En Wu Qung Guang

Avui ha arribat un nen nou a la classe dels Vailets. Tots els nens i nenes s'han quedat parats, mai havien vist un nen com aquell: té els cabells molt negres i semblen un raspall d'estirats que són. La cara és rodona i els ulls esbiaixats. Vesteix com tots els altres, però sembla diferent: és un nen xinès.
La nostra senyoreta, la Srta. MªMercè, ens l'ha presentat a tota la classe. El nom no l'hem entès massa bé, era difícil de pronunciar. L'ha fet seure amb la Magalí, perquè és simpàtica i riallera.
La senyoreta en ha explicat que el nou ve de molt lluny, de la Xina i que no entén res de català. En Paco ha preguntat si entenia alguna cosa de castellà i la senyoreta ha dit que no, la Lia que té el pare anglès ha preguntat si parlava anglès i la senyoreta ha tornat a dir que no. Quan el Xavi, que sempre està distret, però sap molt, ha preguntat doncs què parlava, la senyoreta, ha posat cara de circumstàncies i ha dit seriosa, i jo diria que amoïnada:
-Parla només xinès.
Ens hem quedat de pedra. Com podrem parlar-hi? I com li preguntarem el nom? I com jugarà amb nosaltres, si no ens entén?
La senyoreta al final ens ha fet callar picant de mans, d'aquella manera que fa ella. Ens ha renyat i hem començat la classe. Avui toquen sumes i restes. En Pere, que és l'encarregat del material, ens ha repartit els quadernets i en silenci, perquè sinó la senyoreta s'enfada, hem tret els nostres llapis i hem començat a treballar.
Tots, però, estàvem espiant al nen xinès. La senyoreta li ha donat també un quadernet i un llapis i, com ha pogut, li ha explicat què havia de fer.
El nen, que té cara d'antipàtic i està molt seriós, ni se l'ha mirada, ha apartat el material i creuant els braços sobre la taula, hi ha posat el cap. Com si s'amagués. La senyoreta se l'ha mirat amb dolçor i allí l'ha deixat.
-Pobret!- he pensat jo- Què passaria si no entengués que diuen els altres? No podria fer res de res.
La Magalí, que és molt bona, l'ha volgut ajudar donant-li un copet suau al braç perquè se la mirés, però ell ni cas. No s'ha mogut. I així ha passat tota la classe, i la següent i la resta del dia, fins l'hora d'anar a dinar.
Tots hem sortit en fila, uns cap el menjador, els altres cap a casa. Al nen xinès l'esperava la seva mare a la porta de la classe. Ho sé perquè en Jaume no es queda a dinar i ens ho ha dit al tornar a la tarda.
A la classe estem una mica enfadats amb ell. Ho hem estat parlant a l'hora del pati després de dinar. És un maleducat i no el volem a classe. No ens mira ni a nosaltres ni a la senyoreta. A empès a la Júlia quan sortien a l'hora de l'esbarjo, només perquè li volia donar la mà d'amiga, ella és així. Ha tirat el full per dibuixar i s'ha volgut quedar el llapis, quan tothom sap que són de tota la classe. No ha volgut dir com es deia a ningú, això que hem anat tots a preguntar-li i ens hem presentat quan la senyoreta estava al recambró recollint les fitxes de socials. I quan sortia amb la seva mare no ha dit adéu a cap dels nens de la classe.
A la tarda, hem parlat seriosament amb la Srta. MªMercè. L'Óscar, que sembla que ja faci 2on de seriós i responsable que és, li ha explicat perquè no ens agrada el nen nou i li ha dit que no el volem a la nostra classe.
S'ha quedat al·lucinant, com diu el meu germà. Primer no sabia què dir, després, i per la nostra sorpresa, s'ha enfadar. La nostra senyoreta MªMercè, la senyoreta més maca, simpàtica i dolça de tot el col·le, s'ha posat com una fera. Tant, que el nen xinès ha aixecat el cap de la taula i tot!
