És quan dormo que respiro

El moment més esperat del dia: em poso dintre el llit, m'abrigo i tanco els ulls. Deixo treballant l'inconscient que mai descansa, però, almenys l'aclaparadora i temuda consciència desapareix. No sento la frustració d'una vida buida, el cansament de la lluita constant i la pressió de l'esforç i la competitivitat per no acabar aconseguint res. El pes de l'experiència viscuda s'esvaeix i sóc lleugera com un núvol, sense càrregues, ni obligacions, sense la nostàlgia del passat, ni l'ofec del present, sense sentir el punyent oblit dels que em van estimar, torno a ser visible i existeixo. He fugit de la meva realitat, monòtona, solitària i gris. Per fi puc respirar i no vull tornar a obrir els ulls.