Esquizo-frena'm (Relats a la Cornisa): El Karma carni de l'Encarni i la Carme

Un relat de: Sergi Yagüe Garcia

L'Encarni fa un metre seixanta-cinc i pesa cent vuitanta-set quilos; amb prou feines pot moure's del sofà on roman postrada des de ja fa uns cinc anys. Una depressió causada per la ruptura amb el seu marit va provocar un canvi estrany en el seu metabolisme, de tal manera que va assolir l'obesitat mòrbida sense gairebé ni adonar-se'n. La vida se li fa més feixuga que el seu propi cos, el qual sent com una bossa inflada i prenyada de greixos líquids que amenacen la seva vida, obturant-li el cor, les artèries i les monòtones hores del dia.

La Carme havia estat -i encara ho és- la millor amiga de l'Encarni. Va ser l'únic recolzament que la pobra va tenir després que l'abandonés el marit, i ara no pot fer una altra cosa que ajudar-la mentre no para de créixer al seu sofà, classificada com d'urgència moderada a la llista d'espera per a l'operació de reducció d'estómac, encara li deu faltar ben bé un any -si no peta abans- per què l'operin. La plany, i el fet de tenir cura d'ella fa que la Carme s'espanti cada cop més de la idea d'acabar com ella. Per això vigila molt què menja, quines calories pot evitar, es mira contínuament al mirall i comprova estupefacta que cada dia es veu més grassa. La nit anterior ha somiat que qui s'inflava al sofà era ella, i que l'Encarni era qui, com una sílfide, es passejava davant dels seus nassos fingint que l'ajudava, quan en realitat se sentia repugnada de la seva monstruositat. La Carme fa un metre setanta i pesa, en aquests moments, quaranta-dos quilos.

L'Encarni ja fa temps que va començar a odiar la Carme, sempre fingint que l'ajuda quan, en realitat, li passa per la cara el seu estat físic, sempre tan prima (cada cop més, per cert), sempre tan falsament diligent, com si pensés que mai descobriria que s'havia cardat el seu marit, sempre amb algun motiu per deixar anar un pobra Encarni , ple de falsa companyonia. Veure-la la fa posar malalta. Fins i tot la fa pensar en coses terribles, en coses que, postrada sobre sí mateixa en aquell sofà, li semblen, també, irrellevants. La nit anterior ha somiat que se la menjava. Es veia devorant-la pel cap, empresonant-la amb unes mans enormes i poderoses, com al quadre de Goya, Saturno devorando a su hijo, que se la menjava sencera i després feia una plàcida migdiada amb les galtes i els llavis i el pit encara humitejats i vermells.

La Carme odia profundament l'obesitat de l'Encarni, aquells líquids pudents que se li formen sota els plecs de la carn i que s'han d'anar netejant constantment amb una esponja molla d'aigua i sabó. Odia la imatge de la deixadesa que suposa assolir un estat així, un estat que ni tan sols te com a excusa la depressió ni el canvi metabòlic. És simple abandó. Milions de dones són abandonades pels marits al món i no passa res, segueixen endavant, i sí, l'Artur era un home impressionant en tots els sentits, atent, amable, ben plantat i un excel·lent amant, però no deixava de ser un home, i cap home mereix que una dona destrueixi la seva vida per ell. Només dones febles, com l'Encarni, son capaces d'arribar a aquell estat. Dones que estan a la banda contrària a la que ella, la Carme, se sent, la de la fortalesa interior. Ella sí que és capaç de mantenir a ratlla el seu cos. Potser és per això que te cura de l'Encarni. Ella li recorda que la condició humana és feble i que ella també podria arribar al mateix estat de degradació si no vigilés.

L'Encarni ha deixat de respirar a primera hora del matí. Quan, cap a les dotze, ha arribat la Carme l'ha trobat recolzada al respatller del sofà, el cabell llarg i greixós escampat per sobre la tapisseria, els ulls sense vida clavats, vidriosos, al sostre de l'habitació, la boca oberta i plena del vòmit que també li cobreix la cara, el coll i la descomunal pitrera. La Carme ha sentit una fiblada de pànic en veure-la així i s'ha precipitat al sofà, ha saltat a sobre del cos sense vida de l'Encarni i ha començat a sacsejar-lo tot cridant el seu nom; li crida que no es pot morir, que la necessita, la necessita! Què serà d'ella si es mor? L'agafa tan fort i tiba amb tanta ràbia que els botons de la bata de l'Encarni salten disparats igual que saltaren en el seu dia els botons de la camisa de l'Artur. No hi ha res a fer. Es ben morta.

