En Pol i la Mar . I part. (Dotze i tretze anys donen per molt)

Saltant fogueres a la nit de Sant Joan, cantant cançons al déu del foc, la Mar tretze anys i el Pol dotze, en un moment febril de foc, calor, el mar a prop, el cel estelat, tots dos s'havien allunyat de la seva colla i l'aigua del mar mullava els seus peus, les seves cames, els seus vestits, però no la cremor que portaven al cos.

El primer raig de sol els va enxampar fent l'amor, eren quasi uns nens, però la seva passió era desenfrenada, tretze i dotze anys donen per més passió de la que ningú és pensava.

La panxa de la Mar creix, els seu pare colèric la fa fora de casa, la seva mare la fica en un tren amb una carta per la seva tieta, la germana de la mare, l'envia a ciutat per tenir la criatura, desprès Déu dirà, què faran amb el nadó. La Mar puja al tren, plora, no per ella sinó per el Pol que amb sols dotze anys a casa seva no té ni veu ni vot i no li pot fer costat, i no pot marxar amb ell.

Els pares d'en Pol l'envien a França, a la verema, allí mentre treballa, apren l'idioma i estudia. Un any darrera l'altre al final és queda .

La Mar, va a casa de la seva tieta, que està casada amb un bon home que és fa càrrec d'ella con si fos filla seva. Han nascut , dues gotes d'aigua, han nascut dues nenes. La Mar, els hi posa Ona i Cel en record del dia que les va concebre. Els oncles li donen ordres concretes, les bessonetes han de passar per germanes d'ella, a la tieta li han de dir mare i al oncle pare, i així, no els hi faltarà mai res a cap d'elles. La Mar accedeix pel bé de les nenes.