Escorça de noguer

Un noguer s'alçava noble i fort al costat de la paret d'un camp de cultiu. Era el més gran i el més vell de tots els arbres fruiters d'aquells horts i també el que dibuixava una ombra més ampla. La seva escorça era gruixuda i aspra i hi duia tatuades les ferides de la seva llarga història. Com l'empremta inesborrable d'un llamp, que en una nit de forta tempesta, li va arrencar d'un sol espetec dues branques. O els cors, marcats amb navalles, que guardaven dins seu noms de parelles i promeses d'amor gravades per sempre.
Quan era un arbre jove es divertia d'allò més tot presenciant les trobades secretes dels amants, que fruïen de les seves passions, protegits entre el seu dens fullatge. L'apassionava notar sobre el tronc la pell càlida de les parelles, mentre s'imaginava com la sang els corria per les venes. També agraïa les visites dels infants que construïen un món a la seva mida sota les seves branques; cabanes, gronxadors, terrasses i altres estructures impossibles. Quan baixaven ben aferrats al seu tronc li feien pessigolles. I si tenia les nous prou madures s'enriolava tot llençant-les, amb l'ajuda del vent, al cap dels infants despistats, que de seguida s'exclamaven, tot posant-se les mans al cap.
Però ara que s'havia fet vell preferia gaudir del cant dels ocells de matinada i es delectava quan la pluja queia suau sobre seu per alimentar-lo.
De tant en tant, rebia la visita del pagès de l'hort, ara un ancià, que el noguer havia vist créixer. S'arrepenjava al seu tronc i feia petites becaines sota la seva ombra, o bé, recordava històries passades. El noguer l'observava i era conscient que ell també s'havia fet vell. Ja no feia tantes nous com anys enrere, ni aquestes eren tan gustoses. Però encara era elegant i li agradava pensar que era l'arbre que més secrets guardava de tota la contrada. Tants, com plecs tenia la seva escorça.