Cercador
Esperança
Un relat de: Miriam97- Compartir:
Esperança
La pell li brillava intensament com si es tractés del propi sol. Ella jeia a la gespa de panxa enlaire, amb els ulls tancats, els braços oberts de bat a bat i les cames estirades. La gespa tenyia els seus texans clars d'aquell color d'esperança. Respirava lenta i pausadament, deixant que el ventre pugés i baixés al ritme d'una lenta cançó.
El vent movia les fulles dels arbres suaument, mentre xiuxiuejava unes dolces paraules, com una cançó de bressol. El cel era d'un blau espectacular. Cap núvol el destorvava.
Algunes formigues li pujaven pel nu braç, i el recorrien, fent ziga-zagues, amagant-se sota la curta màniga de la samarreta, i tornant a aparèixer passat uns segons.
Ella només inspirava i expirava. Sentia l'escalfor del sol en la seva pell. Percebia les olors pròpies de la primavera i escoltava el que el vent li deia a cau d'orella.
Ella somreia i l'acaronava.
Vaig aclucar els ulls.
Alguna cosa humida em va despertar. Plovia. Ja no hi havia aquell cel, ni aquell sol, ni aquella brisa, ni aquelles olors. Ni ella.
De cop i volta s'havia fet fosc, plovia i el vent bufava fort. D'un moment a l'altre, era hivern i feia fred, i la gespa estava seca, marronosa. Ja no quedava ni un bri d'esperança.
La pell li brillava intensament com si es tractés del propi sol. Ella jeia a la gespa de panxa enlaire, amb els ulls tancats, els braços oberts de bat a bat i les cames estirades. La gespa tenyia els seus texans clars d'aquell color d'esperança. Respirava lenta i pausadament, deixant que el ventre pugés i baixés al ritme d'una lenta cançó.
El vent movia les fulles dels arbres suaument, mentre xiuxiuejava unes dolces paraules, com una cançó de bressol. El cel era d'un blau espectacular. Cap núvol el destorvava.
Algunes formigues li pujaven pel nu braç, i el recorrien, fent ziga-zagues, amagant-se sota la curta màniga de la samarreta, i tornant a aparèixer passat uns segons.
Ella només inspirava i expirava. Sentia l'escalfor del sol en la seva pell. Percebia les olors pròpies de la primavera i escoltava el que el vent li deia a cau d'orella.
Ella somreia i l'acaronava.
Vaig aclucar els ulls.
Alguna cosa humida em va despertar. Plovia. Ja no hi havia aquell cel, ni aquell sol, ni aquella brisa, ni aquelles olors. Ni ella.
De cop i volta s'havia fet fosc, plovia i el vent bufava fort. D'un moment a l'altre, era hivern i feia fred, i la gespa estava seca, marronosa. Ja no quedava ni un bri d'esperança.
Comentaris
-
Les quatre estacions[Ofensiu]Aleix de Ferrater | 04-03-2015 | Valoració: 10
Hola Miriam! Sort que després de l'estiu ve la tardor, després l'hivern, la primavera i de nou, l'estiu. I així és la vida i així la teva protagonista podrà tornar a estirar-se a la gespa, gaudir del sol, el cel, les formigues i la panxa enlaire i les ganes de fer tot això. M'ha agradat molt el teu relat, la vitalitat que desprèn i l'esperança que s'endevina quan les quatre estacions facin la ronda sencera. Una abraçada i benvinguda a Relats en Català!
Aleix
l´Autor
7 Relats
5 Comentaris
3086 Lectures
Valoració de l'autor: 9.75
Biografia:
Nascuda la vigília de Nadal del 97, en el que fa uns anys era un poblet rural que ara s'ha convertit en ciutat.Amant de la natura, de fer rutes, de viatjar, de conèixer i experimentar, de l'educació en el lleure, de la bona música, dels bons llibres i de l'escriptura.
M'encanta endinsar-me en el món de la lectura i l'escriptura, quan ho faig, la meva ment i el temps volen!