Em diuen que... Però la realitat és distinta.

Un relat de: Nefertitis
Em diuen que no pensi amb tu, que deixi passar uns dies, que és normal, que ara toca aquest període de dol...
Em recomanen que surti, que m’ho passi bé, que eviti estar sola, que conegui gent...
Em recorden que no estic sola, que tinc moltes persones al meu voltant que m’estimen i que m’ajudaran a tirar endavant, costi el que costi...
Però mentre, jo no paro de pensar amb tu. Les nits se’m fan eternes. Et busco a l’altre cantó del llit, em frego els ulls per distingir si tot plegat és un somni o no, però no hi ets, aquesta és la realitat.
Repenjo el meu cap al teu coixí. Encara conserva la teva olor, la mateixa que no sóc capaç d’oblidar i que tot sovint em sembla percebre.
Les parets del pis em cauen a sobre. Falten totes les teves coses: els teus discs compactes, la teva guitarra, el teu ordinador... Ara, les parets només dibuixen soledat, vacuïtat... M’adono que seria capaç de fer qualsevol cosa per recuperar-te, per venir-te a buscar i demanar-te que tornis amb mi i junts recuperéssim aquella flama d’amor que una nit d’estiu vàrem encendre. Però no puc llençar-me a l’abisme, haig de prendre consciència que la realitat és que tu ja no hi ets i que no hi seràs mai més, doncs com em deies, no et faig feliç.
Quan camino pel carrer recordo quan sortíem de casa agafats de la mà. M’era indiferent on anéssim, simplement era feliç gaudint de la teva companyia i sentir-te al meu costat. Els parcs, els teatres, els bars... Hi ha tants llocs que em recorden a tu...
I per tot plegat em sento egoista. Hi ha moltes persones al meu costat que m’ajuden, que m’ofereixen la seva mà, el seu cor... I jo sembla que no pugui veure més enllà de tu, de la teva persona. Ets el noranta per cent dels meus pensaments i per més que ho intento no puc evitar deixar caure llàgrimes del meu rostre d’enyor, de tristesa...

Em diuen que això és desamor. Ho sé, ho he viscut, però perquè aquesta vegada és tan difícil?

Comentaris

  • papisort | 02-02-2013 | Valoració: 6

    Soledat no buscada, forçada, paraules que se les emporta el vent i que no serveixen per recuperar la perdua. M'agrada el que has aconseguit descriure i que he entés molt be.

l´Autor

Foto de perfil de Nefertitis

Nefertitis

105 Relats

126 Comentaris

85843 Lectures

Valoració de l'autor: 9.84

Biografia:
Nascuda en un vell paratge de muntanyes he buscat afligida un món on cercar la calma, la llibertat... Però en el fons, sempre he estat una persona híbrida, distinta a tot i a tothom. I davant d'aquesta nostàlgia, únicament he vessat llàgrimes amargues i m'he autoavdicat una condemna per ésser invisible davant d'un món perfecte, per la meva manera de concebre aquest. Però he perdut milers de trens, he viatjat al més enllà; però algú m'ha donat una embranzida... No sé qui sóc, on vaig... Únicament escric, perquè és en la poesia, en cada mot on puc ser tot allò que sempre he anhelat. L'únic port que aporta calma al meu cor.