En l'ombra de l'orgull

Era una altra freda nit d'hivern, Esperança acariciava l'èxtasi atesa pel candor que sentia en la seva mirada, ell encadenava una sèrie de moviments suaus amb els que pretenia evadir-la del foc de la seva malícia. La seva mà començava a sentir el calor de la seva pell, els seus ulls es desfeien davant la perfecció que dibuixaven les seves formes, els batecs del cor acompanyaven el fregament continu dels cossos que sobrepassaven la ultrança de la passió. Les seves tendres paraules despertaven en ell el remordiment, el seu amor platònic li havia proporcionat una experiència metafísica i l'havia retornat a la vida. Ella romania satisfeta tombada damunt seu dèbil, el fregament dels seus dits amb l'esquena va introduir-la en un vol profund al paradís, ella flotava entre roses i bergamotes, sentia que podia cantar amb la boca tancada, que podia estimar sense compromís, es sentia immortal i podia inclús veure a Déu, el dibuix dels seus dits en la seva esquena era una brisa de vent que la guiava a un cúmul de roques que marcaven el llac diví, en la seva embranzida entrebanca amb una de les roques hi cau desprotegida, raja sang del seu pla abdomen, i repentinament regressa del viatge, el mateix Ivo l'espera en el seu retorn, però la seva mirada no reflexa el cel, s'ha convertit en un temporal sàdic, que li subministra maldat i frivolitat en el ressort. Els seus dits sostenen un passaport a la mort, un simple tràmit la separa del trajecte. Ell l'estima a més no poder i s'afanya a no causar-li dolor ni tardança, ja ha caigut, i ell n'ha heretat el seu temor i la seva por, desconcertat però fascinat al veure's de nou al mirall empren la seva reconciliació amb si mateix, es dirigeix al cotxe i es balanceja sobre les melodies del seu rap pujant les faldilles als arbres al seu pas. Solament uns quaranta metres d'altura però més de mil remordiments l'esguarden en el passadís a l'infern, agafa impuls com si d'un campionat de salts es tractés, i amb la màxima puntuació neda en la mort.