Escullera de ponent

Com en d’altres ocasions, em trobo davant un relat esplèndid amb uns comentaris magnífics que em deixen sense paraules.
Un relat ple de colors pàl•lids, d’olors suaus, de remors... de poesia. Una història que, sota l’aparença de confessió al lector, l’autor reconeix com a biogràfica.
Amb admiració des de Barcelona,
Besets
Núria
Jo sí he passejat amb tu i els xiquets per l’escullera de ponent, oi?

Un relat vaporós, de textures fonedisses, a penes unes pinzellades que semblen ocultar més que mostrar (l'atmosfera vaporosa vora mar, les paraules amb prou feines dites, vagament recordades, els records esbossats amb una mena de fatigat desencís, els gestos dibuixats per un desig més fingit que real...). Com un relat veritable, però, sí té,sota la superfície entelada de l'escriptura, la seva realitat íntima i, més que supratextual, intratextual: perquè en la seva lleu textualitat elusiva amaga foc vivent i assenyala experiències que s'encomanen com un lleu verí (o remei, que tot verí pot remeiar i tot remei enverinar). Les vivències, que la narradora engega a un lloc molt contundent, en realitat són la placa tectònica per on transcorre el relat, plegant la seva matèria en les línies de fricció, que, això sí, esmorteeix la presència constant d'aquell distanciament quasi-oníric palès en el llenguatge triat
Es produeix, doncs, en el lector, el miracle de la suggestió: veu més enllà del que es mostra. A condició d'estar atent i ser capaç de descórrer la cortina de l'aparença.
I no és així la literatura de debò?
I no és així la vida, de debò?
Una abraçada,
franz

Impressionant, un relat de gran alçada, una prosa àgil i delicada, desbordant de sensacions a flor de pell... i què bé que les transmets!

Una abraçada.

..inicial:


Era morat. I el contrast de la tela en primer pla amb el vapor de fons de la mar plujosa, des d'allà dalt de l'escullera de ponent, confegia un caràcter oníric a la vista. Sota el seu cercle ens refugiàvem del petit diluvi de primavera recent estrenada. Ell duia la seua solitud i a mi enganxades del braç. Jo amagava l'absència d'un altre i un cert desànim al seu recer. Agafats, xerràvem i callàvem, i quan callàvem només parlava el plic-plac de les gotes repicant contra el paraigua. Llençades contra aquell fons irreal, les confessions i la seua aparença de veritat perdien força.

M'ha semblat genial , tant en la construcció de les frases com en la tria lèxica. És difícil suggerir tant amb tan poc.

El boig

Un nou relat visceral. I amb un començament rotund. Era morat. I prou, i si ho entens bé, i si no, segueix llegint. I no te'n penediràs, perquè aquesta prosa és collonuda, perdó als puristes i als lletraferits o als lletrafolls, que tant se me'n dóna. Perquè quan la merda apareix a la literatura i no te n'has adonat fins que rellegeixes el relat per tercera vegada és que la tifa ha estat posada amb bon gust. Un gust dolç i pervers que surt d'uns dits menuts i amb posat fràgil, d'una mirada que és del color de la mar que ens narra la protagonista d'aquesta història visceral o vivencial.

I no indagaré si l'escullera existeix o no, si el paraigües és morat, verd o fúcsia, perquè has creat Literatura, DP, un relat fi, greu però ingràvid alhora, sense pes, sense escletxes. On sembla no succeir-hi res, però que, en llegir-lo de nou, el lector s'adona que, realment, la decisió final és el que realment succeeix. Un canvi vital? A la merda, un relat de Collons!

d.