ESPAIS DEL DESIG: L'ASCENSOR

El so de la megafonia de l'aeroport fa que els meus passos s'acceleren.
La urgència per a realitzar qualsevol acció, abandonada després de la porta del lloc en el qual visc abans de disposar-me a sortir d'ell unes hores abans, sembla recobrar vida.
Respire sense detenir-me a observar els rostres de qui, com jo, esperen en les sales pletòriques d'equipatge.
A l'esquena, sobre el sòl, damunt de les cadires metàl·liques de reixeta acerada...els equipatges despleguen la seua presència. Evoquen l'instant previ a ser organitzats harmoniosa o caòticament en l'interior dels objectes que els contenen. La certesa que guarden secrets els fa infranquejables a les mirades alienes. La destinació compartida d'alguns d'ells és una excusa per a reconèixer-los.
Borses, maletes i paquets anònims de contingut impredictible esquitxen el sòl brillant de l'aeroport.
Cada sala recupera l'entropia que els viatgers interrompen amb els seus passos.
Les veus es condensen en els racons.
Alguns cossos dormiten sobre les cadires, castigades a ser part d'una sèrie indivisible de seients.
Ells, com les veus, trien els llocs més allunyats del centre lluminós de les estades trencades de la terminal.
Camine de forma precipitada per l'improvisat passadís que construeixen, aleatòriament, els carros dels viatgers.
Intente respirar sense detenir el ritme dels meus passos.
Els meus sentits romanen encara adormits. Encara és prompte. El dia tot just s'obstina en alba. Dormita en les restes que romanen ancorades en la foscor de la nit inacabada.
La veu mecànica i simbòlica de la megafonia dicta l'orientació dels meus passos. Les indicacions són les ordres que marquen el meu camí, la meua destinació.
La porta d'embarcament està distant del passadís que creue al costat d'altres éssers que irradien transitorietat i indiferència.
Abans d'accedir a ella, les portes d'un ascensor s'obren sense esperar realment que aquells que ens disposem a entrar en el seu interior acceptem la seua presència.
Un grup de persones abordem el seu interior, amb certa cautela.
Les parets brillants i fredes realcen l'associació amb un quiròfan.
Al cap i a la fi, els viatgers que hem traspassat el llindar de l'ascensor som cossos amb equipatge. Impliquem els vèrtex d'un jo que es construeix.
Irromp sense vocació en l'ascensor. Al mateix temps, un home d'ulls clars i altres persones esquiven el meu cos per a situar-se en aquest espai. Busquen un lateral de l'ascensor.
El mirall s'entela amb la nostra respiració. Els alens es barregen com els naips abans de ser repartits. Es densifica l'aire. S'alenteix el ritme de la sang.
Augmenten els batecs dels cors d'éssers que mai han compartit més que aquest instant que està prenent forma mentre l'ascensor ascendeix.
L'home d'ulls clars dirigeix la seva mirada intensa cap a mi. Està situat darrere una dona de cabells lacis i foscs. La seva cabellera enterboleix el fred del metall que cobreix les parets de l'ascensor.
Em resistisc
Em resistisc a mirar-los però no desitjo separar en realitat la meva mirada d'ells. Es coneixen. Estic segura. Els dos prendran la mateixa destinació encara que s'obstinen a simular distanciament.
Poden ignorar-se les mirades però mai els cossos.I els seus cossos es diuen.
L'home està a l'esquena de la dona. La recorre, primer amb la mirada intencionada que adquireix precisió mentre els seus ulls descendeixen. Es deté a contemplar-los, amb arravatament. Respira d'una manera agitada que contagia al meu alè i ho fa també més vívid. No desitjo mirar-li. Vull evitar que perceba que ell, l'observador, és escrutat per la meua mirada observadora i curiosa.
L'home s'aproxima gairebé d'una manera imperceptible a l'esquena de la dona. Treu una mà de la butxaca i, lentament, l'aproxima al cos femení que suscita el seu moviment. Es coneixen. Estic segura. Es desitgen. Fingeixen anonimat però la pell es reconeix una vegada que ha estat compartida i penetrada.
La pell està feta de records inesquivables. Ho sé.
També la meua pell s'ha modelat amb la presència reiterada d'altres pells. Ho sé.
L'home acosta la mà a l'esquena de la dona. Només l'aproxima fins a arribar a la distància exacta perquè ella, sense ser tocada, ho perceba.
Els ulls profunds de l'home em miren. Creuen l'interior de l'ascensor i es detenen els meus ulls expectants. No puc defugir-los. No desitge esquivar-los.
