En quin moment penses deixar-me anar?

En un dia com aquell el vaig descobrir, vaig descobrir el poder que exercia sobre mi. Encara que jo em deixés. Intent esbrinar per què.

Tot es convertia en una bola de fum dissipant com arma contra la natura, jo, per contra, lluitava pel meu alliberament, per la meva pròpia selva tancada en el meu pit volent sortir des de feia molts anys. Cercava la meva pròpia salvació.

Em vaig trobar amb el meu passat, no podia mirar-lo als ulls, darrere de la meva pobra silueta es trobava tancat el present. Un present que es mantenia ofegat pel bucle sense fi d'esperança que brollava cada matí. Les paraules resultaven ser bales de l'arma d'un assassí, amb ella, es compten ja tres morts.

- Qui és l'assassí? Qui és la víctima?
- Jo sóc l'assassí- va contestar- sí, jo.
- ¿I les víctimes? - Vaig demanar amb certa curiositat i alhora pena.
- Les víctimes? - Va preguntar retòricament amb gest burlesc- El teu passat, el teu present i, pel que veig, acabes d'assassinar al teu futur. Sí, allò, aquella "cosa" que està a terra i que ja no pots recuperar.

Era jo, jo i el meu reflex que em contestava. Ni tan sols vaig ser capaç de mirar-lo als ulls. Era jo o la meva existència qui parlava? Mai ho sabria, mai podria entrar dins jo.

-En quin moment penses deixar-me anar? Sí, t’ho dic a tú, petit reflex de la meva pròpia existència.- va demanar el meu futur, després, va morir.