La Carme és present quan els sis bombers, en col·laboració amb els quatre membres de les dues ambulàncies carreguen el cos de l'Encarni. En el sotrac de la pujada a la plataforma de mides especials, el braç dret de l'Encarni cau tou cap a un costat, i la Carme agafa aquella enorme mà per posar-la sota el llençol tèrmic daurat i plata que la cobreix. Just en aquest moment, un dels bombers rellisca amb un esquitx de vòmit dels que encara cobreixen el terra. Això provoca una cadena d'afebliments dels altres companys que acaba per enviar el cos de l'Encarni a terra, emportant-se pel camí a la Carme, a la pobra i esquifida Carme, que mor sota el pes d'aquell cos immens, esclafada i gairebé sense tenir temps ni d'assabentar-se'n.

Comentaris

  • kilos d'imaginació[Ofensiu]
    neret | 17-03-2007

    tots els teus relats tenen un nivell bastant superior a la mitjana... d'aquest m'agrada l'estructura, i la imaginació amb que escrius...

    l'estil, molt característic.

    Per criticar alguna cosa: tens alguns "te" sense accent

    fins una altra

  • Miralls[Ofensiu]
    atram | 16-03-2007

    o les dues cares de la mateixa moneda. "El gordo i el flaco". L'anorèxia i la bulímia. Els pols oposats s'atrauen (i es necessiten). El ying-yang, es complementen. En tota part negra (obessa, repugnant), hi ha una petita part blanca (prima, perfecte), i viceversa. I així podria continuar fins a l'infinit.
    És evident que la Carme necessita igual o més a l'Encarni (joc de paraules fet de Carme + escarni?) que l'Encarni a la Carme. I així pintes el final, que el destí (o les causalitas) s'encarreguen de posar les coses al seu lloc.

    M'ha agradat molt la descripció el somni, com el quadre de Goya (mestre absolut!); veig que també t'agrada la pintura, com a mi, tal i com vàres poder comprovar llegint-me. El teu comentari de símil pictòric em va semblar del tot encertat (combreguem amb P. Klee i V. Kandinky), doncs realment escrivia com si pintés, - aquesta era la meva intenció-, un quadre abstracte, però dotat de contingut simbòlic. Potser és per això que Greenaway és i ha sigut, de sempre, el director de cinema que més he admirat, - i passa fins i tot per sobre de Lynch-, com bé apuntaves, perquè domina perfectament el cinema i la pintura, -i també l'arquitectura-, pinta quadres perfectes en les seves escenes, com en "the cook, the thief...", on cada un dels 4 espais on se succeeixen les escenes té un color i uns tons, o la meva escena preferida a "El vientre de un arquitecto" quan admiren el Panteó de Roma i l'aplaudeixen. Són quadres pintats meravellosos. Amb això coincidim plenament.

    Tornant al teu relat, i perdona aquesta digressió, tot i que dius que ets barroc i críptic, crec que no ho ets en absolut en aquest relat.
    Trenes una història amb molta simbologia relativa a la psicologia humana i els fracassos i obsessions, però ho fas des de la pulcritud, la claredat, amb un llenguatge ric que ens transmet el fàstic i el vòmit amb la olor i la ganyota pertinent flotant aquí davant la pantalla.

    Un parell de detalls de construcció a pulir, al meu entendre: una frase confusa sintàcticament parlant " Dones que estan a la banda contrària a la que ella, la Carme, se sent, la de la fortalesa interior.", que és una excepció en la resta de prosa amb la que he gaudit, molt! I ara sí, perquè he gaudit de la forma i del fons per igual, de la història (bona) i de la teva escriptura. Doncs com la Carme i l'Encarni, una és el mirall de l'altra.

    Em mancava la ocasió per agrair-te el teu comentari, així que aprofito ara per donar-te'n les gràcies. Salut Sergi!

    atram

  • REALITAT[Ofensiu]
    IRINA | 15-03-2007 | Valoració: 8

    AQUESTA HISTORIA ES LA COPIA D'UNA VEÏNA MEVA QUE VA MORIR A CASA PESANT 170 QUILOS I ELS BOMBERS LA VAN HAVER DE TREURE AMB UNA GRUA PER LA FINESTRA DEL MENJADOR D'UN SEGON PIS. EL FILL QUE ES VA TROBAR A LA MARE MORTA PESABA UNA MICA MES QUE ELLA, PER AQUEST MOTIU NI TANT SOLS VA PODER ACOMPANYAR-LA EN AQUEST ULTIM VIATGE. AIXÒ ES MOLT REAL.

  • Molt bo.[Ofensiu]
    Rodamons | 12-03-2007 | Valoració: 10

    Un conte que podriem etiquetar d'absurde, però tan real com la mateixa vida.
    Salut bons aliments.