EREN LES TEVES MANS

Em cremava el desert dels teus llavis aquella tarda, després del temps arrapat a l'absència.
El trajecte dels sentits fou definitiu. La música de Miles Davis sacsejava l'aire sense límits. Aleshores tu descobries a poc a poc l'escuma del silenci.
-Què penses? em preguntà la teva veu.
Les paraules emmudien, negades pels misteris d'un amor enfonsat entre el meu cos i el teu. Els cabells s'adormiren als teus dits sense propòsit, resseguiren els camins que ahir desdibuixares. La pell era una ferida, una línia de carn sotmesa al vol del teu abraç.
On es trencà la veritat eren les teves mans.
On es calmaren els moments d'incertesa eren les teves mans.
Encara estava el temps per fer i les teves mans prenien la nit i aixecaven el vent de l'enyorança.