La Cleta

Un relat de: josefinapiquer

Sabia que n'hi passava alguna de ben grossa, a la Quimeta, aquella cara tant trista, aquelles ulleres fondes... fins i tot trobava que tenia més cabells blancs d'un temps ençà. És clar, com que cada dia era més vella!

Del jardí estant, la mirava. Aquella figura que sempre havia estat el seu orgull, havia engrossit; les cames, que abans eren llargues i ben fetes, ara eren totes tacades per venes blavoses i amb relleu. Quina llàstima de dona!

La recordava de joveneta, quan començava a despertar les admiracions masculines. Quantes vegades li havien dit paraules boniques a la Quimeta! Ella, sempre feia com si no les sentís.

A l'estiu, al caure la tarda, anàvem a passejar per la carretera, a la sortida del poble. Encara sembla que m'hi trobo en aquella pineda, on els aromes de tantes plantes es barrejaven amb la fortor dels pins. Si alçaves el cap, veies el cel, aquell cel blau de la Mediterrània, únic!

Com que era en temps de post guerra, no es podien escollir gaire ni els vestits ni les sabates que es volien lluir per la festa major. Quin patir per poder anar un xic ben abillada a l'envelat!

Ara en canvi la gent, no li dona importància a totes aquestes coses; abans ni donaven molta, potser massa.

Quan va estrenar aquell vestit blanc, va ser la sensació del poble. Si haguessin sabut que la roba era d'un llençol de l'àvia...!

Gairebé no parlava amb mi, i quan ho feia, era amb molta cura:

-Va, anem!, Corre,corre! Va, tira!- I jo tantes coses que li hauria dit.

-No surtis amb aquest xicot, no et convé! No veus que es un gandul i un galtes?

Res, no em feria ni cas.

-No et posis aquest vestit, és massa escotat! Si et veu la mare, s'enfadarà.

No en tindria cap resposta, perquè dir-li res?

També recordo el dia en que es va prometre amb aquell jove tant polit i refinat; deien que era de ciutat. Treballava en un banc -no en un banc dels de seure- si no en aquells on es guarden els diners, és clar!

Es va casar un dia de primavera. Tota de blanc, fins hi tot portava el vel de tul. Quin goig que feia! Però a mi no em van convidar a la cerimònia.

Pobre Quimeta! Qui li havia de dir la vida que li esperava al costat d'aquell marit tan ben plantat!

Van començar a arribar els fills! Quatre en total! -en aquells temps no es coneixia la píndola- Treballs i llàgrimes, es el que li va costar a la Quimeta pujar la canalla.

Es va posar a treballar en una fàbrica tèxtil, per ajudar en l'economia familiar. L'horari era molt dolent: de set del matí a tres de la tarda. No podia tenir cura de la canalla, però ella valenta tirava endavant, fos de la manera que fos. Res no l'espantava, ni tant sols les malalties dels fills, ni tant sols l'oblit envers ella del seu marit.

Des del moment que la Quimeta va començar a treballar, varem tenir una convivència més estreta. Anàvem i tornàvem plegades del treball. Era la única cosa bona que m'havia passat darrerament. Jo també notava que no anava tant lleugera com abans, però, que hi podia fer? Els anys passen per a tothom...!

De mica en mica el matrimoni va deixar de ser-ho.

Quan l'home s'asseia a la taula, la Quimeta se'l mirava de fit a fit, pensant que ara li semblava un estrany, i moltes vegades es preguntava: - Que hi fa assegut amb mi?

Al cap d'uns anys, el marit ben plantat, va -plantar- a la Quimeta, i se'n va anar amb una dona més jove, a viure i a treballar a la ciutat, de on ja havia vingut anys enrere per casar-se amb ella. Mai més es va recordar dels fills ni de ella.

Moltes llàgrimes li vaig veure vessar a la Quimeta tot fent via cap a la feina; sola, sense cap home que li fes costat, i amb molts pocs diners per poder atendre les necessitats de la seva nombrosa família. Quan penso en aquell homenot...! Quina mena de mal parits hi ha al mon?

Moltes vegades, en sortir del treball, ens acompanyava un bon tros el senyor Sebastià, l'encarregat de la fàbrica. Jo notava que li agradava la Quimeta, perquè sempre se la mirava amb ullets lluents i vius.

Ens va acompanyar durant molt de temps.

Recordo que un vespre, començant l'estiu, tot d'una ens varem aturar de cop, la Quimeta i el senyor Sebastià, s'endinsaren en el bosquet de pins que hi havia al costat de la carretera; a mi em varen deixar sola; em vaig quedar esperant però amb un pam de nas. En tornar no em varen dir ni ase ni bestia. De totes les maneres jo tampoc els hagués contestat.

Pel poble i per dintre de la fabrica van començar a sentir-se rumors de que la Quimeta i l'encarregat eren amants; jo també ho pensava, però creia que era millor per ella, ja no estaria tant sola!

Al cap d'uns anys, el senyor Sebastià es va casar amb una altra dona que no era la Quimeta. Des de les hores, vaig fixar-me que a la pobre Quimeta se li enfonsaven les arrugues de la cara encara un xic més, i se li notava una mirada trista.

