En Pol i la Mar. II part. L'ONA I LA CEL . (Dues gotes d'aigua molt desiguals)

Passaren els anys, les nenes ja tenen setze primaveres, són idèntiques en el físic, però molt desiguals en el caràcter. Elles és pensen que la Mar és la seva germana gran, i que els oncles son els seus pares, perquè portessin fins i tot els seus cognoms a l'igual que la Mar, que li van fer canviar. La Mar ha fet els trenta, s'ha quedat soltera, li van sortit molts pretendents, però ella encara estima a n'en Pol, encara que en tots aquests anys no ha sabut res d'ell. No ha tornat mai més al poble, però li van dir que la seva mare s'havia mort i el seu pare, no la volia veure. La Mar va plorar amb desconsol, sola tancada en la seva habitació, perquè ningú la sentis.

L'Ona ha sortit amb el caràcter d'en Pol, intrèpida , esbojarrada, tot el què vol, ho aconsegueix, encara que passi per sobre de tot. La Cel, és més com ella, dolça, pacífica, pateix per tot i tot s'ho calla, té molt bona relació amb la Mar, la seva germana gran.

La Mar al poc de refer-se de tenir les nenes, va a entrar a estudiar en un col·legi per senyoretes i amb el temps és va quedar de mestra. Les nenes també anaven a la mateixa escola, hi anaven aleshores a fer l'últim curs.

La Mar que era la professora de francès, va haver de plegar una bona temporada per problemes de salut, i aleshores hi va anar un professor que deien que era català, però que tota la seva vida havia viscut a França. Monsieur Pol , era un home ben plantat, molt seriós, home de poques paraules, les justes per donar la classe i prou. Tenia un aire molt reservat i totes les preguntes que li feien sobre la seva vida, responia el mateix amb un to molt sec : - Senyoretes, a mi em paguen per ensenyar-los francès i res més.

Monsieur Pol, al veure a la Cel li va agafar un calfred, s'assemblava tant a la seva estimada Mar, fins i tot tenia el seu tarannà, a la Cel a la classe la tractava amb molta delicadesa, cosa que a l'Ona no li va passar desapercebut.

L'Ona és va encaterinà amb el professor i feia tot el que podia per poder estar més temps amb ell que les altres alumnes, però en Pol que era molt seriós i el que menys volia era que parlessin d'ell, subtilment rebutjava a la Cel i ella tota ofesa, és va fer passar per l'Ona aprofitant que un dia l'Ona va haver d'acompanyar a la Mar al metge.

La Cel, fent-se passar per l'Ona, en un moment que tothom havia sortit de la classe, se li va tirar als braços i la va dir amb veu melindrosa: - Besa'm, i sabràs quin gust té el cel. Ell com si hagués retrocedit disset anys enrera, va veure la cara de la Mar i la va besar. Desprès, és va donar compte del què havia fet i la va rebutjar.

L'Ona va somriure i li va dir: - Ja continuarem. I somrient va marxar.
Ell va quedar aclaparat, com la Cel tant dolça havia pogut fer una cosa així?.

Al matí següent les dues germanes, seient juntes a classe de francès, l'Ona escorcollava mig amagada, la mirada i els gestos del professor i la Cel al no saber res, no entenia com el professor se la mirava d'esquitllentes.
A l'acabar la classe el professor s'acosta a la Cel i li va dir: - Pots quedar-te un moment, t'he de comentar una cosa. Ella sense entendre res, li va dir que sí, i és va quedar.