Es creuen, la seua mirada i la meua. La seua respiració s'agita.
Intente dissimular l'excitació, que creix com la densitat de l'aire que ens embolica. Ell no separa la seva mirada dels meus ulls.
La manté guardant la mateixa distància que separa la seua mà de la pell coberta de la dona a qui desitja acaronar.
Continua mirant-me. La meua excitació augmenta.
No té sentit que esquive l'evidència.
També jo li mire conscientment. Li mostre la meva intenció.
Em rendisc per força de les seues pupil·les enceses però la seua mà no es deté.
A poc a poc, gairebé tan lentament com els instants se succeeixen per a tancar el trajecte de l'ascensor, la mà masculina comença a acariciar l'esquena de la dona.
Ella tot just reacciona. Roman impassible, encara que s'endevina l'excitació que comença a humitejar els seus llavis, el seu sexe.
Ell m'observa. Estic segura que interpreta la meua excitació sense equívocs.
Amb fermesa, la mà descendeix fins a la vora del vestit de la dona.
La meua respiració s'acompassa estranyament amb el moviment i la decisió de la seua mà. És una amb la voluntat d'aquest desconegut.
Percep el meu cor, els seus batecs.
La immensitat de la incipient luxúria és compartida per ell, per l'home que la suscita. La seua mà s'avança. La meua respiració entretalla el meu alè.
Sense dubtar-lo, la mà rebutja el vestit de la dona i es dirigeix a la part posterior de les cuixes.
Li observo. L'observo.
Amb determinació, el moviment masculí desemboca en el sexe de la dona. Acaricia les seues natges, les excita.
Premedita en la pell femenina perquè vibre amb el mateix compàs. El sexe de l'home desitja emergir i expressar l'incendi que ho manté erecte.
La seua mà simula la penetració amb el seu sexe, pressentida en cadascun dels moviments.
La meua excitació és un batec que ell també percep.
Acaricia a la dona, li penetra l'esquena, li envaeix les natges mentre la seua mirada no s'allunya dels meus ulls.
L'acaricia mentre em suscita. Provoca la meua humitat.
Ell ho sap.
La seua certesa fa que el seu sexe busqui desembocar en un clímax blanc. Sense deixar de mirar-me, cerca de nou amb la mà l'esquena de la dona. Ella s'agita. Pressiona les cuixes per a no permetre que la sensació de lascívia es difumini.
L'ascensor deté el seu itinerari ascendent.
Ell no ha deixat d'observar-me. En obrir-se les portes acerades em somriu amb la mateixa intensitat que ha sentit la seua mà.
La dona gira l'esquena. Creuem les mirades. Entreobre els llavis. Cerca també la meua mirada. Em somriu.
La porta oberta ens permet fregar-nos les intencions abans que cadascun de nosaltres deixe de ser part d'una mirada compartida.
Observe com caminen. Es coneixen. Ho sé.
La pell no és capaç de fingir l'anonimat davant altra pell que l'ha recorregut i penetrat. Ho sé. La meua pell està construïda amb els traços que han deixat altres pells.
Comence a caminar.
La megafonia en aquest moment sembla parlar un idioma incomprensible.
Una ràfega àcida subjuga el meu olfacte. L'aroma a tabac consumit en combustió absurda desperta una reacció intensa en mi.
Observe la porta d'un cubiculum de parets lleugeres i murs artificials.
Homes i dones s'amunteguen adorant objectes cilíndrics. Al seu al voltant, respiren aire dens i esquivo. Fumen. Liben l'enèsim dels cigarrets previs a la seua abstinència forçada. Amunteguen les boques sobre la teixidura del paper de les cigarretes.
Repasse amb la llengua els meus llavis. Els banye en un acte gairebé reflex que busca no només la humitat sinó el distanciament d'aquest lloc.
Desitjaria que els meus sentits no haguessin despertat en l'ascensor. Adormida, la meua luxúria era tot just perceptible. Desitjaria que ella hagués continuat dormitant, com l'alba remisa que s'obstina en no esdevenir encara en aquest aeroport.
En realitat, la meva lascívia és qui em diu que hauria d'haver pres altre vol. El de ells, el vol que el meu plaer hauria desitjat.
Sent i reconec que el meu interior guarda tots els vestigis de la lascívia que ha anat calant el meu desig, les mans d'homes que sostenien identitats pròximes, de la seua pell i el seu sexe, dels cossos que em van fer part d'ells, que em van posseir amb la luxúria que la meua voluntat va permetre.