La casa de la Quimeta era vella, però còmode i agradable; tenia un petit pati a la part del darrera, on hi plantava moltes flors, també hi tenia un cobert on hi desava la llenya i els mal endreços. Jo allà dintre m'hi trobava força bé. A l'estiu s'hi estava fresquet i al hivern si notava una escalforeta molt acollidora.

Amb els anys, els fills se li van anar casant, un darrera de l'altre i a poc a poc es va quedar tota sola. Ella deia que la solitud no li feia por; ha, ha, que havia de dir...?

Quan jo la sentia cantar pensava: - Ara sí que està ben espantada!- sobretot si ho feia de nit ,tornant de la feina.

A voltes em deia: -Cleta, si em parlessis, t'ho agrairia tant!

Però jo sempre restava muda, no sabia com fer-me entendre perquè sabés que l'estimava, que ho feia com una amiga, com una germana...!

De cop i volta el nostre poble es va veure trasbalsat pel "boom" turístic, des de llavors, ja res no va ser igual.

La gent corria per tot arreu, les botigues eren plenes de compradors, el passeig vessava de passejadors de fora i totes les noies que passejaven amunt i avall deixant al seu darrera un estol de nois van deixar de sortir. Aquella pau que es respirava al poble, es va convertir en un anar i venir de cotxes, que corrien com diables; a mi un dia de poc que no m'esclafen allà al mig del passeig!

Entre tant, la Quimeta ja feia dies que no cantava. Corrien rumors de que la fàbrica anava malament. Potser haurien de tancar!

La gent li deia a la Quimeta: - vostè rai! essent a punt de jubilar-se, poca cosa hi te a perdre!

Si que hi perdria; la jubilació volia dir vellesa, deixar de lluitar per viure, i molta solitud, encara més solitud...!

La Quimeta pensava que li esperava una vida a casa, tota sola, sense parlar gairebé amb ningú, potser algun dia es trobaria una veïna, o bé esperaria d'anar al mercat o al metge per a poder tenir alguna conversa. Pensava que passaria les hores fent mitja o ganxet, però no podria! Gairebé tenia les mans deformades de tant dolor!

Tenia temor de pensar que es podria passar les hores pensant i pensant el que hauria pogut ser de la seva vida si no s'hagués casat amb aquell home refinat de ciutat.

El dia que la van acomiadar de la feina, li varen donar la liquidació, quedaria prou arreglada per a viure ella sola, d'altres no n'havien sortit tant ben parats. Va ser la ultima en deixar la fabrica i l'encarregat li va dir: -senyora Quimeta, ha estat una bona treballadora, esperem que tingui una bona velles i una bona salut per viure molts anys!

Lentament, va enfilar la carretera cap a casa, amb mi, es clar! Sempre juntes!

A mig camí no va pogué més i es va aturar; s'assegué en un marge i esclafí en sanglots. Jo volia dir-li: -no ploris Quimeta- però com sempre em vaig quedar amb la meva maleïda mudesa. Ella s'asserena un xic i varem continuar el camí.

Per damunt dels nostres caps volaven les orenetes, xisclant embogides, com fan cada primavera, el cel era d'un blau intens, i en els camps començaven a brotar les flors i els arbres, com sempre fan en arribar el bon temps. No estava gens del nostre costat la natura! ella esclatava, floria, exultava, nosaltres plegàvem de tot!

En arribar a casa, la Quimeta va obrir la porta i varem entrar al pati, aquell pati que tant m'agradava!

Una bafarada d'olor de flors ens colpí. Quin bé de Déu de roses i llessamins! S'hi notava la ma d'una bona jardinera.

Poc a poc, més lentament que mai. La Quimeta m'acompanyà cap el cobert, em deixà repenjada a la paret i va sortir corrent com una esperitada d'allà a dintre tot dient: -m'estic tornant boja! Les bicicletes no ploren...!

A la fi, s'havia trencat amb les meves llàgrimes, aquell mur de silenci que sempre havia existit entre nosaltres. Jo, una pobre, vella i rovellada bicicleta, només vaig saber plorar...!


Josefina Piquer

Comentaris

  • UNA BICICLETA[Ofensiu]
    EULALIA MOLINS ARAGALL | 17-10-2008 | Valoració: 10

    Amb el cor calent, res a veure amb els quatre ferros que la formen, una amistat de per vida, una fidelitat fins a la fí. Felicitats per aquesta publicació en el llibre que anomenes. Fins aviat!

l´Autor

Foto de perfil de josefinapiquer

josefinapiquer

5 Relats

15 Comentaris

5184 Lectures

Valoració de l'autor: 9.54

Biografia:
Josefina Piquer Casas, nascuda a Barcelona l'any 1929, actualment resideixo al Berguedà. Tant pouc fer un gerro de ceràmica tant dur com ho permeti el material, com us puc explicar una història tant tendra que pot arribar a humiteixar-vos els ulls. Tinc publicat un relat a dintre del llibre titulat, "Onze sopars de duro" editat pel colectiu La Tecla de Berga. Tinc publicats diversos contes al diari "La mañana" de Lleida.