Ens ha dit que eren molt cruels amb ell; que havíem d'entendre que no ens podia parlar en cap llengua que coneguéssim; que semblava mentida que no ens adonéssim que estava molt trist i molt sol; que havíem de pensar què passaria si fóssim nosaltres els nous i un reguitzell de coses més.
Aleshores el nen xinès ha fet una cosa estranya: s'ha posat també a cridar, molt més fort que la senyoreta ha tirat la cadira i s'ha tancat al recambró. Quin ensurt ens ha donat!
Tots hem corregut cap allà. La senyoreta ens ha renyat i ens ha fet tornar cap a les nostres taules i ens ha fet callar, perquè ens hem esverat d'allò més. Llavors ha anat a la porta del recambró i a trucat suaument. El nen encara xisclava, però no tant fort. L'ha cridat per aquell nom tan estrany dos o tres cops parlant molt suaument. Però res, la porta no s'ha obert.
La senyoreta ha deixat l'Óscar com a vigilant de la classe, i després d'amenaçar-nos amb un càstig terrible ( una setmana sense pati) ens ha obligat a prometre-li que estaríem en complet silenci fins que ella tornés. I així ho hem fet.
Ha passat una bona estona i ningú parlava, ens miraven i prou. Hi havia tan de silenci que quan en sentit que la porta de recambró grinyolava hem fet un salt. De dins, amb els ulls plens de llàgrimes ha sortit el nen xinès. Se'ls fregava amb la màniga. En veure'ns s'ha espantat molt i ha volgut recular, però en Jaume, que és molt fort, l'ha agafat pel braç i l'ha fet seure a la taula de la senyoreta MªMercè. Ha agafat un mocador de paper del calaix i li ha donat. Hi havia tant de silenci que semblava que la classe fos buida.
Aleshores l'Enric ha anat també a la taula i li ha donat un caramel, una mica llepat, que duia a la butxaca. I el nen ha somrigut, l'ha agafat i se l'ha posat a la boca ( cosa que jo no faria mai perquè sóc molt fastigosa). Llavors, jo m'he acostat i li he dit assenyalant-me:
-Em dic Maria. MA-RI-A.
Ho he fet unes quantes vegades fins que ell ha obert els ulls com a plats i ha dit:
-JU-QU-UAN- assenyalant-se ell mateix. - MA-RI-A. Ha dit assenyalant-me.
La resta de la classe s'ha anat apropant a la taula i li ha dit poc a poc el nom. La Lluïsa, que es passa de llesta, li ha dit també el cognom i s'ha fet un embolic quan ho ha volgut pronunciar i hem rigut tots, fins i tot ell.
Quan, al cap d'una bona estona la Srta. MªMercè ha tornat ( no sabem encara on ha anat) amb una senyora xinesa, estaven jugant al qui és qui amb en Ju (l'hem batejat així, perquè el nom sencer és massa llarg i ens oblidem). I ja deia TU, NOIA, MARIA, NOI, OSTRES!
Les dues s'han quedat ben parades. La senyora xinesa ha resultat ser la mare d'en Ju. Ell li ha dit un munt de coses en xinès, ella ha posat la mateixa cara de circumstàncies que posa la meva mare quan li dic que em deixi tranquil·la i, després de parlar una estoneta amb la Srta. MªMercè se n'ha anat.
Llavors hem pensat que potser estàvem fent alguna cosa malament, ara no era hora de jugar. Així que en Pau, que és l'encarregat dels jocs, l'ha guardat a l'armariet del fons, i ens hem assegut cadascú al seu lloc.
La senyoreta ens ha mirat seriosa, i ha dit:
-Hem d'acabar els deures de Català. Pere, si us plau, reparteix les fitxes.
I hem fet català fins que sigut hora d'anar a casa. La senyoreta ha donat un quadernet amb uns grans dibuixos i paraules per en Ju. I la Magalí l'ha estat ajudant.
Quan ha vingut el pare a buscar-me ( la mare treballa en una oficina tot el dia i el pare s'està a casa i ens cuida, a mi i en Pau, el seu fill) li he presentat en Ju.
-Mira pare- li he dit. Aquest és en Ju, un dels nostres.



Gemma Montoya i Albareda




El Masnou, 3 d'octubre del 2004