Em manca l'aire

Un relat de: Lola

Em manca l'aire. Em costa respirar.
Inhalo l'aire estèril. No ho puc suportar.
Porus oberts, picor vermella. La meva pell humida
atansa focs d'estiu.

Em manca l'aire. No puc respirar.
El meu cos panteixa. Aire buit.
Gotes tèbies que regalimen d' entre plecs
de pells suades.

Em manca l'aire. Respirar és en va.
Tanco els ulls eixuts. Em xuclo els llavis tallats.
Trossos de roba enganxats pel cos,
molèsties i suors.

Xafogor eixordadora. Canten les cigales.
Vent calent que bufa poc a poc.
Les fulles no dansen. No puc respirar.

Si tan sols sabés on ets? Si et pogués venir a buscar?
Si les nostres mirades es creuessin de nou... On és el teu somriure?
On són les teves mans? I les nostres manyagues?

Em manca l'aire.

Comentaris

  • Sovint...[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 16-04-2011

    és aquesta la sensació que tenim quan no tenim al davant la persona estimada, quan ja res és el que era. Com si el fet de respirar resultés més feixuc. M'agrada el teu poema perquè, de forma senzilla, descriu perfectament aquest sentiment que se'ns clava al pit i l'oprimeix.
    Molt bon poema, Lola!
    Una abraçada

l´Autor

Foto de perfil de Lola

Lola

23 Relats

44 Comentaris

24596 Lectures

Valoració de l'autor: 9.84

Biografia:
Nascuda entre volcans i em dedico als demés per professió.
Interessos molt i corrents... A destacar, potser el meu interès per la literatura, la poesia,... supleixen les meves ànsies de crear quelcom bell.
El temps lliure el dedico tot a la família i una mica a llegir. M'ajuda a aprendre a escriure, a viure i a sentir,...