos sols pels carrers de l'oblit. Avui no tinc res de cara i tinc tan buides les mans que em fa pensar en apropar-me a aquest penya-segat en el que arribaria al cel innocent tal com els llibres pensen i que no és gens semblant al món real. No hi ha ningú que m'hagi dit quin és el millor camí per tornar a començar la meva vida i tampoc ningú que s'apropi a donar-me la mà per sortir d'aquest món. Jo mai he sigut una persona que ha hagut d'anar sol pel món perquè no soc prou fort. La vida m'ha fet veure que s'ha de ser fort per sobreviure. Jo només vull tornar a la meva època dolça en la que no teniem amor, sinó amistat i ens divertíem jugant a amagar-nos en el pati de la nostra escola. En aquell moment que tenia família i també uns grans amics que m'ajudaven per qualsevol problema que tingués... són només records.
No puc ser millor del que sóc i em sento sol en un desert. L'angoixa em portarà al mig de la carretera per saber on va ser aquella desgràcia que em va trencar el cor. Poques primaveres he viscut jo per tindre tants hiverns dolorosos en el meu cor. Si pogués reviure tot el que va passar no hauria deixat que marxéssiu. Viure i recordar el temps no tan llunyà d'aquest regust dolorós que el destí m'ha obligat a tindre, em fa plorar molt més encara. Jo em perdo d'una manera que ningú sap on trobar-me perquè qui m'ha de trobar no està. Potser el culpable vaig ser jo de forma conscient al no besar-te en aquell últim segon abans d'allunyar-te i marxar cap al cel que de petit ens imaginàvem com podia ser.
Cap vespre és clar per a mi. Tan sols són foscos com la nit més freda de l'hivern. Cada vespre estic trist com el primer dia que vaig estar sol... com el principi de la meva mort.
Fent-me gran estic al cap de tants mesos sense ningú al meu costat. Als àngels demano que em portin on viuen dia darrere dia. Cada vegada que em sento en un bar de mala mort per beure'm les llàgrimes del dimoni ploro molt més per haver d'estar sol.
Avui fa deu mesos de la tràgica pèrdua d'un amor no estimat i d'unes amistats no vives. Sempre he tingut por de quedar-me sol però, he arribat a conviure amb la soledat i la lluna com a intima amiga. Torno a estar en el fatídic lloc en el que cada setmana vinc i en el que no tinc prou forces per saltar i esperar a que algú em faci fora d'aquest infern que li anomenem món. Avui ja estic fart d'intentar atrevir-me a saltar i no fer-ho. Avui ja estic fart que qualsevol dia se'm torni tot de cara. Avui jo marxaria a un altre món on només hi hagués aquell estel que em va acompanyar després de la teva mort. Jo sempre he pensat que per a que es compleixi un somni, primer s'ha de despertar. Avui intentaré despertar. Si mors tu moriré jo també perquè només som un en una inevitable relació que existeix des del dia que vas anar-te'n. Encara que sigui un home sense cor, ho faré per només veure't un altre vegada. De vegades em fa por que en el lloc on tu vius tan sols pugui arribar mort. Hi haurà un dia que vegi aquest ulls, encara que, no és més cec el que no veu que jo estic mort per dins sense amors ni amistats.
L'albada arriba als meus ulls quan m'assec a la carretera sense menys por de la que vaig tindre el primer dia sense tu. Plorant i amb l'últim cigarro a la boca, llenço la botella que m'ha fet tindre tot aquest malson que s'anomena vida. Aquí espero les llums d'un cotxe com en el que et vas estavellar amb els nostres amics. El sol és ara el meu amic ja que no tinc rancor en el meu cor. Només li dic fins una altra i prego que m'estiguis esperant a l'altre món amb un petó que mai he arribat a tindre.