Escolà ratapà

Un relat de: josefinapiquer

En Quimet era un vailet molt eixerit. De ben menut ja es veia que no se'l menjarien les mosques. El seu gran defecte era la fam, una fam gairebé patològica. Mai en tenia prou de menjar, es clar que en aquells temps de la post guerra , de menjar no n'hi havia gaire.

Es posar a fer d'escolanet a la parròquia, per tal d'intentar -pescar- algun mos extra per apaivagar el rau-rau del seu estómac.

No li anava malament del tot. Sempre queia alguna cosa, perquè la majordona de Mossèn Pere, la Núria, era un tros de pa beneït, i de tant en tant li donava, es clar, pa. Que si no?

El que més li encenia la sang a en Quimet, era aquella colla de velles rates de sagristia, que voltaven per l'església; sempre que es topava amb elles li deien:
-Quimet, estàs molt prim, hauries de menjar més!

Es clar que si! Ell ja ho sabia, no calia que li recordessin, però de on trauria el menjar?

Per a primers de maig, es va anunciar la visita pastoral del senyor Bisbe, que visitaria aquell poble petit; aquell fet era molt important.

Es començaren a fer els preparatius. Netejar l'església, treure la pols dels sants, fregar ben netes les escales del cambril de la Verge. En definitiva, es preparava un rebombori dels grans.

La Núria, s'esmerçà tant com va poder, perquè el dinar d'aquell dia fos un àpat inoblidable per al senyor Bisbe. Des dels canelons i l'ànec amb peres, fins el pastís. I quin pastis li va sortir! Déu meu! De nous i crema; allò era una meravella!

En Quimet es sentia com un corder malalt. Aquelles flaires el feien venir mareig. Quina salivera de gana! Era quasi bé una immoralitat per a un noi en edat de créixer i mort de fam com estava.

No pogué més; no resistí la temptació; tot i que encara duia la sotana i el roquet, agafà la safata amb el pastís. Corrent, s'amagà a les escales del cambril de la Verge, i es cruspí la dolça llaminadura, amb tota la parsimònia del món, assaborint aquell gust tant nou per a ell.

Tot d'una sentí veus. El senyor Bisbe i la seva comitiva, venien de dret cap el cambril per resar l'Àngelus i per fer un petó a la Verge abans de dinar.

En Quimet va quedar estorat. Que podia fer? Va agafar la safata amb esglai, i restà immòbil, esperant el xàfec de renys i crits.

Primer de tot, va passar el senyor Bisbe; en la mitja penombra, va mirar de fit a fit l'escolà i digué:

-Mossèn Pere, teniu un escolanet molt bonic! Aquesta imatge es una obra d'art modernista, i d'un valor incalculable.

I amb un somriure beatífic, besà la mà de la Mare de Déu.


Josefina Piquer

Comentaris

  • Infants i adults[Ofensiu]
    Unaquimera | 05-12-2008 | Valoració: 10

    Hola de nou, Josefina! Em va alegrar molt rebre el teu comentari, encara que triguessis una mica... tots ens trobem igual, no pateixis per això: els dies passen volant, però acabem tenint el moment necessari per llegir un text i deixar-hi unes paraules que animin a l'altra persona a continuar escrivint.

    Avui he vingut fins el teu espai, he llegit sobre el teu escolà i el bisbe... i he somrigut, evidentment!
    És un relat amable i amb final feliç, tot i que el tema de la gana infantil deixa un regust com d'ametlles amargues al fons de la boca... És clar que tu parles del temps de la post guerra, però també ara continua com un tema pendent, no creus?
    Mira, ja que compartim el gust pels relats t'ofereixo un que crec que t'agradarà: En paral·lel. Si ho llegeixes, ja em diràs...

    T'envio una abraçada tot just acabada de treure del forn,
    Unaquimera

  • Un escolanet trapella[Ofensiu]
    EULALIA MOLINS ARAGALL | 17-10-2008 | Valoració: 10

    I un Bisbe molt viu! Divertit, humoristic, t'has posat a la pell del ratapà, quina gana passava el pobre...! Segueix amb els relats, no ens deixis sense lectura.

l´Autor

Foto de perfil de josefinapiquer

josefinapiquer

5 Relats

15 Comentaris

5213 Lectures

Valoració de l'autor: 9.54

Biografia:
Josefina Piquer Casas, nascuda a Barcelona l'any 1929, actualment resideixo al Berguedà. Tant pouc fer un gerro de ceràmica tant dur com ho permeti el material, com us puc explicar una història tant tendra que pot arribar a humiteixar-vos els ulls. Tinc publicat un relat a dintre del llibre titulat, "Onze sopars de duro" editat pel colectiu La Tecla de Berga. Tinc publicats diversos contes al diari "La mañana" de Lleida.