Estima’t

Les hores passen i, ella, sense poder fer res. El record trenca la seva ànima. La destrueix en bocins. La seva simple presència romp el seu cor, el seu parpelleig aniquila el seu cos. La maneta de la porta gira amb rapidesa; el seu cos s’estremeix. Tot el seu pes cau cap a terra. Aquest mateix sòl li recorda on, unes hores abans va estar per culpa seva. Viu en el dolor, en la tristesa i en camuflar tot el possible les ferides ara visibles del seu amor. Aquelles mateixes ferides, abans només en el seu cor, ara en les seves galtes, indiferents a les mirades de totes les veïnes. Totes les nits, sanglotant de dolor quan els seus braços l’envolten. Una llàgrima cau per la seva cara quan en algun lloc públic, ell, esbossant un gran somriure li dona la mà i, intentant que l’escoltin el nombre més gran possible de persones allà presents li diu:
—T’estim.
Que bonic ha de ser des de fora, va pensar ella. Des de fora res fa mal. És dins on ningú s’atreveix a mirar mai. Potser per por a sentir el que ella sent quan ell alça la veu i la fa callar. Quan la veu ja no és suficient. Una cursa que per a ella mai acaba i que per contra, per a ell, mai és suficient. Ella, no és suficient.
Se li va entretallar la respiració. En aquest instant decideix ser forta i no tornar-li en fals l’acte d’amor. Ell la mira amb condescendència i li estreny la mà fins al punt que, sense poder reprimir-se el plor, els seus fins llavis pronuncien un “jo també”. Ell inspira profundament i alça la vista amb gest de victòria. Ella se’n va al bany i intenta maquillar la tristesa del seu interior amb maquillatge car: al seu marit li surt més rendible que estimar-la. Es mira al mirall amb certa vergonya de no saber ja qui és. Massa vegades ho ha intentat. Desgraciada i bruta se sent quan és amb ell. Es passa la mà per la cara per no semblar dèbil. Encara que no serveix de res. Inspira i es queda molt quieta amb la mirada fixa en el seu reflex, cercant la més mínima esperança en les seves pupil·les, de sobte, desaprofitant de nou el maquillatge, aquelles noves llàgrimes, tot i que per a ella sempre les mateixes, baixen per la seva cara, aquella lentitud li mostrava la realitat. Una realitat que ja no podia amagar. Realitat que traspassava qualsevol mur, qualsevol amor, fins i tot aquest amor perjudicial, un amor tan dolorós com el suïcidi involuntari; un assassinat: ell i ella agafats de la mà. Es va dir a si mateixa: “estima’l”. Va obrir la porta i, allà era ell. No va voler dir res. Sabia que si ho feia, tot el seu món, la seva raó de ser, ella mateixa, moriria. Pura decadència en els ulls que la miraven. Just en travessar el llindar de la porta una paraula li va fregar el cor: “estima’t”.